Enrique Heredia Quartet, Auditori de Vinseum
Vilafranca del Penedès, 22-abril-2017
Fredrik Carlquist, saxo tenor i clarinet
Michele Faber, piano
Curro Gálvez, contrabaix
Enrique Heredia, bateria
Descobrir Robert L. Zieff ara, 60 anys després, no és normal. I tampoc no ho és el fet que la seva obra desperti un interès quasi científic, de tan avançada i singular que és per l’època en que va ser escrita. Que s’hagi arribat a “oblidar”, diu molt de la l’abast de la música afro-americana del S.XX, que és capaç d’arraconar amb tanta indiferència una part del seu llegat.
Amb un esperit proper al de l’arqueòleg, el bateria Enrique Heredia presentava el seu disc “Plays The Music of Bob Zieff”, al capdavant d'un quartet que, interpretació a banda, també és el responsable final d'una feina de transcripció, estudi i arranjaments, que ha durat més d’un any. Ens podem preguntar el per què de tan escrupolosa iniciativa, però no sé si hi acabarem trobant explicació més enllà del gust per la curiositat i la descoberta: “...en el fons ho fan perquè els agrada”, comentava una persona propera als músics. Els deu agradar molt, perquè el resultat en escena fou d'una finor exquisida. Les primeres vuit peces, configurades com una suite i tocades en l'ordre que l'autor va suggerir en el seu dia, foren un mar d'onades menudes, de detalls en forma de solos que assolien colors singulars, influïts pel discurs flonjo i fronterer de Zieff. No s'hi trobava a faltar res, però érem conscients que el que sentíem no era bop, ni tampoc swing, ni ben bé blues. Però tots aquests ingredients hi eren, enllaçats segons la mà d'un compositor coherent i lliure, que, tot i seguir les tendències imperants dels 50, no es deixa arrossegar. Vet aquí potser la raó del seu ostracisme.
A destacar el fraseig viu, dins la discreció, de la pianista californiana Michele Faber, ànima de la formació en molts moments, i autora de les dues darreres peces de la vetllada. Curro Gálvez, anys enrere un habitual dels escenaris vilafranquins, i el líder Enrique Heredia, es van multiplicar per a mantenir el cromatisme que demanava la partitura, deixant les funcions de solista principal al suec Fred Carlquist, sempre eloqüent i disposat al diàleg.
En acabar, alguns dels habituals manifestaven haver assistit a un dels millors concerts de la temporada. No podem dir pas el contrari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada