 |
| Lluís Coloma, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-juny-2017 |
Lluís Coloma Trio, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17/6/2017
Lluís Coloma, piano
Manolo Germán, contrabaix
Marc Ruiz, bateria
El timbre inconfusible del piano percudit, stride en el vocabulari nadiu, és un dels pilars del jazz, sobretot en els primers anys. El ragtime li reservava el paper central, però no va ser fins els anys 20, a Harlem, que es posà de moda gràcies, entre d’altres, al boogie-woogie. Tal com ha passat amb tots els estils en el decurs de la història, l’stride ha tingut brillants mentors, com seria el cas de McCoy Tyner, un músic del món del bop que ha creat escola fins els nostres dies. El boogie-woogie ocupa l’espai fronterer entre el blues i el swing, i és per a molts l’avantsala del rock & roll, l’autèntic tsunami musical de la segona meitat del segle passat.
El pianista barceloní Lluís Coloma, que és mestre en tots els sentits de la paraula, fa una feina de recuperació única. En un moment social i polític que promet tants canvis, no va protagonitzar cap revolució en el seu concert a Vinseum, malgrat que amb la peça "Flamenco Boogie" va deixar una mostra llunyana del que podria ser-ne una. Coloma és mestre perquè ha assolit un altíssim rendiment en la separació dels dos hemisferis, tant mentals com físics. La seva mà esquerra sap ben poca cosa de la dreta, més enllà que son veïnes, i això és quelcom indispensable per a un pianista de boogie-woogie. També és mestre de piano i ho va exterioritzar gràcies a la presència a la sala d’un dels seus alumnes. Amb ell va fer una mica de barrila, en una mostra més del que eren antigament les sessions (i tot sovint competicions) de piano stride a Harlem, tan teatrals i properes al públic. De Fats Waller n’ha agafat les dots còmiques, i d’Art Tatum la velocitat-punta dels dits, interessats durant tot el concert a sortir del teclat per la banda dreta.
El trio, que ja té 15 anys d’història, fou una autèntica piconadora. Contundent i ràpid, també va demostrar una notable sensibilitat davant del blues i les balades. La versió de l’"In My Life" dels Beatles en fou una bona mostra. El repertori es va centrar bàsicament en el disc que presentaven, “Boogie Wins Again”, un títol entre sobreexcitat i autèntic acollit amb grans elogis per part del públic, que omplia quasi fins a dalt les 170 places de l’Auditori. A banda de l’esmentada fusió amb el flamenc que, tot sigui dit, va deixar unes sensacions força més jazzístiques de les esperades, el concert, amb un metratge més llarg de l’habitual, va gaudir de diverses peces del propi pianista contrapuntades amb versions d’altres figures no necessàriament del jazz, com ara Bob Dylan, Ray Charles o Michael Jackson. El toc d’autenticitat el van donar les peces d’un dels pianistes emblemàtics del boogie-woogie, Meade Lux Lewis, i també l’esbojarrada cançó de Big Maceo Merriweather, “Chicago Breakdown”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada