UN FESTIVAL MÉS VIU DEL QUE SEMBLA
Els festivals vius es mouen, i el Jazzaldia, que ha viscut una mena de resurrecció després del 50è aniversari, ha acomplert un segon any de canvis, instal·lat gairebé en una nova dimensió. No es veuen daltabaixos ni revolucions, o això sembla. No. El que es percep és una nova vitalitat, una nova sensació. No tot el que ha canviat funciona. Però ha canviat.
 |
| Dos instants, un moment. Dena DeRose i Houston Person, La Zurriola, Donostia, 21-jul-2017 |
Per començar, el festival té ganes d'apropiar-se de tu, del teu temps com a públic seguidor. És molt ambiciós, això. En segon lloc, ha conquerit una gran part dels espais de la ciutat. Ja en tenia, i ara en té més, molts. I finalment, cuida el cartell d'artistes des d'un punt de vista amplíssim. Després podrem estar d'acord o no amb els escenaris de les propostes, si son més adients o no, i amb el nivell de cadascuna, però al cartell hi trobem des de músics consagrats fins a novetats de molts pals diferents i, a més, es reserva un espai molt important al públic infantil i, en general, a les actuacions gratuïtes. No parlo de cap perfecció, enteneu-me bé. Dic que ha canviat el concepte, i que per les venes del Jazzaldia hi corre alguna cosa més que inèrcia i nostàlgia. No conec interioritats de com es va gestant aquesta transformació. Miguel Martín continua al capdavant com sempre, i desconec si s'han produït canvis de directrius que permetin obrir noves vies. Tanmateix, després d’haver viscut aquesta 52a edició, puc dir que la tendència sembla apostar fort per una renovació.
L’increment de concerts en la curta distància pot ser un exemple dels símptomes de millora. Club Victoria Eugenia, Tabakalera, San Telmo i una bona colla d'espais més, han permès gaudir dels concerts amb certa intimitat. Que un festival es plantegi qüestions com la proximitat, encara que sigui a costa de fer coincidir horaris, mereix, com a mínim, l’enhorabona.
‘Poem of a Cell: Tryptich of Love and Ecstasy’, la performance audiovisual del polifacètic artista Stefan Winter, que la nit anterior al Jazz Band Ball es va representar a la platja de la Zurriola, ha estat un altre bon símptoma. La triple projecció sobre el gran escenari, unida en rigorós directe a una orquestra de 60 músics, incloses veus, va admirar i cansar a parts iguals. Molt probablement, mantenir l’atenció en una obra de concepció abstracta, de més de dues hores de durada, i sense poder seure si no era a la sorra, així, en fred, no ha estat la millor manera de començar un festival de jazz, però cal premiar-ne la gosadia. Resultat poc satisfactori en el seu conjunt, però d’una potència conceptual fora de dubtes. Algú comentava que allò no era la prèvia d’un festival de jazz. I qui diu com han de ser les prèvies? Pregunta sense resposta. En tot cas, i fugint del propi ‘Poem...’, eren prou poètiques les 38 fotografies de gran format que Sebastião Salgado exposava al mateix Paseo de la Zurriola, i que contribuïen a fer més solemne la vigília del degà dels festivals de jazz peninsulars.
Musicalment, d’altra banda, hem viscut un Jazzaldia intrèpid i popular alhora, farcit d’extrems que han volatilitzat fronteres, si n’hi havia. Amb 52 edicions a l’esquena costa de dir que aquesta és ‘la millor’, però enguany s’han viscut concerts que entrarien en el qualificatiu de memorables, sobretot els primers dies, amb la concatenació de Wayne Shorter, Charles Lloyd, Donny McCaslin i Kamasi Washington. Dos veterans i dos joves que, salvant totes les distàncies i discursos artístics, va semblar que s’agafessin mútuament el relleu.
Gregory Porter finalment ha cantat a la Trini, Abdullah Ibrahim ha tornat amb tota la puresa, i veterans com Ernie Watts, absolutament entranyable, o Houston Person han fet 3 concerts cadascun als escenaris gratuïts. Herbie Hancock va semblar despertar dels seus records (quasi com el propi Jazzaldia) i completà una actuació prometedora amb la banda habitual, i algun canvi significatiu. El jazz europeu ha tingut al Teatro Victoria Eugenia el seu espai, i els vermuts ens els han subministrat els professors de Musikene, que s’han associat per a oferir diversos homenatges a llegendes del Jazz, cada migdia al pati de San Telmo.
N’hi ha hagut més i, si tot va bé, ho anirem comentant en propers articles, germans del que teniu al davant.
Gràcies per ser aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada