EN PLENA EFERVESCÈNCIA

Foto-muntatge amb Joan Solana, Pep Colls i Joan Carles Marí, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 25-nov-2017

THREEJAY
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 25-11-2017

Joan Solana, piano i efectes
Pep Colls, baix elèctric i efectes
Joan Carles Marí, bateria i percussió 

Que els Threejay es consideren un grup, i no tres músics, això ja ho sabíem. El que no esperàvem és que, en aquest afany d’avançar tots a l’hora, ens plantessin la cuina allà al davant, amb tota la cassolada traient fum. Els hem de donar gràcies per fer-nos partícips d’aquesta intimitat, una aposta sincera que s’acosta molt al que ha de ser la música en viu i en directe. És bo recordar allò dels instants irrepetibles quan pensem en concerts com aquest. No només des del punt de vista artístic, sinó per a fer-nos una idea del moment pel que passen aquests tres cossos inquiets, personificat d’alguna manera en l’impàs entre l’etapa “Our Voint of Piew”, el disc que presentaven i que els ha permès destacar entre tanta música naixent, i les noves inclinacions creatives que els assetgen.

La cocció començava ja des de les primeres peces, i confirmava quin era l’escenari preferit: l’experimentació amb el so. O més ben dit, amb les sonoritats. Des del tobogan dels crescendos, més llargs, més fins, les cançons del disc van sonar una rere l’altra. Només dues, una estrena encara sense nom i amb vocació de ser enregistrada en un proper treball, i “Avi Melchor”, una cançó del primer disc publicat el 2014. Totes, velles i nova, foren rellegides i augmentades, reconstruïdes fins i tot. A la ja clàssica vocació de modificar el so electrònicament, que es va notar sobretot al piano, hi afegiren tot de solos i duos amb intenció de trencar ritmes i tensar una mica l’audiència. Algú, amb esportivitat, d’això en podria dir provocació. Si més no, els canvis de compàs i l’emmascarat d’algunes melodies, inclosos uns xiulets emprats amb massa brevetat, van ajudar a construir una atmosfera que semblava incompleta, però que conduïa per entorns oberts i transitables, molt propers al pop-rock. Res que no coneguéssim d’aquest elenc jovenívol i convençut de la seva força. Tota aquesta cuina sorprenent, que mantenia tres cassoles alhora, guisant plats diferents i altament complementaris, va comportar un durada poc habitual, gairebé dues hores. Això i el fet que el grup jugava a casa, foren segurament els culpables de l’efervescència viscuda.