dimecres, 28 de febrer de 2018

BEIGE - Sergi Sirvent Smooth Trio

(selffISH Records, 2017)

Sergi Sirvent, piano i producció
Manel Fortià, contrabaix
Òscar Domènech, bateria

Gravat a Laietana Studios, 20-jul-2017, per Jordi Vidal
Disseny de portada: Meritxell Ozcáriz

01 SUS
02 CRYPTOGRAM
03 NARDIS
04 BODY AND SOUL
05 BLUES CHANGES
06 MEA BURRO
07 MEA CULPA
08 SMOOTHIE
09 PIPA
10 TOTEM


Ni carn ni peix. Beige és el color del no res. No és gairebé ni color. És una expressió tediosa, un glop de cafè amb llet amb massa llet, un núvol flonjo i groguenc, una bufanda de seda o un acudit poc enginyós. És un gris il·luminat de groc, una equidistància boi convençuda, una ombra dins la claror.

És música que sent enveja d’ella mateixa. Com el fum de pipa que no s’acaba d’esvair i, cargolant-se, et perfuma la bufanda. Aquesta música descaradament exquisida, aquest mainstream, malgrat tot, vigorós, és el disc que capitaneja en Sergi Sirvent junt amb un parell d’artistes de la calma. Música tranquil·la, però no laxa, pels que bufen el seu propi serrell. Pels que riuen entre línies, pels que volen nedar nus, pels que fumen acolorint bufandes blanques, ara que fumar ja no és mainstream.

I com que no hi ha ironia sense acudit, la música és la que ens ho porta tot, la realitat i la fantasia. Tot mena, en aquest disc, al discurs desenfadat, al somriure entre dents. Ningú no ho diria, però cada peça del disc recorda aquest color de bellesa fugissera. Sembla haver nascut d’un rampell, però no som davant d’un disc fet tal com raja. Som davant d’una pintura antiga que algú ha retocat amb un pinzell insòlit, i alhora formidable.

Sergi Sirvent, músic tot-terreny, pianista, trompetista, compositor, i fins on jo sé, cantant guitarrista, ens ha tornat a sorprendre amb un altre dels seus treballs genials. Escortat pel so net i profund del Manel Fortià i les aportacions, sempre sumatòries, de l’Òscar Domènech, ens deixa una petita joia auditiva, servida amb alta qualitat tècnica i amb cert sentit de l’humor. 

Ara que està tant de moda fer spoilers, jo no en faré ni un. El disc mereix diverses audicions i farà bé l’atrevit oient de no deixar-se enganyar per allò tan tòpic que envolta l’smooth jazz, que diu que és música d’ascensor. Com si als ascensors hi hagués música. Totes les peces són originals llevat dels dos estàndards que reconeixereu de seguida, i dels que tampoc no us en podeu perdre l’arranjament. Ull viu!

Publica un comentari a l'entrada