dilluns, 24 de setembre del 2018

SCHNITZEL TIME

(Jazz Granollers Records, 2018)


ALFONS BERTRAN QUINTET

Alfons Bertran
bateria, composició i arranjaments
David Fettmann
saxo alt
Nicolas Masson
saxo tenor
Roger Mas
piano, rhodes i wurlitzer
Aleix Forts
contrabaix

Guillem Callejón
guitarra a "The Trip"
pedal steel a "Will Have A Little Faith"




01 The Trip
02 Gutter
03 Restència íntima
04 Marina
05 Schnitzel Time. Part 1
06 Schnitzel Time. Part 2 (El Archienemigo)
07 The Waiting
08 Love is Simple, Easy and Free
09 Resistència íntima Reprise
10 New September
11 Will Have A Little Faith



MÚSICA EUROPEA NOVIOLENTA

Quan s’enregistra un disc sembla que el món s’hagi d’aturar. No hi pot haver res de més important que allò que es vol deixar per a la posteritat. Aquest interval, aquest parèntesi necessari, es fa difícil avui dia, a Catalunya. El neguit és al carrer i res no n’és aliè. Cal admetre-ho. Res. Ara fa un any, en uns dies que recordarem sempre, hi havia un grup de músics que enregistrava un disc a Llinars del Vallès. El cap de setmana de l’1 d’octubre del 2017 naixia Schnitzel Time, un exercici musical que té vocació europea, no només per la presència dels dos saxòfons solistes, sinó pel contingut artístic original, de clars trets simfònics. Influït pel moment, el disc representa la serenor, tan intensa i poètica com l’actitud de la gent al carrer. La burda i inqualificable agressió física, el soroll, no hi té cabuda en aquesta obra del bateria Alfons Bertran. És música contra els cops. Trobem música en tots els comportament socials però, se us acut una cosa més contrària a la violència que la música?

Plàsticament, Schnitzel Time, una broma gastronòmica que és en el moll de l’os d’aquest treball (precisament pel seu europeisme), té uns colors propis. Colors musicals en clau smooth jazz que et porten per indrets que semblen familiars, però que tenen una singularitat evident. Es tracta principalment de les sonoritats dels saxòfons (d’una puresa i perfecció europees, com cal), enllaçades amb el piano, però sobretot amb els teclats rhodes o wurlitzer. Aquest és el distintiu, una textura buscada, metàl·lica i elèctrica, que també apareix en algunes peces (Trip i Will Have a Little Faith) amb l’aportació de la guitarra i el pedal steel. Defensant peces i arranjaments, hi ha uns músics que, sense perdre la perfecta execució, saben sortir dels patrons cartesians i posar-hi el punt de sal que fa d’aquest Schnitzel quasi una llaminadura. El disc també es beneficia d’algunes delicatessen, com ara dels duos de la bateria amb altres instruments, de les dues peces a trio (“Resistència Íntima”, un títol molt d’acord amb aquells dies), i l’habitual brillantor del Roger Mas als teclats.

Si una escalopa arrebossada fos vellut, seria Schnitzel Time. En tinc una certesa absoluta. El disc de l'Alfons Bertran té un tacte sedós, allunyat de les sentors olioses de la cuina, per més vienesa que sigui. Ja feu tard a tastar-lo.