dilluns, 31 de març de 2014

CHANO DOMÍNGUEZ & MARINA ALBERO (Vilafranca del Penedès, 18-1-2014)

Publicat al setmanari El 3 de Vuit

DOS SÓN MOLTS
Chano Domínguez i Marina Albero, Vilafranca 2014

Chano Domínguez, piano

Marina Albero, salteri i vibràfon

No crec que un quintet hagués estat més rellevant. Ni tan sols s’hi va trobar a faltar un contrabaix. El duo de dissabte passat al Fòrum Berger-Balaguer es va declarar autosuficient des de la primera nota. Va ser una vetllada farcida de cançons, entre flamenques i cubanes, entre mediterrànies i caribenyes. Aquest és l’univers de Chano Domínguez, un pianista eloqüent i brillant com pocs. Aquest univers també és el refugi on Marina Albero (parella a la vida real) desplega el seu sentit acadèmic, i el deriva cap a cotes emotives i singulars. Junts van ser molts, perquè molts van ser els colors i les textures d’una actuació que podria haver semblat menor, i no ho va ser des de cap punt de vista.
Quan Chano va iniciar el seu desplegament sobre les 88 tecles, ja ningú va pensar en res més que no fos el concert. El músic gadità té un sentit melòdic impagable, farcit d’aromes càlids que porta gravats en el seu ADN flamenc. Des d’una pianística percudida i tallant, es va guanyar el públic que gairebé omplia la sala (el Jazz Club Vilafranca manté la bona marxa d’aquesta temporada). A l’altre costat, la Marina Albero maldava per treure el cap en mig del formidable calidoscopi. I ho va aconseguir superada la primera part, just després que tant ella com Chano oferissin sengles peces en solitari. Al saltiri, Marina Albero va deixar-se anar, com si de cop i volta li hagués trobat l’entrellat al seu paper solista. A les següents peces, i sobre tot amb el vibràfon, va evidenciar tota la seva capacitat expressiva, arribant a laboriosos clímax amb la intensitat que li exigia el seu partenaire. D’altra banda, Chano va mostrar un fraseig molt caribeny, molt connectat amb un món que també és el seu: El Jazz d’arrel llatina, que ha estat determinant a la seva carrera, ajudant-lo a incorporar-se al llenguatge comú del Jazz. Chano sempre ha comptat amb músics llatins en el seu currículum, per això, amb evident entusiasme, va recordar la seva visita al Vijazz de l’any 2009 quan va acompanyar el saxofonista cubà Paquito D’Rivera, una de les patums del Latin-Jazz.
Per acabar de descriure el concert cal parlar de textures, perquè n’hi va haver, i moltes. No tan sols perquè d’instruments n’hi havia tres, sinó pel tractament diferent que els intèrprets els van donar. Chano va tocar amb tota la capacitat dels seus pedals, i també va manipular les cordes del piano per a produir sons més secs i distorsionats. Per la seva banda, Marina Albero va utilitzar dos tipus de baquetes en el seu vibràfon, cosa que també va ajudar a configurar una remarcable riquesa de timbres.
Al final i després de llargs aplaudiments, el primer bis va constatar la plena forma de la factoria Domínguez-Albero, atès que una filla de la parella i una seva amiga, van pujar a l’escenari per a cantar, amb encert i entonació, l’estàndard “Lullaby of Birdland”. Per acabar, Chano en solitari va oferir un segon bis tot encadenant un “medley” en el que no hi van faltar, entre d’altres, les quatre notes de referència del “Saint Thomas” de Sonny Rollins.



TOT JAZZ O NO. FOTOGRAFIES.

Sempre que puc ho explico: aquest bloc, sense fotografies no només no s’entendria, sinó que seria impossible. No és un bloc de cròniques o crítiques. Volem transmetre impressions, imatges del que percebem en escoltar concerts. Ni més ni menys. Tanmateix, el que hi posem explica fets com una crònica i aboca opinions com una crítica. Les expliquem amb la fotografia i amb la paraula, transmetent una descripció pròpia i una visió plàstica.
TOT JAZZ O NO. FOTOGRAFIES - Imma CasanellasPot semblar aterrador…., (no patiu, no m’extendré gaire), però permeteu-me que aprofundeixi breument en això de la imatge, i la necessitat d’existir de la fotografia.
Imatge virtual. Una imatge, una fotografia, sempre és virtual. Només la realitat és certa. La imatge impresa o penjada a Internet és quelcom que pot explicar una realitat però que no és real, tot i acostar-s’hi a pocs milímetres. De fet, la fotografia és una manera de veure el món. És un art. Un art que explica les coses utilitzant tècniques i talents diversos, igual que totes les arts. La fotografia és un moment explicat amb els ulls, ulls d’un artista preparat que mostra el seu talent. Un talent real en un món virtual.
Tanmateix, què perdem si no hi ha fotografia? Indiscutiblement, la crònica o la crítica no se’n veurien afectades. Existeix la paraula, que és la manera tradicional d’informar. Hi ha grans estilistes de la paraula, extremadament lúcids constructors d’històries. Ells o elles també tenen el seu talent i el fan palès, en un paper, en un bloc, a Internet. Igual que la fotografia, que també explica una veritat, una realitat, una petita història. I no us enganyeu, també hi ha grans estilistes de la fotografia de concerts, bons i preparats. Hi són. Simplement els heu de trobar.
El talent de l’Imma Casanellas, co-autora i fotògrafa de jazzdeprimera.cat, es podrà veure des del proper dissabte dia 5 d’abril. A mitjanit aproximadament s’inaugura l’exposició TOT JAZZ O NO. FOTOGRAFIES al Fòrum Berger Balaguer de Vilafranca del Penedès. Una setmana de temps per a observar com veu l’autora els músics que tantes emocions escampen. Com els veu en aquell moment en que també creen el seu art, que és el Jazz (o no). Moltes imatges ja les haureu vist aquí, tot i que també trobareu més d’una novetat. Serà una mostra de talent i un talent que també serà una opinió. Serà una opinió fotogràfica sobre concerts de Jazz (o no), des d’uns ulls i unes mans que també fan art.

Horaris: De diumenge 6 a diumenge 13 d’abril de 2014, de 18h30 a 20h30.

Fòrum Berger Balaguer- Aula de Cultura

Rambla Nostra Senyora, 6 - Vilafranca del Penedès.

dilluns, 10 de març de 2014

ANDREA MOTIS & JOAN CHAMORRO QUINTET (Vilafranca del Penedès, 14/12/2013)

Joan Chamorro i Andrea Motis, Vilafranca del Penedès 2013JAZZWOMAN A LA VISTA
Andrea Motis, veu, trompeta, saxos alt i soprano
Ignasi Terraza, piano i teclats
Josep Traver, guitarra i banjo
Joan Chamorro, contrabaix, saxos tenor i baríton, veu
Esteve Pi, bateria
Joan Chamorro i Andrea Motis, Vilafranca del Penedès 2013En clau esportiva, Andrea Motis seria aquella jove jugadora que, més enllà de prometre un futur esplendorós, ha tingut l’ocasió de debutar amb el primer equip. De fet, és una assídua de les convocatòries, i alguns diran que fins i tot ho és molt més que jugadors professionals de llarga i contrastada trajectòria.
Ignasi Terraza, Vilafranca del Penedès 2013
 
 
Andrea Motis, Vilafranca del Penedès 2013No és cap secret que el grup d’aquesta jove “Jazzwoman” (apel·latiu del mateix Joan Chamorro que la vol definir també com una amant d’aquesta música) havia exhaurit fa dies les 240 localitats del Fòrum Berger-Balaguer. No tenim constància de que s’hagués muntat la tan temuda i alhora consentida “revenda”, que s’escampa pels voltants dels estadis el dia de partit, però segur que poc hi va faltar.
La jove cantant, que cada dia bufa amb més solvència trompeta i saxos, va plantejar un concert eclèctic, indicatiu ben clar d’un creixement artístic que també demostra amb projectes paral·lels. N’és un bon exemple la col·laboració amb The New Catalan Ensemble de Joan Díaz. Encara que l’actuació que ens ocupa va incloure diversos viatges, entre ells un al Brasil amb dues peces com Manha de Carnaval i Meditaçao, en les que va destacar el guitarrista Josep Traver, el swing segueix sent la connexió d’Andrea Motis amb el Jazz. En el decurs de l’actuació també es va enfrontar tímidament amb el funk amb un tema de la malaurada Amy Winehouse, però en cap moment no va deixar de visitar el cançoner nord-americà, i allà hi va haver espai per a les balades i per a SarahJosep Traver, Vilafranca del Penedès 2013 Vaughan, una de les “jazzwomen” en qui s’emmiralla la nostra jove artista. Però per sobre de tot van destacar My Favourite Things i Body & Soul, dues de les peces més significatives del cançoner. En la primera va mostrar un so més que excel·lent amb el saxo soprano, deixant-se emportar amb valentia cap a frases ben properes al Coltrane de 1961. Després de finalitzar el cos de l’actuació amb Struttin' With Some Barbecue, un clàssic de Louis Armstrong i del Dixieland, a l’hora del bis i amb la gola un xic malmesa per una afonia prèvia, la seva condició de multi-instrumentista li va permetre deixar aparcada la veu i abordar amb la trompeta el bebop més pur tot atacant Anthropology de Charlie Parker. Com veuen, connexions diverses, fins i tot divergents, per a donar i vendre.
Andrea Motis amb Ignasi Terraza, Vilafranca del Penedès 2013Però si he de ser just, cal fer referència als acompanyants de l’artista, uns jugadors professionals que sempre fan bons partits. Andrea Motis continua gaudint del mestratge d’aquests companys, dels que s’alimenta cada minut que passa. Des del pianista Ignasi Terraza, absolutament genial en el seu fraseig camaleònic, i aquest cop tan exuberant com estalviador, fins el mateix Joan Chamorro que, a banda del contrabaix i els saxos tenor i baríton, va protagonitzar un parell de duos de veu amb la seva alumna/líder. Més enllà, l’equip es completa amb dos pilars fidels com Josep Traver a les guitarres i al banjo, i un altre tot terreny, amb el metrònom sempre en marxa, com Esteve Pi a la bateria.
Esteve Pi, Vilafranca del Penedès 2013Per a resumir, el tancament d’any del Jazz Club Vilafranca es va convertir en una vetllada plaent i exitosa, protagonitzada per una artista que transita per terrenys cada cop més diversos, i que comença a controlar l’escenari, una qualitat vital per a una “Jazzwoman”. L’alumna continua aprenent, i cada cop fa més coses. Una notícia excel·lent, com hi ha món!












dissabte, 1 de març de 2014

JAZZALDIA 48 2013 (i V)

28-Jul-2013
Youn Sun Nah, Donostia 2013La jornada final va voler donar protagonisme a dues artistes orientals oposades en gairebé tot, i que el nostre punt de vista occidental ens podria dur a igualar.
YOUN SUN NAH QUARTET
Si he de ser just amb mi mateix, la triomfadora indiscutible de tan imaginària competició va ser Youn Sun Nah, cantant sud-coreana amb present parisenc, que va captivar des de la roda de premsa matinal. Al vestíbul del Teatre Victoria Eugenia, i amb gran senzillesa, va admetre la sort d’haver topat amb un guitarrista com Ulf Wakenius, a qui considera company musical a tots els efectes i, amb absoluta franquesa, es va obrir a compartir experiències, conscient de que en surt sempre enriquida. Ella, que disposa d’una capacitat vocal com poques veus femenines recordem, desperta empatia i bones sensacions per allà on passa. Justament, en el Jazzaldia de l’any anterior, Youn Sun Nah va ser un dels atractius als cruels escenaris de la Zurriola. El seu èxit no va passar desapercebut i enguany l’hem tinguda sota la protecció de la Plaza de la Trinidad, una empara gens meteorològica (ploure, hi plou igual), i en canvi molt significativa a nivell artístic.
Vincent Peirani, Donostia 2013Youn Sun Nah, Donostia 2013
El concert de Youn Sun Nah va ser de llibre. Amb un començament tan exquisit com habitual –“My Favorite Things” acompanyada només de la seva kalimba- va anar pujant el to fins a arribar a peces molt més intenses com ara “Momento Mágico” del seu darrer disc “Lento”, una cançó que es debat entre el flamenc i el tango, on es van demostrar ben clarament les possibilitats vocals de la nostra protagonista atès que, a banda del seu altíssim nivell en l’ “scat”, va desplegar velocitat d’interpretació i altíssima capacitat d’afinació pel que fa a notes extremes, tan per dalt com per baix. Tampoc va passar desapercebuda la versió del clàssic de Johnny Cash, “Hurt”, en un altre duo íntim amb Wakenius, ni tanmateix l’altre gest també amb Cash, “Ghost Riders in The Sky”, un dels himnes del country popularitzat pel cantant, que va servir per a tancar l’actuació.
Simon Tallieu, Donostia 2013Youn Sun Nah, Donostia 2013Ulf Wakenius, Donostia 2013
Tota la vetllada va tenir l’acompanyament de dos músics francesos d’exquisida sonoritat, com són Vincent Peirani a l’acordió i l’acordina, i el contrabaixista Simon Tailleu. Gran expressivitat i molts colors de Peirani en el seu solo a “Inner Prayer”, una cançó escrita per la pròpia Youn Sun Nah pel disc de 2008 “Voyage”.
Youn Sun Nah, Donostia 2013La cantant coreana va tenir una actuació tècnicament rodona, i emocionalment perfecta. Els seus moviments a l’escenari, en una propina gestual convicent i escaient, van ser la cirereta que coronava el pastís. Un espectacle.
HIROMI: THE TRIO PROJECT
I Hiromi Uehara va saltar a l’escenari.
Hiromi, Donostia 2013I va deixar clar que s’havia acabat la delicadesa. L’aposta estilística de Hiromi continua sent el gust pel rock i la fusió, vistos des d’una pianística volcànica i altisonant. En sentir-li un concert, he d’anar preparat per a deixar-me anar sense pensar. Hi ha pocs matisos, moltes línies planes, amb crescendos eterns. No seré jo qui descobrirà les gegantines possibilitats tècniques de la menuda pianista japonesa. Ni se m’acudiria. Posseeix un talent en molts moments histriònic mentre ofereix una pianística instintiva i ferotge. Combrega molt més amb la intensitat i l’energia desbordant que amb cap altre matís colorista. Importa la intensitat i des d’ella arriba a l’emoció.
Anthony Jackson, Donostia 2013És un excés, un divertimento...  el que em sembla una certesa real és la seva tria d’acompanyants: Anthony Jackson (guitarra baixa elèctrica) i Steve Smith (bateria). Crec que els tria únicament per la capacitat que tenen de seguir-la (o, si em permeteu, de perseguir-la), més enllà de les vertiginoses peces del seu repertori.

Hiromi, Donostia 2013Steve Smith, Donostia 2013
Un esforçadíssim Anthony Jackson va oferir una autèntica demostració pel que fa a ritme, en el manteniment de la integritat del grup. No entro en la tècnica de Hiromi però sí que no deixa de sorprendre’m que menystingui les possibilitats sonores d’un piano. Sé que per a fer-ho hauria d’entrar en la recerca de sonoritats (i matisos) però no sembla que tal cosa li preocupi gaire. Confesso que em deixa sense opcions a l’hora de comptabilitzar el resultat final. No m’emporto res a casa, no connecto.
Hiromi, Donostia 2013Personalment he de dir que, tot i el gust agredolç que la cloenda m’ha deixat, m’enduc molt bones sensacions del conjunt del Festival. Gregory Porter, Vijay Iyer, Dave Douglas, el monogràfic John Zorn, Jorge Pardo, Youn Sun Nah....
Bon balanç del 48è Jazzaldia que, com sempre, hem tardat a completar en el nostre bloc. Aquest cop fins i tot un xic més tard que altres vegades. Hem tingut una estada feliç i hem gaudit de tots els concerts que el temps material ens ha permès. Fins la propera Donostia!