VIJAZZ PENEDÈS 2013 (II)

Em poso en feina, poca estona després de conèixer que el concert d’avui amb Chick Corea començarà mitja hora més tard, és a dir, a 2/4 de 10. Sabent com de puntuals són totes les cites jazzístiques del Vijazz, no puc més que pensar que es tracta de quelcom francament lleu, i que la organització ens posa en avís. Començarà a les 21h30, ni un minut abans, ni un minut després. N’estic segur.

Capítol a part, en entrar a plaça ahir a la tarda amb un apassionat de Mingus (i de les motos) com en Dani,  no puc deixar de formalitzar la meva queixa per la disposició de les fileres de cadires. Algú comentava que era pitjor que anar en classe turista en alguna de les companyies aèries més barates. Dono fe de les estretors que va patir la gent normal. Els vips mengen a part i seuen més tous, encara que sempre deixen cadires buides. Una llàstima perquè als músics, això de les cadires buides no els sol agradar gaire. De les nostres estretors espero no haver de culpar el nostre estimat Porter de Nit, que ell només s’ocupa dels vips. Però, algú sap no és? I miss you, Max. No amago que m’agradaria poder-ne explicar alguna de teva, també enguany, però em temo que ja fem tard.

Medeski, Martin & Wood

Si ahir parlava de que el concert més rodó del dia va ser el darrer, el protagonitzat per Astrio, a la segona jornada del Vijazz hem de dir que, el primer de la vetllada ja va ser una lliçó de com es configuren els concerts rodons. Amb un inici amarat de “groove” que es va mantenir admirablement entre ritmes de blues i de rock, alguns d’ells de pinzellada llatina, l’actuació dels MM&W va baixar els seus biorritmes just a poca estona d’encarar la recta final, i des d’allà va anar com un tro fins l’acabament. Tota la resta va ser semblant a l’elixir de la vida. Una demostració de colors, sempre ben assajats i plens d’inventiva. La presència del set del teclista John Medeski és el que més impressiona, però també ens enganya respecte dels seus companys, i de llurs possibilitats davant dels respectius instruments, que són molt menys voluminosos. Recital de Billy Martin amb les percussions, que és la senzillesa feta baterista,  ben acompanyat per Chirs Wood i els seus pedals. La inventiva, que es veu reforçada pels tics propis del soul i el R&B, és el gran tresor d’aquest grup que va comptar amb una genial predisposició dels seus components, fruit sense cap dubte de la bona feina dels acompanyants assignats per l’organització.

John Pizzarelli Quartet

D’autèntica sacsejada podem qualificar la programació del neoclàssic John Pizzarelli, just després dels MM&W. La desbandada a tota la plaça va ser de les que fan època. No s’ha de ser tan radical, penso jo. De fet, si has fet el viatge fins a Vilafranca, pots pensar que un “mainstream” ben tocat pot ser també interessant, però en això del Jazz també hi ha molta intransigència. Sense defugir el sotrac que va suposar el canvi d’estil, he de dir que el concert de Pizzarelli em va fer passar una bona estona. Versions amb segell personal, molt tancades i milimetrades, però amb gust. La veu, amb poc registre, l’única limitació del líder i del grup. Tanta corbata i americana …..

Roger Blàvia Rhythm Complicity

Per a tornar a la bona senda, la que a mi m’agrada, a la Rambla teníem un grup dels que volen explicar coses. Dels que, amb el suport de les seves qualitats tècniques, s’endinsen dintre d’un univers per explorar. La nit es tancava amb una proposta de qualitat, que va bascular des de les sonoritats Miles Davis (gràcies a Raynald Colom) dels 70, fins al flamenc conduit per Jordi Bonell. Comentari a part, mereix Dudu Penz amb la guitarra baixa, i amb el seu ‘scat-singing’, sempre amb intencions tropicals. Roger Blàvia i el super set de bateria que va lluir donen fe de com de suggerent va ser la nit.

Jam interruptus

Qui pot programar una Jam a les 2AM i acabar-la a les 3AM? Doncs li haureu de preguntar al galifardeu que es va presentar amb gestos de capataç manaia i la va fer aturar, just quan la sessió començava a escalfar motors i l’escenari estava ple de músics. Gerro d’aigua freda, i a dormir.

ROGER BLÀVIA QUARTET (Terrassa, 12-2-2013)

Roger Blàvia, bateria i percussió

Raynald Colom, trompeta

Jordi Bonell, guitarra elèctrica

Eduard “Dudu” Penz, baix elèctric

BON ENGRANATGE

Si habitualment ja és un espectacle observar i escoltar el percussionista Roger Blàvia, imagineu què pot passar quan és ell mateix el pare de la idea i qui lidera la formació. “Rhythm Complicity” és el nom del projecte, un nom que no sorprèn precisament pel seu títol, però sí que ho fa des del gust i l’elegància del seu cromatisme. Un perfum agraït i captivador.

El que primer ens crida l’atenció, en entrar a la Nova Jazz Cava, és el set de percussió que presideix l’escenari. Una agrupació de bateria i percussions totalment integrat. Així trobem uns bongos just davant de la caixa, un autèntic exèrcit de plats de timbres diferents, inclòs un “charles” més petit i de so més sec, campanes i timbals a discreció. A les mans d’en Roger Blàvia, un seguit de baquetes i escombretes variades, van fer que l’espectacle sonor esdevingués el punt d’atenció i ens aclaparés des del primer tema.

El contingut de la vetllada va ser eclèctic i va connectar amb el públic de seguida. I no tan sols per la cadència rítmica sinó perquè el grup va funcionar com un sol home. El ritme, sempre acompanyat de múltiples figures, sempre guarnit d’altres ritmes, sempre enriquit per la hiperactivitat del líder.

La primera part ens va portar per calypsos caribenys, passant per estampes d’aire flamenc, fins que va aparèixer, amb frescura, la fusió de tints més elèctrics. Amb la vella sensació dels ritmes simètrics va començar la segona part que, ben aviat, es va consagrar a les tonades brasileres, potser per allò de que ens trobàvem en nit de Carnestoltes. El capítol carioca va tenir la participació destacada del baixista oriünd Dudu Penz, excel·lent amb les sis cordes i també amb el seu scat, doblant i interpretant el so del seu instrument.

Pel que fa a la resta de components, destacar-ne la selecció. Si en el teu grup hi poses de bracet dos tot-terrenys, i experts fusionadors, com Raynald Colom i Jordi Bonell, tens magníficament resolta la part davantera de la formació. Triar companys de viatge resulta una de les tasques principals en qualsevol projecte. Si fas bé la feina, com és el cas, el resultat es converteix en quelcom que traspassa la qualificació de brillant. Colom, en plena maduresa, va deixar anar tot el seu sentiment que ara ja queda amparat per una tècnica de ferro forjat. Excel·lent en l’expressió sempre bopera i transgressora, també va destacar en les balades. Jordi Bonell es defensa sol amb la seva capacitat d’integració, el seu gust pels silencis i la capacitat de encertar-les totes, quan el terreny es mou per “pals” diversos, siguin flamencs o llatins.