CRÒNICA DELS CONCERTS A PLAÇA
Que el vaixell del Vijazz fa temps que navega amb dificultats, ja ho sabem. Del que no en sabem tant és de les seves virtuts, i no parlo de l’autobombo i dels elogis fora mida que rep sovint. Parlo, per exemple, de tot el que té a veure amb la música. La gestió artística es manté allunyada dels circuïts dominants i, en general, de les grans productores. En altres paraules, hi ha una autonomia que, d’una banda provoca maldecaps (com ara la poca presència als mitjans generalistes), però de l’altra deixa les mans més lliures per a confeccionar el cartell d’artistes. Enguany, no sé si per aquest motiu o per una racionalització forçada dels recursos, m’ha semblat que aquesta virtut es deixava sentir més que en edicions anteriors. Hi ha hagut canvis. És notori, per exemple, que s’hagi prescindit de les veus. No hem tingut vocalistes a la Plaça de Jaume I. Si vols tu, l’inefable Avishai Cohen va cantar la seva Alfonsina y el mar, en Robben Ford els obligats tributs d’una prolífica carrera com la seva, i els escocesos corto.alto van tancar l’actuació amb una peça cantada. Però més enllà d’això, ni una veu solista. Correctíssim. Una altra virtut, aquesta menys amagada, són les bones sensacions dalt l’escenari. S’han tornat a veure músics satisfets, abans i després. Bona feina al backstage.
Tanmateix, el viatge d’aquesta 18a edició començava fluix. Divendres, el baixista Vincen Garcia, que és un gran intèrpret del seu instrument, va fer una actuació abassegadora, amb molta simetria i un devessall incessant de notes, una mena de castell de foc permanent. El públic enfervorit i content, però poca cosa més. Sort que just després un Robben Ford excel·lent amb 73 primaveres va fer un concert connectat amb el pop-rock, tot deixant anar un discurs clar i emotiu on també hi va aparèixer el blues. El més destacable, si més no, fou l’experimentada banda que l’acompanyava, amb el baixista Chris Minh Doky al capdavant, el teclista Ricky Peterson i un extraordinari Keith Carlock a la bateria. Pocs poden fer-la cantar amb aquesta clarividència, tot combinant energia i colorisme. La bateria que canta: una de les herències, tot val a dir-ho, que el Rock ha tingut del Jazz. La de dissabte va ser nit de descobertes juvenils. El quartet escocès del multi-instrumentista Liam Shortall (corto.alto en espanyol) va oferir un concert també molt colorista, a cavall del jazz-rock i l’acid-jazz. Bons solistes i bones bases ambientals, tal com s’espera d’uns músics que venen del nord. La descoberta posterior no va ser per la figura d’Avishai Cohen, que ja havia deixat la seva empremta al Vijazz l’any 2014, sinó per l’actuació tan coral i perfecta que va perpetrar amb l’acompanyament de dos músics molt joves. El contrabaixista israelià va fer de la seva exuberància una virtut i tots tres músics pràcticament no van parar de tocar alhora. Cada solo va anar sempre acompanyat dels altres dos músics en segon pla, i tant Itay Simhovich al piano com Roni Kaspi a la bateria van respectar i van ser respectats, en una actuació llarga que ningú no hauria volgut que s’acabés.
El vespre-nit de diumenge, per tancar aquesta edició, vam tenir dos plats de categoria. El que va fer Joe Lovano amb el trio polonès de Marcin Wasilewski és el que en podríem dir la veritat del Jazz portada a l’extrem. Sé que no m’explico bé, però si el Jazz és improvisació i connexió entre músics, aquest quartet ens en va fer una demostració de primer nivell, sense etiquetes, amb poques melodies i sense cap patró identificable. Després de tanta pulsió quasi esotèrica em quedo amb les quatre notes del Lonely Woman d’Ornette Coleman que Lovano va deixar anar cap al final del bis. En el concert anterior, havíem tingut el bateria Makaya McCraven amb una actuació oberta, també amb poques etiquetes, i construïda des del power trio, és a dir, amb guitarra, baix i bateria. Un finíssim Matt Gold a la guitarra, va impulsar el quartet fins els cims del jazz-rock, tot i acabar deixant el gran Marquis Hill i la seva trompeta una mica en segon pla. Un altre dia serà!
Resumint, segurament un Vijazz dels més prolífics dels darrers anys a nivell musical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada