VIJAZZ, ON VAS?

Escenari del primer Vijazz - 29/6/2007 (Imma Casanellas) 

Hem tornat a tenir Vijazz i no cal patir. Tot va bé. Suposo que no és cap bestiesa dir que l’anomenat maridatge perfecte s’ha convertit en un esdeveniment poc menys que intocable en el calendari vilafranquí. Sense arribar al nivell de la Més Típica, un estiu sense Vijazz podria provocar una baixada als inferns que no em vull ni imaginar. És gros, això, i no sé si els vilatans ho apreciem prou. L'essència i l'estructura del Vijazz no tenen gaire amb què comparar-se, ni molt menys amb qui competir. Juguen una altra lliga, i no cal anar gaire lluny per constatar-ho. Dissabte mateix, mentre Cory Henry, amb la plaça de gom a gom, feia aixecar el públic del seients, un primera figura (i ex Vijazz 2017) com el saxofonista James Carter no era capaç d'omplir del tot la Sala Jamboree de Barcelona, que té aforament per unes dues-centes persones. Ara, canvieu d’escenari Henry i Carter i penseu com hauria anat. Doncs això, el Vijazz només juga contra ell mateix.

Fem-nos preguntes, va. El sap aprofitar el Vijazz, aquest lideratge? Si comencem per la nòmina de cellers, que cada cop és més escarransida, i seguim amb el cartell d'artistes, que va ple de proves i bones intencions, -totes molt lloables i amb un olfacte artístic indiscutible però, de “primeres espases”, poques-, no sembla que la cosa sigui per tirar coets. I això, per què? Doncs una resposta podria ser la que tots teniu al cap: anem justos de calés. No tinc dades que ho puguin confirmar (malauradament, els comptes del Vijazz no són públics), però no soc aquí com a auditor, ni molt menys com a polític. Soc només un espectador vilafranquí. A més, no crec que aquesta via ens dugui al que realment vull plantejar. Simplement us la deixo aquí per si algú ha fet números en la intimitat i ha deduït, com jo, que la cosa no pot venir d’una altra banda.

Si més no, el pressupost no deu ser l’únic problema. A més, si s’ha de fer un Vijazz amb menys diners, es fa i punt. L’atzucac arriba quan la idea central de l’esdeveniment, si és que ha existit alguna vegada, fa figa. Mancada d’iniciativa i davant l’adversitat, la deriva ideològica no és capaç de fer surar el vaixell, i la inèrcia acaba fent que tot s’acabi amb una copa penjada al coll, mentre uns músics ben macos toquen alguna coseta. El Vijazz ha sabut arribar fins aquí, i el que toca és felicitar els gestors de tan lloable fita, tanmateix, ara que no tenim ni chickscoreas, ni diannesreeves, ni ronscarters, hi ha algú capaç de pensar com ha de ser el Vijazz d’aquí a cinc anys?

Un bon amic em plantejava l’altre dia: vols dir que essencialment ha canviat res al Vijazz d’ençà de la seva estrena? Confesso que vaig haver de fer un esforç, però només se’m van acudir alguns canvis de forma, ajustos purament mecànics, coses com la carpa de fireta que ens han encolomat enguany, i poc més. I encara em va atonyinar més, el meu amic, i em va dir: es van fer més coses el primer any! Em va tombar.

Per acabar, tres coses que resumeixen el plantejament. En primer lloc, cal una reflexió sobre com és l’organització i quina és la relació que hi ha amb la indústria del Vi. És massa sospitós que, amb només dinou cellers a la Rambla (dels més de tres-cents possibles), el mateix cap de setmana, uns quants que no hi participaven (tretze, segons tinc entès) muntessin una fira paral·lela a Vilafranca mateix, i per segon any consecutiu. La pregunta és òbvia: Per què no són al Vijazz, aquests cellers? En segon lloc, els objectius d’ara endavant. S’ha pensat en algun futur que no passi per fer el de sempre, afegint-hi només els invents del TBO? Finalment, i aquest sí que és un deure antic: si us plau, que algú trobi una via creativa que ens dugui allà on l’essència del festival ens ha de dur, a l’autèntica fusió entre Vi i Jazz. Per a dir-ho més clar: no entre Vi, Formatge o Sushi amb música de fons, sinó entre Jazz i Vi.