TALISMÁN - Marco Mezquida

(Autoeditat, octubre 2020)

Marco Mezquida, piano i teclat

Martín Meléndez, violoncel

Aleix Tobías, bateria i percussions

01 No passis pena

02 Vientos Elíseos

03 Serotonina

04 Alfajor

05 Carpe Diem

06 Lluvia muda

07 Trenzas

08 Sa cova de ses ànimes

09 Es jardí de ses ànimes

10 Na Cecília

11 Talismán

Totes les composicions de Marco Mezquida, llevat de Na Cecília (tradicional) i Sa cova de ses ànimes (Marco Mezquida i Aleix Tobías)

En els darrers deu anys, en Marco Mezquida ha fet una evolució estilística de gran amplitud. La seva extraordinària capacitat de treball l'ha dut a crear un nombre de propostes difícil d’igualar,  i a intervenir en moltes d'altres. Jo encara no sé on se sent més còmode. Si un vespre qualsevol improvisant amb amics a Robadors23, si en els múltiples projectes que lidera o co-lidera, o fent de sideman en els grups on participa. Tots els projectes i aparicions puntuals, fins i tot les que algú podria pensar que tenen poca importància, son, sense excepció, d'una absoluta sinceritat i d'una indiscutible vàlua artística.

 

Aquesta sinceritat té com a punt d’inflexió un especial gust per la cançó i, per a ser més exactes, per la melodia. El trio que lidera amb Martín Meléndez i Aleix Tobías, el Dream Trio (tal com se'ls ha anomenat en algun anunci, xarxes socials enllà), és un bon compendi de totes aquestes gràcies. És el resultat artístic d'una carrera que ja ha arribat a una maduresa, una maduresa que es troba en trànsit i que, es veu d’una hora lluny, no s'aturarà pas aquí.

Llevat de 'Na Cecília', versió d’una cançó menorquina tradicional, Talismán és una obra feta amb material nou i original. És un treball exquisit, en primer lloc perquè hi passen moltes coses, tant en el seu conjunt com en cadascuna de les peces. Passen coses sobretot en les melodies, però també en els ritmes, en les textures, en la fusió de sonoritats... I en segon lloc, perquè en tot el conjunt hi ha un aire de grup gran, molt més gran que un trio. Mentre me l'escoltava m'ha semblat sentir una orquestra. Sovint he tingut la sensació que l'orquestra era de percussions, com les que ofereix Coetus, la formació que lidera l’Aleix Tobías. I sovint també, m'han vingut al cap la irreverència i la sonoritat clàssica dels Aupa Quartet, a qui sovint em recorden Martín Meléndez i el seu cello.

D'esquerra a dreta, Martín Meléndez, Aleix Tobías i Marco Mezquida  -  Fotografia de Mireia Miralles

I després, al disc, hi ha les ondulacions, els creixents, els semi-creixents, aquells intensos clímax que no arriben a esclatar... Hi ha una cura gairebé quirúrgica de tot el que passa en el conjunt, personificada, per exemple, en les veus que se senten a 'Alfajor' (amb 4 convidades de luxe: Lucía Fumero, Rita Payés, Magalí Datzira i Eva Fernández). Hi ha una pujada emocional fins a ‘Carpe Diem', per mi el cim del disc, i un descens més líric, si se'n pot dir així, fins el delicat final amb ‘Talismán’. La peça que tanca és un duet de so vigorós i plàcid alhora, entre piano i violoncel.

Pel mig hi ha tot un món de dedicatòries (totes les cançons en tenen una), un món d’obsequis musicals, i un munt d’estris de percussió que fan de cada peça un univers paral·lel. Si algú pensava que amb el disc anterior, Ravel's Dreams, s'havia posat el llistó molt alt, els costarà d'explicar que ha estat superat amb nota. 

CANCIONERO - Gonzalo Del Val Trio

GONZALO DEL VAL TRIO featuring BENET PALET

(FRESH SOUND - NEW TALENT, 2020)

Gonzalo Del Val, bateria

Benet Palet, trompeta

Marco Mezquida, piano

David Mengual, contrabaix

Albert Pla, veu a “Que nadie sepa mi sufrir”

01 Byablue (Paul Motian) 

02 They Say It's Wonderful (Irving Berlin)

03 Lascia La Spina (G.F. Händel)

04 Coral (Keith Jarrett)

05 Round Trip (Ornette Coleman)

06 Romancero N°2 (Gonzalo Del Val)

07 Sorra entre les mans (David Mengual)

08 Latin Genetics (Ornette Coleman)

09 Away (Steve Swallow)

10 Que nadie sepa mi sufrir (A.Cabral - E.Dizeo)

Amb tot el que ens ha passat, i ens passa encara amb aquest coi de virus, el tercer disc del trio que lidera en Gonzalo Del Val arriba quan sembla que faci una eternitat del primer (“Three Generations”, 2011). Pel mig va caure “Koiné” (2016), i confesso que amb l’estada dublinesa del bateria, aproximadament entre 2016 i 2018, vaig pensar que potser ja no tindríem l’oportunitat d’un tercer, i més veient que editava “Standards in Dublin” (2018), un disc on s’acompanyava d’un saxofonista de referència com Dave Liebman. Però amb la tornada a terres catalanes, finalment, el músic mirandès ha tornat amb els seus vells amics, i ens brinda un nou treball que permet admirar com ha evolucionat la fina lírica que tan bé els identifica.

Amb poques composicions pròpies i més versions que mai, Cancionero no només apuja el llistó dels anteriors, sinó que ens transporta a una mena de nova dimensió. La participació del trompetista Benet Palet a vuit dels deu talls del disc, ofereix noves oportunitats i colors, i fins algun canvi en la concepció de les peces. Amb ell, el Trio se situa en un pendent incisiu, com si fos un descens a les arrels de la cançó, que es dibuixa perfectament quan escoltem el disc per ordre, del principi al final. El canvi de comportament de les peces es fa evident a l’ària de Händel “Lascia La Spina”, de ben segur una elecció del virtuós Marco Mezquida, que en aquest disc no aporta cap composició pròpia però que fa notar la seva mà, i no només sobre les 88 tecles. La peça es transforma amb la intervenció d’en Benet Palet, com ho fan totes, en un viatge baladístic ple de textures aspres, que costaria de trobar en cap altre quartet de trompeta. I encara més, ofereix un llenguatge esquerp que, en semblants qualitats artístiques, no l’hi sé trobar comparació. És allò de ser al mig, ajuntant lírica i sonoritats del free-jazz, un contrast que, sentit aquí, em sembla el gran tret diferenciador del treball discogràfic que revisem. 

La tria de peces és encisadora i molt descriptiva. La presència de la figura de Keith Jarrett en un parell de peces sembla gairebé un tribut, sobretot després que fa ben poc es coneguessin els problemes de salut, sembla que irreversibles, d’aquesta icònica figura del piano. També hi destaquen Ornette Coleman, un bon referent del mig termini del que parlava abans, pioner del blues i la dissonància, i les dues peces de composició pròpia, el “Romancero N.2” de Del Val, i “Sorra entre les mans” del contrabaixista David Mengual. Amb "Away" es compleix un altre tribut, la referència directa a Steve Swallow, el tipus de baixista, profund i de so vellutat, que agrada per aquestes contrades.

Si el disc comença gairebé amb una declaració d’intencions com pot ser “Byablue”, peça de l’històric bateria Paul Motian que Jarret va gravar en diverses ocasions, l’enregistrament acaba amb una sorpresa, la participació estel·lar del cantant Albert Pla en la vella cançó argentina “Que nadie sepa mi sufrir”. En aquesta peça el tornem a descobrir, si encara calia, com una veu absolutament emotiva, tot i que tant el propi discurs, com sovint la imatge que se'n projecta als mitjans, ens el puguin presentar artísticament a les antípodes.

NOCTIS - Daniel Ferruz Quartet

(Fresh Sound New Talent, 2019)
Enregistrat per Jordi Vidal als Estudis Laietana, Barcelona, 6 i 7 desembre, 2018

Joan Mas, saxo alt
Daniel Ferruz, piano
David Mengual, contrabaix
Adrià Claramunt, bateria

El planeta avança cap al final del dia i la vida s'esmuny dins les ombres. En aquest trànsit, Daniel Ferruz escampa el seu recull de grisos, negres i blancs anomenat 'Noctis'. Un nom fàcil de llegir però de traducció més subtil: que pertany a la nit, nocturn. És així, amb la lleugeresa de la tenebra, com el pianista aragonès ha decidit que sigui la seva primera incursió discogràfica. 

Assossegat a estones per la baixa llum, i amb una voluntat kàrmica notable, el disc és una perfecció sonora. Entre l'smooth i la balada emotiva, el disc posa en escena un trio expressiu i camaleònic liderat pel Joan Mas, saxofonista de so identificable i discurs sempre eloqüent, que ens guia per la foscor posant-hi, si convé, llum de dia.

Repertori amb composicions del pianista, llevat de dos estàndards, totes amb una bona arribada a l’oient i més heterogènies del que es podria pensar per la 'nocturnitat' confessa de tot el conjunt. 'Noctis' i 'Vuelta a casa són dues presentacions, segurament les peces més nocturnes de tot el disc. 'Nuevo horizonte' ens deixa entreveure, en el seu final, una mena d'alba lluminosa, i de seguida ens arriba la 'Suite Ariana', que ofereix textures i espais de quietud i recolliment. Amb 'Remembering Bill's Time' tenim un gest significatiu cap al gran Bill Evans, pianista cabdal a la història i sovint amagat darrera d'altres noms del seu temps. 'Flights', que és una dansa seductora i 'Purple Bubbles', que representa una certa alteració de la pau nocturna, sobretot pel seu pianisme percudit, semblen sota custòdia de dues versions de la peça curta  'Funny Dreams', una mena de divertimento en el més profund dels somnis. El dos breus estàndards 'So in Love' i 'Love Is A Lonesome Thing' ens recorden on som i d'on ve aquesta música que sentim tan nostra i que, en certa manera ens ha alliberat de la rectilínia tendència europea.

SCHNITZEL TIME

(Jazz Granollers Records, 2018)


ALFONS BERTRAN QUINTET

Alfons Bertran
bateria, composició i arranjaments
David Fettmann
saxo alt
Nicolas Masson
saxo tenor
Roger Mas
piano, rhodes i wurlitzer
Aleix Forts
contrabaix

Guillem Callejón
guitarra a "The Trip"
pedal steel a "Will Have A Little Faith"




01 The Trip
02 Gutter
03 Restència íntima
04 Marina
05 Schnitzel Time. Part 1
06 Schnitzel Time. Part 2 (El Archienemigo)
07 The Waiting
08 Love is Simple, Easy and Free
09 Resistència íntima Reprise
10 New September
11 Will Have A Little Faith

MÚSICA EUROPEA NOVIOLENTA

Quan s’enregistra un disc sembla que el món s’hagi d’aturar. No hi pot haver res de més important que allò que es vol deixar per a la posteritat. Aquest interval, aquest parèntesi necessari, es fa difícil avui dia, a Catalunya. El neguit és al carrer i res no n’és aliè. Cal admetre-ho. Res. Ara fa un any, en uns dies que recordarem sempre, hi havia un grup de músics que enregistrava un disc a Llinars del Vallès. El cap de setmana de l’1 d’octubre del 2017 naixia Schnitzel Time, un exercici musical que té vocació europea, no només per la presència dels dos saxòfons solistes, sinó pel contingut artístic original, de clars trets simfònics. Influït pel moment, el disc representa la serenor, tan intensa i poètica com l’actitud de la gent al carrer. La burda i inqualificable agressió física, el soroll, no hi té cabuda en aquesta obra del bateria Alfons Bertran. És música contra els cops. Trobem música en tots els comportament socials però, se us acut una cosa més contrària a la violència que la música?

Plàsticament, Schnitzel Time, una broma gastronòmica que és en el moll de l’os d’aquest treball (precisament pel seu europeisme), té uns colors propis. Colors musicals en clau smooth jazz que et porten per indrets que semblen familiars, però que tenen una singularitat evident. Es tracta principalment de les sonoritats dels saxòfons (d’una puresa i perfecció europees, com cal), enllaçades amb el piano, però sobretot amb els teclats rhodes o wurlitzer. Aquest és el distintiu, una textura buscada, metàl·lica i elèctrica, que també apareix en algunes peces (Trip i Will Have a Little Faith) amb l’aportació de la guitarra i el pedal steel. Defensant peces i arranjaments, hi ha uns músics que, sense perdre la perfecta execució, saben sortir dels patrons cartesians i posar-hi el punt de sal que fa d’aquest Schnitzel quasi una llaminadura. El disc també es beneficia d’algunes delicatessen, com ara dels duos de la bateria amb altres instruments, de les dues peces a trio (“Resistència Íntima”, un títol molt d’acord amb aquells dies), i l’habitual brillantor del Roger Mas als teclats.

Si una escalopa arrebossada fos vellut, seria Schnitzel Time. En tinc una certesa absoluta. El disc de l'Alfons Bertran té un tacte sedós, allunyat de les sentors olioses de la cuina, per més vienesa que sigui. Ja feu tard a tastar-lo.

SACA AL PERRO QUE TIENE HAMBRE

(Underpool, 2018)

Néstor Giménez, piano
Manel Fortià, contrabaix
Òscar Domènech, bateria


01 Bartok
02 Bemsha swing
03 Saca al perro que tiene hambre
04 My heart stood still
05 20th Century
06 Cirrus Magnificus
07 I’ll be seeing you
08 How deep is the ocean
09 Simple
10 Transiberiana
11 No moon at all
12 Where can I go without you

IMPROVISANT AMB EL GOS

No em vull ni imaginar què menja un gos que necessita sortir de casa per alimentar-se. Tenia l'esperança que l'audició del disc, o de la peça en qüestió, m'ho farien veure. No sé si ho he aconseguit, ni com ha anat tot plegat. El fet és que el disc m'ha semblat una convenció de pinzells, tots ells en moviment continu. No és el disc d'un pianista, ni el del seu trio, és com una  passejada dels tres amos, amb el gos, pels voltants de casa. Una casa que, no en sé tampoc la raó, imagino al bosc, entre arbres, amb algun fanal i la lluna penjada allà dalt, a la vora d'uns nuvolots prenyats i negres amb ganes de ploure a gratcient. I no ho dic només per 'Cirrus magníficus', la cançó del Manel Fortià que ja ha sigut motiu d'altres enregistraments per part del contrabaixista, sinó per l'estructura tempestuosa de tot el conjunt. Peces breus, com ara la del propi gos, les trobem repartides com si fossin contrapunts del recorregut, on tan aviat t'has d'esperar una eternitat que l'animal aixequi una de les extremitats posteriors, com l'has de tibar perquè no embogeixi en encalçar finalment el saborós motiu de la nocturna sortida.

És clar que pel trajecte hi trobem, no un, sinó diversos pedrissos on seure i repassar, -tampoc no creieu que gaire tranquil·lament-, el cançoner. Hi ha peces de Monk, Rodgers, Berlin, Fain, Mann i Young que, tal com ells les arrangen i diuen, podrien ser perfectament d’altri. Els contrapunts, identificats com a 'impros', van molt d’acord amb el conjunt. De fet en són la part més significativa, ateses les circumstàncies de l'enregistrament (fet en un sol dia, sense guió previ, sense repetir peces i amb un alt grau d’intuïció...). Haver d’improvisar és quelcom que no t’ha de sorprendre. Ho diu Rubén Blades. 

Hi ha molta improvisació en aquest disc, però la qualitat que més s’assaboreix és la lucidesa, cal dir-ho. Tant l'Òscar Domènech com el Néstor Giménez fan un ús extens i cromàtic de l'instrument, i el Manel Fortià s'hi posa de valent, deixant un cop més la seva empremta personal en una altra de les cançons, la balada 'Simple'. No puc dir que somiï el disc però me'l poso sovint. Em deixa pensar i, d'alguna manera, m'alimenta. Tantes textures, tantes veus sortint de tot arreu fan una música arrauxada i, curiosament, de fina deglució.

No cal posar-se massa transcendental, però som davant d’una sessió original d’aquelles que seran difícils de repetir. El disc, de fet, no ha estat pensat per a ser repetit. És una fotografia del moment, el vídeo d’una caminada quasi involuntària que et porta per corriols i cingleres, per entre els matolls i algun fanal, com aquell qui porta el gos a sopar.

STANDARDS IN DUBLIN - Gonzalo del Val with Dave Liebman & Ronan Guilfoyle

(Quadrant Records, 2018)

Dave Liebman, saxo tenor i soprano
Ronan Guilfoyle, baix
Gonzalo del Val, bateria

01 Gingerbread Boy (Jimmy Heath)
02 Remember (Steve Swallow)
03 JJ’s (Drum Solo - G.del Val)
04 The Song is you (J. Kern – O. Hammerstein II)
05 Mushi Mushi (Dewey Redman)
06 Palabras (Marta Valdés)
07 Redhead (Drum Solo – G. Del Val)
08 That Old Feeling (L.Brown – S.Fain)
09 Summer Night (H.Warren – A.Dubin)
10 Pannonica (T.Monk)
11 Chocolates (Drum Solo – G.del Val)
12 Theme for Ernie (F.Lacey)

EL SAXOFONISTA SOL

Sempre he pensat en Dave Liebman com un músic sol. No parlo d’aquella solitud que tots entenem,  ni encara menys d’aïllament. Res de tot això. Però me l’imagino tocant sol. En té prou tocant sol. Crec que Miles l’admirava per això. Dir-li autosuficient no li fa justícia perquè és un tipus altament sociable. I sinó que li preguntin a Ronan Guilfoyle, baixista i professor irlandès amb una àmplia llista de col·laboracions de prestigi, que el va tenir de visita a  l’illa el passat setembre. Amb un so gruixut i vellutat que recorda a Steve Swallow, a Guilfoyle se’l pot situar, sense por d'equivocar-se, dins del grup dels ´masters´ del baix i la guitarra baixa.

Autosuficiències a banda, ja se sap que un músic crida músics, i Gonzalo del Val, que té residència a la molt musical Dublín i ja coneixia Guilfoyle, ha estat capaç de brindar-nos aquest obsequi una mica fora de programa, amb no poca capacitat d’adaptació. No sempre deus tenir l’oportunitat de gravar amb un saxofonista d’aquest calibre, i sota la teva pròpia iniciativa, malgrat disposar només d’un dia, com fou aquest el cas. Aprofitar-ho és de valents, i com que el bateria de Miranda de Ebro sempre té ganes de fer i de generar coses, ha perpetrat una gravació lluminosa i seca, que demana concentració i cura auditiva.

Seca perquè, entre soledats i solos, emparats només per la dolcesa solitària del baix, l’ambient evoca fusta envernissada. És un disc àrid però amb molta dansa i, de tant en tant, hi bufa un llebeig càlid que tomba pàmpols i aixeca pols. Una mica solitari, tot ell, però deixa molta llum. Els breus solos de percussió, tres dels quals figuren com a peça separada (The JJ’x, Redhead i Chocolates), van distribuïts pel disc gairebé com a contrapunts, lliguen el context i li donen sobrietat. Els atacs de Liebman, celestials feixos de llum, sempre oportuns, es produeixen com una torrentada insòlita, abans, mentrestant o al final. Es pot ser tan exacte i, alhora, tan brut, tan dolç o tan contundent?

Els ‘standards’, aquí, sonen singulars. Entre altres, perquè estan triats amb criteri i són poc o gens coneguts, llevat del tribut al patriarca Monk. I la tria sembla especial, començant per autors poc habituals com Heat, Lacey o els vells compositors de Broadway Harry Warren i Sammy Fain, continuant amb el bolero de Marta Valdés, i comptant finalment amb Swallow i Redman pare. No serà el primer ni l’últim trio sense instrument harmònic que enregistra peces del cançoner, però es pot dir que el disc conté els ingredients imprescindibles per a ser tingut en compte, guardat i escoltat sense interrupcions i, si pot ser, posant-hi els cinc sentits.

TIÉBÉLÉ - Aridane Martín Quartet

(Auto-editat, 2017)

Disseny Mireia Tramunt

Aridane Martín, vibràfon i composició
Octavio Hernández, guitarra
Pedro Campos, contrabaix
Jose Benítez, bateria


Sinead Cormican, violí 1
Ismael Cabaleiro, violí 2
Elena Martínez, viola
Carla Peña, violoncel

Elisabet Raspall, piano
Jon Robles, saxo soprano

Disseny Felo Monzón

01 Looking for Charlotte
02 Moon Rice
03 The longest journey
04 The Place
05 Words I don’t remember

06 Tiébélé
07 The tree island

Bonus tracks disc “Mireia Tramunt”

08 Looking for Charlotte
09 The longest journey

Bonus tracks disc “Felo Monzón”

08 Para Víctor (Jon Robles)
09 The longest journey (vibràfon solo)

Gravat a Laietana Studios per Jordi Vidal
Disseny: Mireia Tramunt / Felo Monzón

Amb la mirada a Tiébélé, l’enclavament geogràfic de Burkina Faso on les cases de fang, palla i fusta atrauen el visitant, el vibrafonista de Las Palmas de Gran Canaria, Aridane Martín, ha confegit el seu primer disc. Un projecte lluminós i clar que emparella la generositat de la música amb un cover art igualment brillant. Es tracta de dos dissenys diferents per part de dos artistes també canaris: Mireia Tramunt i Felo Monzón. No cal dir que l'important esforç d'edició que s'ha fet, obliga a recomanar el disc també per la proposta estètica, que inclou un petit Art Book amb la interpretació plàstica de cada cançó per part de tots dos artistes.

Si deixem la part visual, i ens centrem en la dimensió auditiva, no sé si Red Norvo, Milt Jackson, o algun altre dels que als anys 50 es van aventurar amb la “Third Stream” (Tercera via), haurien signat la música d’Aridane Martín, però la veritat és que el contingut sembla despreocupat d’aquestes arrels, i no en canvi la forma: composicions netes, execució curosa i respecte quasi quirúrgic pel pentagrama.

Aquest antic alumne de Marc Miralta al Conservatori del Liceu de Barcelona ha editat dues versions del mateix disc, cadascuna amb dues pistes més. Al disc dissenyat per Mireia Tramunt, s’hi han afegit dos duos amb l'Elisabet Raspall, que ha posat la seva categoria per apadrinar el disc. Es tracta dels temes "Looking for Charlotte” i “The Longest Journey”. La pianista també brinda un altre duo amb Aridane Martín a la balada “Words I don’t remember”. L’altre padrí, en Jon Robles, apareix a “Tiébélé”, una peça rica i especialment atractiva pels seus salts rítmics, i també a la primera de les pistes afegides al disc dissenyat per Felo Monzón, de nom “Para Victor”, una cançó del propi saxofonista i l'única de tot el repertori que no és del líder. La segona pista afegida d'aquest disc es reserva per a “The longest journey”, que s’erigeix com l'únic solo integral de vibràfon de tota la gravació. El quartet de corda té notables intervencions tant a “The place”, un peça amb aires pop-rock, com a “Tiébélé”, cançó central del disc. En total, i en diversos moments de l'enregistrament, es reuneixen fins a 9 músics alhora.

Disseny a banda, la producció també és excel·lent, i la gravació, posterior mescla i masterització, una altra obra d’art en mans d’uns dels millors de l’ofici, en Jordi Vidal i en David Casamitjana.  Som, doncs, davant d’una estrena ben pensada, executada de manera brillant, i en una edició singularment exòtica.

BEIGE - Sergi Sirvent Smooth Trio

(selffISH Records, 2017)

Sergi Sirvent, piano i producció
Manel Fortià, contrabaix
Òscar Domènech, bateria

Gravat a Laietana Studios, 20-jul-2017, per Jordi Vidal
Disseny de portada: Meritxell Ozcáriz

01 SUS
02 CRYPTOGRAM
03 NARDIS
04 BODY AND SOUL
05 BLUES CHANGES
06 MEA BURRO
07 MEA CULPA
08 SMOOTHIE
09 PIPA
10 TOTEM

Ni carn ni peix. Beige és el color del no res. No és gairebé ni color. És una expressió tediosa, un glop de cafè amb llet amb massa llet, un núvol flonjo i groguenc, una bufanda de seda o un acudit poc enginyós. És un gris il·luminat de groc, una equidistància boi convençuda, una ombra dins la claror.

És música que sent enveja d’ella mateixa. Com el fum de pipa que no s’acaba d’esvair i, cargolant-se, et perfuma la bufanda. Aquesta música descaradament exquisida, aquest mainstream, malgrat tot, vigorós, és el disc que capitaneja en Sergi Sirvent junt amb un parell d’artistes de la calma. Música tranquil·la, però no laxa, pels que bufen el seu propi serrell. Pels que riuen entre línies, pels que volen nedar nus, pels que fumen acolorint bufandes blanques, ara que fumar ja no és mainstream.

I com que no hi ha ironia sense acudit, la música és la que ens ho porta tot, la realitat i la fantasia. Tot mena, en aquest disc, al discurs desenfadat, al somriure entre dents. Ningú no ho diria, però cada peça del disc recorda aquest color de bellesa fugissera. Sembla haver nascut d’un rampell, però no som davant d’un disc fet tal com raja. Som davant d’una pintura antiga que algú ha retocat amb un pinzell insòlit, i alhora formidable.

Sergi Sirvent, músic tot-terreny, pianista, trompetista, compositor, i fins on jo sé, cantant guitarrista, ens ha tornat a sorprendre amb un altre dels seus treballs genials. Escortat pel so net i profund del Manel Fortià i les aportacions, sempre sumatòries, de l’Òscar Domènech, ens deixa una petita joia auditiva, servida amb alta qualitat tècnica i amb cert sentit de l’humor. 

Ara que està tant de moda fer spoilers, jo no en faré ni un. El disc mereix diverses audicions i farà bé l’atrevit oient de no deixar-se enganyar per allò tan tòpic que envolta l’smooth jazz, que diu que és música d’ascensor. Com si als ascensors hi hagués música. Totes les peces són originals llevat dels dos estàndards que reconeixereu de seguida, i dels que tampoc no us en podeu perdre l’arranjament. Ull viu!

SA SUITE SALADA

Albert Cirera, saxos tenor i soprano, flauta i percussió
Marco Mezquida, piano i percussió
Marko Lohikari, contrabaix i percussió
Òscar Domènech, bateria i percussió

Jamboree Jazz Club, 14/4/2016

SUITE SALADA
Albert Cirera & Tres Tambors
Underpool 2016
1_S’AUBA
2_TANTRA
3_5 ANYS
4_JALEO
5_ES FOSQUET
6_TALIS

Aquest Mar Mediterrani que uneix, i que malauradament també separa, és el rerefons del viatge musical que proposa el dinàmic i amatent saxofonista igualadí Albert Cirera, amb els seus Tres Tambors, un grup que acumula més de 5 anys d’existència i que dóna senyals d’una vida encara jove i fecunda. La intermitència en el temps no sembla pas que hagi fet minvar l’empatia que mantenen amb la música experimental, ans al contrari, hi aprofundeixen i la tornen a vestir amb aquest nou treball, que traspua obra completa i que s’abraça en  molts moments als colors del jazz-rock dels 70. Això sí, des d’un timbre totalment acústic.

Hem tingut oportunitat de sentir en directe aquesta suite, al mateix temps que n’obteníem el disc, la prova del delicte, un delicte que et faria ser facinerós des d'ara i, parafrasejant Llach, fins el jorn dels miserables. No perquè sigui un viatge, aquesta Suite Salada, que parli d'opressions ni patiments, sinó perquè l'hem viscut com un tot que ha sortit del no res. Venim del no res (de la nit), però ho volem tot, sembla dir-nos l'Albert Cirera amb aquest relat immers en la natura mediterrània. Volen créixer amb el dia, fins que torni la nit.

N’estan molt contents de com ha quedat el disc (amb una nova i exitosa aportació tècnica del Jordi Matas), segons van assegurar en directe a la Cava del Jamboree, just abans d'enfilar el primer passi de la nit. I el directe fou d'execució mil·limètrica, tant que a un servidor se li feia estrany trobar dos músics, en concret Marco Mezquida i el mateix Albert Cirera, mesurant el seu discurs, ells que es defensen tan bé i tan sovint en el terreny de la improvisació lliure. Una nova demostració que la poesia no és excusa per a limitar cap sonoritat. De fet, entre l’esperit tàntric de la suite, s'hi aprecien uns quants desoris, també mesurats, però punyents, que connectarien fidelment amb aquesta llibertat de discurs.

La suite juga entre dues sonoritats, la fusta i el metall, i ambientalment amb tot el que té a  veure amb l'aigua i el sol. Les percussions acaben sent omnipresents i la postal ens convida a un jorn en una cala, que podria ser perfectament menorquina, justificant l’essencial participació del Marco Mezquida. Tant ens hi acosta la Suite a la postal, que fins l'adjectiu ‘salat’ pot adquirir un sentit doble, si el vinculem lingüísticament al català de Ses Illes.

La cirereta de tot plegat és, tanmateix, el tracte addictiu que el grup, de manera coral, dóna als crescendos, i al tobogan que desplega en cada joc d'intensitats. Són 56 minuts ininterromputs (tot i que en el disc s'ha posat noms als diferents “moviments”) de vol ras, on es passa de la sorra al núvol, de la barca al bosc, del sol a l'ombra, sense saber com.

Tant si us heu perdut els concerts de la recent gira catalana del grup, com si no, l’audició és obligada per a tots els que creieu que la música et transporta. 

OUR VOINT OF PIEW - Threejay (Taller de Músics, 2016)

Joan Solana, piano
Josep Colls, baix elèctric
Joan Carles Marí, bateria



01 Playground
02 Loyal Dino
03 Reaching Destiny
04 Unarre 6AM
05 Nanobubble
06 B Brain
07 Narinan
08 Know Your Enemy
09 Our Voint Of Piew
10 Party Hard

Gravat als Ground Studios sota la direcció del guitarrista Jordi Matas, el segon disc dels Threejay ha arribat amb aires d’òpera prima. El fet que el nouvingut sigui tractat pels seus progenitors com si fos el primer, explica l’alt nivell de compromís i l’energia que ha necessitat el projecte. Threejay els va reunir, i aquest Our Voint of Piew els situa en un escenari complex, que parla de jazz des de la música simfònica, i es deixa portar tant pel ritme agressiu del heavy metal com per les tonades del pop. He de dir però, que la primera escolta em va traslladar al territori de les bandes sonores. I és que la música que han escrit aquests tres artesans-aventurers construeix un relat amb vocació de novel·la fantàstica, una fantasia que va força més enllà del simbòlic intercanvi d’inicials que exterioritza el títol.

El conjunt del disc desprèn sonoritats metàl·liques que configuren una mena de desig elèctric singular. La proposta neta i contundent del Joan Solana, que és el nus de tot, es reforça ocasionalment amb l’“efecte guitarra” (Unarre 6AM), que s'assoleix manipulant directament les cordes del piano. Sobre aquest discurs, del que en surten majoritàriament colors blaus i climes septentrionals, el baix del Josep Colls hi aboca uns efectes amplificadors. Els contrapunta amb un bon estoc de textures, en les que s’hi endevinen enigmes tan boirosos com amarats de llum blanca. Flexible quan cal, el toc rebel del Joan Carles Marí és el mantra d’aquesta obra, una poderosa eina sobretot quan pot córrer, com passa amb les tres peces del final, una mena de bocí autònom que conforma un final càlid, quasi mediterrani.

Descobrir aquesta música escrita a tres mans, és deixar-se captivar per la seva voluntat de créixer, de menys a més, com si fos un directe. Els nou originals (més la melòdica relectura de Know Your Enemy, de Rage Against the Machine), fabriquen una empatia que atrapa, i et fan mirar més enllà. Mirar enrere, on hi veuríem altres grups, més acústics o més elèctrics, movent-se per aquest mateix espai, especialment els nòrdics EST, ja no és opció. Compta més adonar-se que el disc, malgrat dibuixar una cara fàcil en ser descobert, és com aquella goleta romana farcida d'àmfores que demana immersió immediata. No sembla intel·ligent quedar-se a la superfície, respirant immòbil.

KOINÉ - Gonzalo del Val Trio (Fresh Sound New Talent, 2016)

Marco Mezquida, piano
David Mengual, contrabaix
Gonzalo del Val, bateria

01 Cantabile (Marco Mezquida)
02 I Got Plenty O’Nuttin’ (George Gershwin)
03 Paradox (Keith Jarrett)
04 Balada para Mauro (Gonzalo del Val)
05 Koiné (del Val, Mezquida, Mengual)
06 Inutil Paisagem (Antonio Carlos Jobim)
07 A Garraf (Gonzalo del Val)
08 Com Que Voz (Luiz de Camões, Alain Oulman)
09 Kaixo Polita (David Mengual)

Gravació: 30 i 31 de maig de 2015, per Fredi Peláez a Pottoko Studio

Segona incursió del baterista Gonzalo del Val amb el seu trio, després del Three Generations de 2011. Les tres generacions continuen però aquest cop més unides, si cal, per aquest vocable del grec antic (Koiné) que vol dir precisament llenguatge comú, força comú, sinònim de cultura de concentració. Hi ha un munt de comparacions que ens portarien a cercar quina és la pedra sobre la que s’edifica aquest trio, compost per músics distanciats en edats, però tan propers en tota la resta. Fa poc, en un dels programes radiofònics més recomanats en llengua castellana, El Club de Jazz que dirigeix Carlos Pérez Cruz, Gonzalo del Val comentava que no podria dir exactament quines coses tenen en comú els tres músics. Crec que el va vèncer la modèstia, perquè sense coses en comú no es pot fer un treball tan empàtic i, al mateix temps, tan eclèctic com aquest Koiné. Esmentar la sensibilitat quan es parla de músics sembla una obvietat, quelcom innecessari. Però en aquest comentari no la podem deixar de banda perquè s’adiu amb el toc esponjós de Gonzalo del Val, amb el puntejar volàtil del David Mengual, i no cal dir que amb l'esperit líric de Marco Mezquida. 

També deia Gonzalo a El Club de Jazz, que el líder és ell però que el treball és de tots. És ben cert que al disc hi ha composicions dels tres, i que la feina de construcció deu haver estat conjunta, però per les mans del baterista ha passat la producció, i aquest no és un detall menor. La música gentil, harmonitzada amb un llenguatge comú, agermanant partitures tan diverses com les de Gershwin o Jobim amb les pròpies dels tres protagonistes, és conseqüència directa de l’encert amb què s’ha fet aquesta feina.

Com a peça central, hem de comptar amb l’emocionant “Balada para Mauro”, dedicada al desaparegut pianista navarrès Mauro Urriza, company musical del baterista. S'afegeixen a aquest cos central les mostres apassionades de “Paradox”, inspirada en els trios de Keith Jarrett, i la incursió en la música portuguesa amb el “Com que voz” de Luiz de Camôes i Alain Oulman.

La composició conjunta “Koiné”, que colocada al bell mig de la lista actua de frontissa, retrata una mena de perfecció antiga, amb textures de fusta i pols, basada en la percussió i no exempta de lírica. És la peça que defineix el disc. Amb "A Garraf", Del Val proposa una partitura que tendeix a la dissonància, i Mezquida l’entoma amb eloqüència. David Mengual tanca el compacte amb "Kaixo Polita" (Hola Bonica), una cançó que fa que el compacte s’esvaeixi tendrament, en un silenci final que costa de trencar. I com que som davant d’una obra circular, tal com diu Óscar G. San Luís en les excel•lents notes del CD, el final ens acosta al principi, i allà hi trobem "Cantabile" de Marco Mezquida, obertura d’un romanticisme modern que diu molt de quina pasta estan fets aquests tres. La cançó i el relat, dues vertents impossibles de separar.

free-can-do - TAK! (Autoeditat, 2016)

Roger Martínez, saxo alt i soprano

Joan Solana, piano

Manel Fortià, contrabaix

Marc Bódalo, batería

Convidats especials

Vicent Pérez, trombó

Gabriel Amargant, saxo tenor

Disseny gràfic: Ladyssenyadora

Il·lustracions: Raimon Benach

01 Hangover

02 Fin de ciclo?

03 Tak! Suite?

04 Dones

05 Primitivo

06 Cirrus Magnificus

07 Bcn Hell

08 Candela

09 Vull un te negre

10 O.S.C. (to Charles Mingus)

Per sort la música, de tant en tant, ens mostra el seu sentit de l'humor. I el Jazz, que és un dels que més l’ha practicat, no podia ser menys. La cuina catalana dóna per molt, i ha servit els Tak! (“sí” en polonès i “gràcies” en danès; figurativament doncs, “sí, gràcies”), un quartet enamorat de tonades del pop-rock, per a titular un treball amb aromes eclèctics, que no han provocat en el que subscriu ni la més mínima ombra d'indigestió. Ben al contrari, com a bon guisat tradicional, el menú del disc conté ingredients de bon pair i millor degustar, i el resultat és un àpat suculent que assegura l'economia de proximitat. Per a dir-ho més clar, el seu secret no s'ha de cercar en el producte, sinó en la seva procedència. El caràcter de les peces, tractades des d'un punt de vista cinemàtic, i sense excessos en la simetria de ritmes, inclou tot el conjunt dins la categoria (renovada i actualitzada al S.XXI) de la música de fusió: una mena de mainstream del pop-rock-jazz, que en els darrers temps sembla haver-se convertit en un corrent estètic per ell mateix. 

Però m'equivocaria força si em plantés aquí, perquè la gravació conté un bon nombre de sonoritats del free. El títol free-can-do (traduït en el macarrònic 'podem fer free') explica la important presència d'aquest estil en el disc. Tot i semblar circumscriure’s als efluvis de la marca Mingus, aquell contrabaixista amant de les dissonàncies melòdiques que, amb la lluita social sempre 'in mente', va fundar una escola que ha arribat als nostres dies amb una salut envejable, es tracta d'un free tan destacat en el títol com "normalitzat" en el conjunt, present amb convenciment en alguns solos (a BCN Hell, captivadors), i també naturalment en la peça final O.S.C. (to Charles Mingus). 

En aquesta lluita per la cerca d'un so propi, el quartet es nodreix del pop-rock, i del free que arrela en Coltrane, i aquesta croada el fa desembocar en una fusió acústica, molt atractiva i ben contrapuntada. En el disc hi col·laboren el trombonista Vicent Pérez i el saxofonista Gabriel Amargant, que es reuneixen en el tercer tema (Tak! Suite?) amb el saxofonista titular Roger Martínez, oferint tots tres una descàrrega de gran riquesa. Manel Fortià, que junt amb el baterista Marc Bódalo protagonitzen, associats i per separat, moments significatius amb els seus instruments, és el responsable de la majoria de les composicions. Ve de gust destacar les balades Fin de ciclo? i Cirrus Magnificus, amb notables aportacions de tots els solistes, inclòs el punch cada dia més reforçat del pianista Joan Solana. L'altre compositor és el Roger Martínez que, a banda d'oferir una interpretació rica i clarivident, signa els talls 4 i 9 amb les intenses i creixents Dones i Vull un te negre. De la mateixa manera, en la llista de Fortià sobresurten amb nota, Primitivo i Bcn Hell, dos temes que, com es diu en clau esportiva, posen tota la carn a la graella. Una manera selecta de donar al fricandó el punt de sal adequat.

El que deia, bon humor per començar i un disc dinàmic i ben pensat d'un grup que farà més coses, perquè se'l veu integrat i amb energia positiva. Fins el disseny gràfic (el d’aquest disc, a base d'estètica còmic surrealista dels 70) sembla molt cuidat. Consolidació i bona sintonia que no es poden menystenir.

TOWN AND COUNTRY – ÀRID (Bones Festes, 2015)

Ricard Parera

bateria i pocket piano

Jordi Mestres

baix elèctric, guitarra acústica, contrabaix i efectes

Guillem Callejón

guitarra elèctrica i acústica, pedal steel i efectes

A poques setmanes d’acabar l’any ha arribat el tercer disc dels Àrid, un trio captivat pels sons nets i el pop independent. Després del que   n destí que semblava escrit a equivocar-se que estem davant d' d’haver cuinat el magistral repertori de Thelonious Monk (Cookin’ Monk, 2013), i haver nascut oficialment amb el seu segon disc (Àrid, 2014), presenten aquest Town and country que sembla haver-los situat davant la dimensió que estaven cercant. Es tracta d’un recull de deu composicions confegides des de la calma, amb sonoritats nòrdiques empeltades de blues, que recorden el colorisme de Bill Frisell, o el country-folk de John Fahey. És per aquest darrer, destacat innovador de la guitarra acústica, que el disc em transporta al film Zabriskie Point, l’obra mestra que Antonioni va rodar a l’àrid desert de Mojave, i que va reunir una banda sonora mítica. Algunes sonoritats del rock simfònic, junt amb certes textures i ambientacions, combreguen perfectament amb la sensibilitat del treball que tenim al davant.

Però, passejades sensorials i evocacions oníriques a banda, el disc aporta un sentiment final de cordialitat, d’encaix vital i d’equilibri.  Town and country, la peça que dóna nom al disc i que es justifica pel model de guitarra Gibson homònim, obre el disc i  ens posa en l’òrbita ràpidament. La cançó, que és de Guillem Callejón, evoca melodies líquides i de caient fàcil. El guitarrista firma tres peces més que respecten aquesta aquositat, ben patent per exemple a Copenhagen. L’altre proveïdor del disc és el baixista Jordi Mestres, que col·labora amb cinc cançons molt connectades al pop experimental, entre les que destaca amb llum pròpia, Crit, una evolució creixent que emociona des del duo de pedal steel i guitarra acústica. La peça restant, “Tornada”, correspon al Ricard Parera i sembla contemporitzar amb les dues altres tendències.

Sobresurt amb llum pròpia la pulsació de Guillem Callejón, en tots els cordatges que se li posen al davant, però també són destacables l’equilibri que dóna Jordi Mestres a la guitarra acústica, amb el toc de folk necessari, i els efectes que introdueixen tots tres, inclòs el pocket piano de Ricard Parera.

Estem davant d’una gravació que es deixa estimar. La nitidesa en el tracte dels ginys electrònics, i la cura general que s’ha tingut amb el so, el fan indispensable per a orelles sensibles. No cal dir que el disc defuig tota virulència. Abrandats i addictes al swing, absteniu-vos.

1. Town and Country (Callejón), 2. Sa Cava (Mestres), 3. Velcoro (Callejón), 4. Firmland, 5. Crit, 6. 1964 (Mestres), 7. Copenhagen (Callejón), 8. Tornada (Parera), 9. Time off (1955) (Callejón), 10. Terrós (Mestres)

Disseny i portada: Joan Celorio

Gravat el 12 i 13 de setembre de 2015 a Cal Pau Recordings

Segell: Bones Festes International Local Label

MY OLD FLAME. Marco Mezquida & Manel Fortià (autoeditat, 2015)

Aquest disc dedicat a Charlie Haden (1937-2014) i, per extensió a la gran producció de duos que aquest contrabaixista visionari va protagonitzar en el decurs de la seva carrera, se sustenta en una mena de duel de pulsacions. La que Fortià hereta fidelment del mestre i la que Mezquida aporta, influenciada per una pila de teclistes, i que abraça música clàssica i jazz a parts iguals. No es tracta de trobar guanyadors ni perdedors en aquesta confrontació imaginària, sinó de destacar la pulsació com a garantia del resultat tècnicament òptim que tenim a les nostres mans.

Molts pianistes han tingut Haden d'escuder de luxe: Keith Jarrett sobretot, però també Hank Jones, Kenny Barron o John Taylor, per a dir-ne només alguns. My Old Flame per la seva banda, és una vella balada (1934) d’enyor per l’amor perdut, i sovint ha format part dels repertoris d’aquests duos. La raó pot ser perfectament l’elogi del silenci, sintetitzat en la frase del contrabaixista que il·lustra el revers de la portada d'aquesta delicada gravació, i que obliga a agafar-nos-la com una declaració d'intencions.

El disc és dels que cal assaborir amb calma. Lliure de revolucions i excentricitats, no cerca camins expressius fora de la lírica, malgrat la constant presència de textures extra-instrumentals.  El so (i els silencis) que desprèn tenen fusta de gran obra, fonamentada segurament en la coherent combinació de corda i percussió. Una ambivalència instrumental que es complementa amb la capacitat de fusió dels executants, un atribut que els permet de superposar-se i sumar sense esforç aparent.

El disc comença amb solo de contrabaix a la composició de Manel Fortià, "Haden Song", que  ens situa perfectament en l'òrbita del so i el silenci. Però malgrat les contínues referències a Haden, aquest recull ens regala una diversitat remarcable, inclòs el to de cool jazz que li dóna la peça central, i títol del disc. A banda de la molt treballada "All Or Nothing At All", la diversitat del CD comença per "La Hora Fértil" de Marco Mezquida. Una peça que el pianista ens va mostrar en solitari en disc homònim el 2013, i que aquí surt revigoritzada amb el contrabaix i un seguit de figures de percussió. "Researching has no limits" fa una parada en la llarga col·laboració (des de 1959) entre Haden i Ornette Coleman, en el decurs de la qual van obrir camins definitius en el jazz d'avantguarda. Continuen dues cançons de Marco Mezquida, "Maruxinha" i "Menguante" (dedicada al contrabaixista David Mengual) que, una darrera l'altra, sonen com un tot, deixant un perfum llatí que refresca, sense venir d'enlloc. Completen l'obra la peça "Spring is Here" de Manel Fortià, on el duo sembla barrejar cançó popular amb una certa èpica, -guarnida amb passatges que recorden les arrels contestatàries i socials de la Liberation Music Orchestra- i, per acabar, el cover del "Something" de George Harrison, una ració de beatlemania que, uns apassionats de les cançons com els nostres protagonistes, no han volgut deixar de banda. És en aquesta peça final que els dos instruments s'uneixen d'una forma admirable, per a convertir-se pràcticament en un de sol. 

Per acabar-ho de reblar, cal dir que estem davant d'un treball de gran finor, on hi sura també el nom de Billie Holiday ("All Or Nothing At All" i "My Old Flame"), en l'any del seu centenari, a més de la voluntat irrenunciable d'abraçar Charlie Haden (ara que ha fet un any de la seva mort), ja no només pel so i la concepció global del treball artístic, sinó per les continues referències a la seva trajectòria, en forma de cançons.