Mal comptades, les noranta actuacions del 58è Jazzaldia toquen a divuit per dia. Una xifra inabastable, encara que t'organitzis el temps al milímetre. Aquí van la resta de concerts als que hem pogut arribar.
Jerry Bergonzi encara és el so més Coltrane que ens podem trobar pel món. Aquest cop el vam tenir amb un dels seus trios europeus, un grup d'enorme solvència amb Renato Chicco -piano-, Dario Deidda -baix-, Andrea Michelutti -bateria-.
 |
| Jerry Bergonzi, Terrasses del Kursaal, Donostia, 21 juliol 2023 |
El veterà trombonista Fred Wesley amb The New JB’s (Bruce Cox -bateria-, Dwayne Dolphin -baix-, Coleman Woodson III -teclats-, Reggie Ward -guitarra-, Gary Winters -trompeta-, Jay Rodriguez -saxo-), situat al gran escenari de la platja, va treure tot el seu funk, però l’excessiva distància amb el públic i un magnetisme menys ferotge que altres dels seus coetanis, van fer que la proposta connectés poc, tot i els moments de qualitat que va protagonitzar el també veterà Reggie Ward.
 |
| Fred Wesley, Platja de la Zurriola, Donostia, 21 juliol 2023 |
Una pianista amb molta empenta és Lucía Rey (Ander García -contrabaix-, Alberto Brenes -bateria-). Pel que vam sentir, la seva proposta es basa en un pop instrumental més aviat efectista, però molt digne.
 |
| Lucía Rey, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 22 juliol 2023 |
Els que sí que van demostrar profunditat i
expressió foren els Move, encapçalats pel saxofonista Alberto
Arteta (Javier Callén -contrabaix-, Íñigo Ruiz de Gordejuela
-piano-, Miguel Benito -bateria-).
 |
| Alberto Arteta, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 22 juliol 2023 |
Un altre saxofonista, en Carles Margarit, escortat per un quintet eloqüent i subtil alhora, amb Laura Simó (veu i recitat), Xavier
Algans (piano), Rai Ferrer (contrabaix) i David Xirgu
(bateria), va endolcir la matinal en presentar ‘No
es perd el senyal’, un projecte en forma de suite que ha dedicat al seu pare, el poeta Joan
Margarit, desaparegut ara fa dos anys.
 |
| Carles Margarit, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 23 juliol 2023 |
Tampoc no ha estat gens prescindible el quartet NGBM
del pianista Nani Garcia i el contrabaixista Baldo Martínez, que
han vingut presentant el jove saxofonista Lois Rivera, acompanyats per Miguel
Cabana a la bateria.
 |
| Lois Rivera, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 23 juliol 2023 |
Una altra de les propostes ben fonamentades, amb arribada
seriosa però atractiva, va ser Alto for Two, que encapçalen les
saxofonistes Irene Reig i Kika Sprangers, un quintet que es va
completar amb Joan Monné -piano-, Giuseppe Campisi -contrabaix- i
Mark Ayza -bateria-.
 |
| Irene Reig i Kika Sprangers, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 24 juliol 2023 |
I si ens aturem novament en el capítol del Jazz-Flamenc,
hem de dir que el concert de Bandolero (José Manuel Ruiz Motos)
amb Enriquito (Enrique Rodríguez) a la trompeta, Álex Conde
(Alejandro González) al piano i Miquel Álvarez al contrabaix, ha
estat una excel·lent aposta, gens embafadora i molt ben executada.
 |
| José Manuel Ruiz Motos "Bandolero", Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 25 juliol 2023 |
Més enllà, també hem trobat el quintet de la saxofonista britànica Nubya Garcia (Daniel Casimir -contrabaix-, Sam Jones -bateria-, Joe Armon Jones -teclats i piano-), molt coratjós i enèrgic, però exhibint un groove amb poca substància, malgrat reeixir en la fusió de ritmes.
 |
| Nubya Garcia, Trinitate Enparantza, Donostia, 23 juliol 2023 |
Amb més consistència s’ha mostrat el nou projecte del multi-premiat David
Helbock. L’Austrian Syndicate (David Helbock
-teclats i sintetitzadors-, Peter Madsen -piano-, Raphael
Preuschl -baix-, Herbert Pirker -bateria-, Claudio
Spieler -percussió-), sense fer-ho evident, ha recordat la figura de Joe
Zawinul, el teclista i compositor austríac que sempre serà al centre de la història del Jazz Rock, amb tots els honors. Bones vibracions generals,
inclosa la picada d’ullet als ritmes afro-llatins, bàsicament de mans d’un
expressiu Claudio Spieler.
 |
| David Helbock, Trinitate Enparantza, Donostia, 24 juliol 2023 |
I arribem al final amb una sèrie de concerts que no ens han fet ni fred ni calor. Ja sabeu que els de pop o de blues, no son habitualment el nostre objectiu, però aquest cop ens n'hem permès tres. Norah Jones, a qui no li perdonarem que no vagi deixar fer cap solo a Brian Blade, un dels millors bateries de l’actualitat. Ben Harper, que va fer una actuació intimista i amb poques variants, tot i anar acompanyat d'una banda excel·lent.
Ni Norah ni Ben no tenen fotografies. No per res però, sense entrar en detalls, no hem volgut signar un contracte absolutament humiliant per a qualsevol fotògraf que s’ho vulgui fer dir. Un costum que malauradament s'extén cada cop més entre els artistes, i sobretot entre els mànagers.
I per tancar el nostre triangle de pop, vam tenir Joss Stone a la cloenda del Jazzaldia, la cantant britànica que ara mateix es troba en el
cim de la seva popularitat. Amb una presència escènica d’impacte, va tenir la
mala sort que plovia mentre actuava. Lluny de refredar-se, es va posar a treballar per guanyar-se el públic. Va
baixar a plaça i, envoltada de gent amb impermeable, no només va mantenir el rendiment vocal, sinó que va tenir la complicitat de tothom, fins al final de l’actuació.
 |
| Joss Stone, Trinitate Enparantza, Donostia, 25 juliol 2023 |
I ara sí, acabem fent visible una decepció. No ens va ser possible assistir a la proposta dels Five Stars, un projecte amb Raynald Colom -trompeta i direcció-, Francesco Cafiso -saxo alt-, Fred Nardin -piano-, Kristin Korb -contrabaix i veu- i Francesco Ciniglio -batería-. Les tres actuacions que va fer aquest grup corresponien a l’anomenat Txikijazz, una part del Festival pensada per a famílies amb nens... després podem discutir si aquest tipus de Jazz és compatible o no amb l'orella dels infants... Tot i ser un concert gratuït, no vam poder ser dins el recinte, just en un dia que, amb molts treballs, havíem fet els ajustos horaris necessaris per arribar a l'edifici de Tabakalera, que és una mica allunyat de la zona central del Festival. Quan ja érem dins de l'àrea reservada pel concert, ens en van fer fora, literalment perquè no portàvem nens. Sembla impossible, però us ho podeu ben creure. El Jazzaldia també pateix el mal dels macro-festivals, i no arriba a tot arreu amb la qualitat que caldria, i aquí ho deixem per a qui ho vulgui entomar.
El saldo global, tot sigui dit, ha estat, com sempre, més que positiu.
Gora Jazzaldia!
Les fotografies són de l'Imma Casanellas
