diumenge, 3 de setembre del 2023

NO ES POT SER A TOT EL JAZZALDIA (3 de 3)


Mal comptades, les noranta actuacions del 58è Jazzaldia toquen a divuit per dia. Una xifra inabastable, encara que t'organitzis el temps al milímetre. Aquí van la resta de concerts als que hem pogut arribar.

Jerry Bergonzi encara és el so més Coltrane que ens podem trobar pel món. Aquest cop el vam tenir amb un dels seus trios europeus, un grup d'enorme solvència amb Renato Chicco -piano-, Dario Deidda -baix-, Andrea Michelutti -bateria-.

Jerry Bergonzi, Terrasses del Kursaal, Donostia, 21 juliol 2023

El veterà trombonista Fred Wesley amb The New JB’s (Bruce Cox -bateria-, Dwayne Dolphin -baix-, Coleman Woodson III -teclats-, Reggie Ward -guitarra-, Gary Winters -trompeta-, Jay Rodriguez -saxo-), situat al gran escenari de la platja, va treure tot el seu funk, però l’excessiva distància amb el públic i un magnetisme menys ferotge que altres dels seus coetanis, van fer que la proposta connectés poc, tot i els moments de qualitat que va protagonitzar el també veterà Reggie Ward.

Fred Wesley, Platja de la Zurriola, Donostia, 21 juliol 2023

Una pianista amb molta empenta és Lucía Rey (Ander García -contrabaix-, Alberto Brenes -bateria-). Pel que vam sentir, la seva proposta es basa en un pop instrumental més aviat efectista, però molt digne.

Lucía Rey, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 22 juliol 2023

Els que sí que van demostrar profunditat i expressió foren els Move, encapçalats pel saxofonista Alberto Arteta (Javier Callén -contrabaix-, Íñigo Ruiz de Gordejuela -piano-, Miguel Benito -bateria-).

Alberto Arteta, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 22 juliol 2023


Un altre saxofonista, en Carles Margarit, escortat per un quintet eloqüent i subtil alhora, amb Laura Simó (veu i recitat), Xavier Algans (piano), Rai Ferrer (contrabaix) i David Xirgu (bateria), va endolcir la matinal en presentar ‘No es perd el senyal’, un projecte en forma de suite que ha dedicat al seu pare, el poeta Joan Margarit, desaparegut ara fa dos anys.

Carles Margarit, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 23 juliol 2023


Tampoc no ha estat gens prescindible el quartet NGBM del pianista Nani Garcia i el contrabaixista Baldo Martínez, que han vingut presentant el jove saxofonista Lois Rivera, acompanyats per Miguel Cabana a la bateria.

Lois Rivera, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 23 juliol 2023


Una altra de les propostes ben fonamentades, amb arribada seriosa però atractiva, va ser Alto for Two, que encapçalen les saxofonistes Irene Reig i Kika Sprangers, un quintet que es va completar amb Joan Monné -piano-, Giuseppe Campisi -contrabaix- i Mark Ayza -bateria-.

Irene Reig i Kika Sprangers, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 24 juliol 2023


I si ens aturem novament en el capítol del Jazz-Flamenc, hem de dir que el concert de Bandolero (José Manuel Ruiz Motos) amb Enriquito (Enrique Rodríguez) a la trompeta, Álex Conde (Alejandro González) al piano i Miquel Álvarez al contrabaix, ha estat una excel·lent aposta, gens embafadora i molt ben executada.

José Manuel Ruiz Motos "Bandolero", Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 25 juliol 2023

Més enllà, també hem trobat el quintet de la saxofonista britànica Nubya Garcia (Daniel Casimir -contrabaix-, Sam Jones -bateria-, Joe Armon Jones -teclats i piano-), molt coratjós i enèrgic, però exhibint un groove amb poca substància, malgrat reeixir en la fusió de ritmes.

Nubya Garcia, Trinitate Enparantza, Donostia, 23 juliol 2023


Amb més consistència s’ha mostrat el nou projecte del multi-premiat David Helbock. L’Austrian Syndicate (David Helbock -teclats i sintetitzadors-, Peter Madsen -piano-, Raphael Preuschl -baix-, Herbert Pirker -bateria-, Claudio Spieler -percussió-), sense fer-ho evident, ha recordat la figura de Joe Zawinul, el teclista i compositor austríac que sempre serà al centre de la història del Jazz Rock, amb tots els honors. Bones vibracions generals, inclosa la picada d’ullet als ritmes afro-llatins, bàsicament de mans d’un expressiu Claudio Spieler.

David Helbock, Trinitate Enparantza, Donostia, 24 juliol 2023


I arribem al final amb una sèrie de concerts que no ens han fet ni fred ni calor. Ja sabeu que els de pop o de blues, no son habitualment el nostre objectiu, però aquest cop ens n'hem permès tres. Norah Jones, a qui no li perdonarem que no vagi deixar fer cap soloBrian Bladeun dels millors bateries de l’actualitat. Ben Harper, que va fer una actuació intimista i amb poques variants, tot i anar acompanyat d'una banda excel·lent. 

Ni Norah ni Ben no tenen fotografies. No per res però, sense entrar en detalls, no hem volgut signar un contracte absolutament humiliant per a qualsevol fotògraf que s’ho vulgui fer dir. Un costum que malauradament s'extén cada cop més entre els artistes, i sobretot entre els mànagers. 


I per tancar el nostre triangle de pop, vam tenir Joss Stone a la cloenda del Jazzaldia, la cantant britànica que ara mateix es troba en el cim de la seva popularitat. Amb una presència escènica d’impacte, va tenir la mala sort que plovia mentre actuava. Lluny de refredar-se, es va posar a treballar per guanyar-se el públic. Va baixar a plaça i, envoltada de gent amb impermeable, no només va mantenir el rendiment vocal, sinó que va tenir la complicitat de tothom, fins al final de l’actuació.

Joss Stone, Trinitate Enparantza, Donostia, 25 juliol 2023


I ara sí, acabem fent visible una decepció. No ens va ser possible assistir a la proposta dels Five Stars, un projecte amb Raynald Colom -trompeta i direcció-, Francesco Cafiso -saxo alt-, Fred Nardin -piano-, Kristin Korb -contrabaix i veu- i Francesco Ciniglio -batería-. Les tres actuacions que va fer aquest grup corresponien a l’anomenat Txikijazz, una part del Festival pensada per a famílies amb nens... després podem discutir si aquest tipus de Jazz és compatible o no amb l'orella dels infants... Tot i ser un concert gratuït, no vam poder ser dins el recinte, just en un dia que, amb molts treballs, havíem fet els ajustos horaris necessaris per arribar a l'edifici de Tabakalera, que és una mica allunyat de la zona central del Festival. Quan ja érem dins de l'àrea reservada pel concert, ens en van fer fora, literalment perquè no portàvem nens. Sembla impossible, però us ho podeu ben creure. El Jazzaldia també pateix el mal dels macro-festivals, i no arriba a tot arreu amb la qualitat que caldria, i aquí ho deixem per a qui ho vulgui entomar.

El saldo global, tot sigui dit, ha estat, com sempre, més que positiu.

Gora Jazzaldia!

Les fotografies són de l'Imma Casanellas

dimarts, 8 d’agost del 2023

PIANOS DEL JAPÓ, I MÉS! (2 de 3)


Els piano-sols del claustre de San Telmo són tota una tradició d'ençà que el Jazzaldia va canviar els concerts de matinada pels de matí, no deu fer pas més de 5 edicions.

Eri Yamamoto i Bruce Barth, Claustre de San Telmo, Donostia, 23 juliol 2023


Yosuke Yamashita, rebent el Premi Jazzaldia
Victoria Eugenia Antzokia
Donostia, 23 juliol 2023


Enguany, els protagonistes d’aquest cicle provenien del país del sol naixent. Puntuals a les 11h, els cinc concerts han tingut quatre protagonistes (o cinc?) i, al capdavant, Yosuke Yamashita (un altre dels premis Jazzaldia 2023), que n'ha fet dos.


Menció especial per a Eri Yamamoto, que va convertir el seu solo en un piano a quatre mans amb Bruce Barth, el seu company a New York que, per aquelles casualitats de la vida, també es trobava de gira per la Península aquests mateixos dies. Un delit difícil de repetir en circumstàncies normals. 

El jove Kento Tsubosaka, amb un discurs de caire simfònic i orquestral, i el més experimentat i lliure (de mans rapidíssimes) Hakuei Kim, van completar el cartell.


Però no s'acaben aquí els pianos del Jazzaldia...


El Festival alçava el teló dijous 21 de juliol amb “Kenny Barron with Strings (EGO)”, on el pianista de Filadèlfia, junt amb Kiyoshi Kitagawa -contrabaix- i Johnathan Blake -bateria-, es feia acompanyar de la secció de cordes de l’Euskal Herriko Gazte Orkestra -EGO- (Jove Orquestra del País Basc). 

Kenny Barron, Kusaal Auditorioa, Donostia, 21 juliol 2023

Aquest tipus de fusió amb una orquestra de corda, per on han passat tants músics de Jazz en el decurs de la història, al meu parer, i en aquest cas, va significar massa renúncies per part del veterà solista (80), sobretot pel que fa als seus esperats solos. Tot i així, cal destacar una sonoritat magnífica i, en certa mesura, espectacular, amb un gran impacte a la sala, on no hi cabia ni una agulla.


Tot i l'abundància de pianistes, la presència més sensible fou la d’un encara ferm Abdullah Ibrahim (88), el tercer i últim premi Jazzaldia d’enguany. Apassionat (i perfeccionista) tant pel so com pels silencis, no va parar fins que el grup, amb el violoncel·lista/contrabaixista Noah Jackson i el bufador Cleave Guyton (clarinet, saxo alt, flauta i flautí), va gaudir de la sonoritat que ell esperava.

Abdullah Ibrahim, Trinitate Enparantza, Donostia, 23 juliol 2023


Abdullah Ibrahim cantant al final del seu concert, Trinitate Enparantza, Donostia, 23 juliol 2023

S’acomiadà cantant a capella, dret al costat del piano, una cançó d’amor pel seu país, Sud-Àfrica. Pell de gallina.


Per tancar el capítol de les blanques i les negres, no volem passar sense comentar la doble sessió que ha ofert el granollerí, resident a Brooklyn, Albert Marquès, amb el projecte Freedom First. Amagat al Victoria Eugenia Club (un espai per a no més de 200 persones) ha ofert un contundent missatge sobre les injustícies d’aquest món centrades en Keith LaMar, un pres en el corredor de la mort de qui, malgrat la condemna, no se n’ha pogut demostrar la culpabilitat.

Albert Marquès, Victoria Eugenia Kluba, Donostia, 25 juliol 2023


La veu del propi LaMar en connexió telefònica directa des d'Ohio, junt amb la cantant i flautista Erin Corine, i la participació de Manel Fortià -contrabaix- i Mark Ayza -bateria-, ens van regalar un dels concerts imperdibles del Festival.

Freedom First amb Albert Marquès, Erin Corine, Manel Fortià i Mark Ayza, Victoria Eugenia Kluba, Donostia, 25 juliol 2023



Fotografies         
© Imma Casanellas    

dimarts, 1 d’agost del 2023

EL JAZZALDIA DELS CORDISTES (1 de 3)

Després de 90 concerts, amb prop de 200mil espectadors en 5 dies (segons dades de l’organització), es pot dir que el nostre recorregut pel 58è Jazzaldia ha estat connectat quasi visceralment a les cordes, i més concretament a les guitarres. 

És clar que comptar amb la figura de Pat Metheny i el seu projecte Side Eye com a buc insignia, hi ha ajudat molt.

Chris Fishman, Pat Metheny i Joe Dyson, Kursaal Auditorioa, Donostia 24 juliol 2023

Un cop va haver utilitzat cinc guitarres diferents (inclosa una de les anomenades Pikasso, amb set cordatges integrats a la mateixa caixa), la part final de les dues intenses hores d’actuació a trio del geni de Missouri (amb Chris Fishman -piano i teclats- i Joe Dyson -bateria-) va gaudir del fons acústic d'un Orchestrion, el giny mecànic que s'activa per impulsos ordenats des de les cordes i els teclats. 

Tot el conjunt, superlatiu de principi a final, va acabar empetitint la resta de concerts del Festival d'una manera implacable, i no és poca cosa.

Gerald Clayton, Gregory Tardy, Bill Frisell i Johnathan Blake, Trinitate Enparantza, Donostia, 22 juliol 2023

Julian Lage, Jorge Roeder i Joey Baron, Trinitate Enparantza, Donostia, 22 juliol 2023

Perquè parlem de “coses” com les desconstruccions quasi psicodèliques que va oferir el quartet de Bill Frisell (Gerald Clayton -piano-, Greg Tardy -saxo tenor, clarinet-, Johnathan Blake -bateria-).

I, sobretot, parlem del sorprenent trio de Julian Lage amb Joey Baron -bateria- i Jorge Roeder -contrabaix-. Sísmic i profund alhora, una autèntica locomotora.
 

Niño Josele, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 24 juliol 2023

El Jazz-Flamenc va tenir un dels millors en la figura del tocaor Niño Josele, però es va fer acompanyar d'un quartet desorientat i poc disposat a l'excel·lència. Una llàstima, perquè el discurs del guitarrista va ser un espectacle, com sempre.

Romain Pilon, Manel Fortià, Raynald Colom i Gonzalo del Val, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 25 juliol 2023

Romain Pilon

Tampoc no podem deixar passar Romain Pilon, exhibint harmonia en el treballat quartet de Gonzalo Del Val (amb Raynald Colom -trompeta- i Manel Fortià -contrabaix-). 

I encara menys Francesco Diodati, amb el quintet d'un lluitador Enrico Rava (Matteo Paggi -trombó-, Francesco Ponticelli -contrabaix-, Evita Polidoro -batería-), un dels tres premis Jazzaldia d'aquesta edició, que oferia un concert movent-se entre Nino Rota i Bitches Brew, si em permeteu l’atreviment de l’etiqueta.

Enrico Rava, Trinitate Enparantza, Donostia, 24 juliol 2023

Francesco Diodati



Fotografies               
© Imma Casanellas        

diumenge, 23 d’abril del 2023

CHICUELO & MARCO MEZQUIDA AL RESSONS

Marco Mezquida, Chicuelo i Paco de Mode a l'Auditori de Vilafranca, març 2017
Marco Mezquida, Chicuelo i Paco de Mode a l'Auditori de Vilafranca, març 2017
Fotografies               
© Imma Casanellas          
Dissabte 29 d’abril de 2023, 12:00 h., Segura Viudas, Torrelavit (Alt Penedès)

Entre la munió de concerts que l’aterratge del Festival Ressons Penedès ha desencadenat pel cap de setmana del 28 al 30 d’abril, la feina de trobar-ne un que no t'obligui a deixar-ne d'altres, resulta, pel cap baix, entretinguda. Tanmateix, pels amants de les fusions connectades al Jazz, n’hi ha una que ens aclareix de cop tots els dubtes. I em direu, coi! una altra del Mezquida. Sí, però no es tracta d'“una altra” qualsevol. Ens trobem davant d’un dels projectes més consolidats i estimats, tant pel guitarrista de Cornellà, en plena promoció del seu darrer disc Caminos, com pel geni de Maó, del que comencen a sobrar les paraules després de la recent estrena de Talaiot, una obra per a  piano i orquestra, acompanyat de la Simfònica del Vallès.

Marco Mezquida a l'Auditori de Vilafranca, març 2017
Marco Mezquida a l'Auditori de Vilafranca, març 2017



Amb dos discos al mercat, i un altre en projecte per a la propera tardor, Juan Gómez "Chicuelo" i Marco Mezquida tornen a unir les seves trajectòries després de més de 4 mesos sense tocar junts. No en debades, ells parlen que són una família molt ben avinguda, que s’entenen molt bé. Serà doncs una reunió familiar molt desitjada i que, no en tenim cap dubte, donarà molt de sí. Només amb les qualitats individuals, ja n’hi ha prou per entendre que el que passarà a Segura Viudas aquest proper 29 d’abril al migdia, tindrà moments d’una brillantor absoluta. La formació inclou, com ha estat habitual des dels seus inicis, el percussionista de Reus, Paco de Mode.

Juan Gómez "Chicuelo" a l'Auditori de Vilafranca, març 2017
Juan Gómez "Chicuelo" a l'Auditori de Vilafranca, març 2017

Possibles sorpreses a banda, segurament sentirem cançons dels dos discos anteriors de la parella, Conexión i No hay dos sin tres. Aquest repertori ens retornarà a l’univers que s’obre darrere de Jazz i Flamenc, una fusió que té exèrcits d'adeptes (i també molts practicants!) però que, a mans d’aquests dos, pren unes dimensions, com a mínim, singulars. I sinó, mireu què en dèiem aquí mateix fa 6 anys


dissabte, 26 de novembre del 2022

LA MILLOR TEMPESTA

Fotografies               
© Imma Casanellas               

Dianne Reeves, Palau de la Música Catalana, 9/11/2022


DIANNE REEVES

Palau de la Música Catalana
Barcelona, 9 novembre 2022

Dianne Reeves, veu
Romero Lubambo, guitarra
Edward Simon, piano i teclat
Reuben Rogers, contrabaix i baix elèctric
Terreon Gully, bateria


Dianne Reeves
Romero Lubambo

  
   





Quan va sonar Dreams, la cançó de Stevie Nicks (Fleetwood Mac), i segona peça del concert, ja sabíem que érem al millor lloc possible, aquella nit. Les grans facultats vocals de Dianne Reeves van circular sense aturador per tots els racons del Palau. 

Tal com diu la cançó, només hi ha tempesta quan plou, i déu n'hi do del que ens va caure al damunt en aquest concert. 


Terreon Gully
Reuben Rogers
              
    





                     















Amb un scat omnipresent, es van succeïr els standards (quin gran Skylark), l'homenatge a la recentment traspassada Gal Costa, entre cançó i cançó la fèrria defensa del paper de la dona al món, i finalitzat tot plegat amb una peça de l'enyorat McCoy Tyner, executada a capella amb el fidelíssim Romero Lubambo.


Ed Simon
Dianne Reeves
   
      





















Dianne Reeves no té una veu, entre nas i coll hi té un instrument.

Edward Simon, Dianne Reeves, Reuben Rogers, Terreon Gully i Romero Lubambo