EL TEMPS NO PASSA

GUILLERMO KLEIN & ASOCIADOS

Fotografies ©Imma Casanellas               

Festival de Jazz de Barcelona 2025

Jamboree Jazz Club - Sala 3
5 novembre 2025

Guillermo Klein piano i veu

Enrique Oliver saxo tenor

Julián Sánchez trompeta i flugel

Fernando Brox flauta travessera

Jaume Llombart guitarra

Joan Codina contrabaix

Andreu Pitarch bateria

Carme Canela veu

Sandrine Robillard violoncel

Belén Bandera veu

Guillermo Klein

Aquesta sí que és una afirmació que ofereix tots els dubtes del món. Que el temps no passi ho diem en ocasions com la d'aquest extraordinari concert del 57è Festival de Jazz de Barcelona. Guillermo Klein, porteny de naixement, resident al nord de Nova York però amb unes fortes arrels barcelonines, va deixar la seva empremta tal com ell sap fer: per mitjà d'un ampli grup de músics i una nova mostra de composicions pròpies, i arranjaments per a l'ocasió d'alguns temes d'altri, entre els quals de Wayne Shorter i Hermeto Pascoal, aquest darrer, recentment traspassat.

Enrique Oliver, Fernando Brox i Julián Sánchez (al davant) amb Andreu Pitarch i Joan Codina (al darrere)

Vull dir que no passa el temps, perquè tot i els gairebé 20 anys que Klein va deixar Barcelona, la seva música demostra tenir la mateixa empremta. Sobretot per la seva imprevisibilitat. Sorprenen les seves construccions sobre les peces exhibides, perquè a més estan escrites expressament per als músics que té sobre l'escenari. No és només meravellós, és una feinada extraordinària que no sé si els que érem al primer passi del concert a la Sala 3 del Jamboree vam saber apreciar prou.

Julián Sánchez amb Fernando Brox (esq.)

La sensació primera és que tots els músics foren importants. Tots tenien el seu paper, diria que gairebé vital. Inclosos els que només van sortir en una o dues peces. Les connexions de música tradicional argentina o sudamericana van tenir protagonisme, però també el fons magnètic que representen els riffs amatents del Jazz-Rock, igualment molt presents.

Enrique Oliver

Molt presents igual que els metalls de davant. Amb Enrique Oliver molt punyent al saxo tenor, ben acompanyat de la perícia improvisadora de Julián Sánchez, junt amb un Fernando Brox que fa pujar de categoria la flauta travessera, cada cop que la toca.

Fernando Brox

Moments destacats, precisament, amb el duo Sandrine Robillard-Fernando Brox (a la flauta baixa) interpretant la peça 'Enemigos', i la demostració vocal de la Carme Canela, interpretant 'En Vic' una peça igualment a duo amb el pianista, i anècdota associada als seus anys a Catalunya, que Klein va explicar amb emoció.

Carme Canela

Igualment, també va lligar perfectament amb la imprevisibilitat regnant, la sorpresa de tenir la cantant Belén Bandera en el bis, atès que no havia estat anunciada. Una altra joia de la nit.

Belén Bandera

Sandrine Robillard

Jaume Llombart

Joan Codina amb Julián Sánchez

Guillermo Klein

DUES CARES DE L'ARPA

Fotografies ©Imma Casanellas                                                

BRANDEE YOUNGER TRIO

Festival de Jazz de Barcelona 2025

Auditori Conservatori del Liceu

4 novembre 2025

Brandee Younger, arpa

Rashaan Carter, contrabaix i baix elèctric

Allan Mednard, bateria

No us penseu ara que un instrument tan majestuós com l'arpa només tingui dues cares. Ni és així, ni ho sembla. Només de contemplar-ne l'estampa a l'escenari ja es veu que podríem fer un escrit només sobre l'instrument. 

Però serà més bona pensada parlar de l'arpista que vam poder escoltar al Conservatori del Liceu perquè, tot i superar en poc els quaranta, ja té una extensa història al seu darrera. A més, compta amb l'apadrinament de la família Coltrane, que l'ha portat a tenir el privilegi de tocar l'instrument restaurat de la pròpia Alice. Així doncs, Brandee Younger ja no és cap debutant i el seu so ens interroga amb fermesa i fa que desprengui noves sensacions, fora del que coneixem de l'arpa dins d'una orquestra simfònica.

Allan Mednard

Tanmateix, el concert sí que en va tenir dues de cares. La primera, molt propera al so Alice Coltrane, amb una dosi significativa d'espiritualitat i psicodèlia, un ambient molt proper als 70's quan la vídua va enregistrar la major part de la seva producció discogràfica. Un so que els dos acompanyants van seguir amb un fraseig, una quasi imitació sonora, del tot emocionant. 

Rashaan Carter

L'altra cara va ser un gir quasi espontani cap al Soul i al Rhythm & Blues, just quan Rashaan Carter es va calçar el baix elèctric. Una peça d'Stevie Wonder (It's Magic) en fou el tret de sortida i, a més, va servir d'homenatge a Dorothy Ashby, prionera de l'arpa dins del món del Jazz o, més ben dit, pionera de l'arpa fora del seu espai a la música simfònica.

La fidelitat dels dos acompanyants també va continuar en aquest tram del concert. En ell, l'arpista va tractar l'instrument amb vocació més aviat de guitarra solista. Una adaptació meritòria i també memorable. El bis final va acabar de reblar el clau amb una versió del I Want You de Marvin Gaye.

60è JAZZALDIA - MARC RIBOT: LA VENTADA DE MARÇ

Fotografies ©Imma Casanellas

Marc Ribot, Plaza de la Trinidad

El pas de Marc Ribot per la 60a. edició ha deixat emprempta, no només per ser un dels artistes que enguany han rebut el Premi Jazzaldia, sinó pels tres concerts plens de força i enginy que va oferir. Aquest és segurament el misteri d'un guitarrista únic. D'on treus la força, Marc? Com es pot ser tan contundent i tan fi alhora? Com es pot semblar tan despreocupat i no deixar-se mai res al tinter? 

Aquí van alguns moments d'aquesta autèntica ventada de març feta guitarrista.

HURRY RED TELEPHONE

25 JULIOL 2025
Trinitate Enparantza

DESCÀRREGA ELÈCTRICA. No em puc imaginar el voltatge que circulava per l’escenari en aquest concert, però la sensació dels que érem asseguts just al davant era d’enrampada constant.

Sebastian Steinberg, Chad Taylor, Ava Mendoza i Marc Ribot

La capacitat de Marc Ribot d'incidir en les coses i portar-les a l’extrem sense, pràcticament, cap moviment corporal, assegut davant dels seus papers rebregats, mig d’esquena al públic, espanta una mica. És el que deu voler, vaig pensar. 

Ava Mendoza

Potser vindrà un terratrèmol, o potser tornarem als 50’s on l’enrampada del Rock ens va ferir per tota la vida o, ves a saber, potser avançarem tant en el temps que farem música electrònica sense cap més estri que una guitarra acústica. 

Chad Taylor

Sebastian Steinberg

Ribot ens espanta i no podem parar de mirar i escoltar, perquè al seu voltant hi té en Chad Taylor, el seu bateria de confiança, un improvisador nat com Sebastian Steinberg i Ava Mendoza, col·lega "elèctrica" de les sis cordes, capaç de liderar i acompanyar amb la mateixa eloqüència.

___________________________________________________________________________________

Marc Ribot amb Shahzad Ismaily al Victoria Eugenia

MARC RIBOT SOLO / CERAMIC DOG
26 i 27 juliol 2025
San Telmo Museoa / Victoria Eugenia Antzokia

EL NEGUIT. Amb Marc Ribot sempre em passa. El seu tarannà de Professor Tornassol (veure còmics de Tintín) em desconcerta. No sé què n’he d’esperar d’aquest home de posat senzill, gens formal i, dalt l’escenari, una mica escàpol, boi sempre assegut de perfil, o directament d’esquena a l’audiència. Potser és aquesta incertesa, aquesta aparença de metge-distret, la que fa que, si puc, no em perdi mai un concert seu.

Ceramic Dog al Victoria Eugenia

Al solo del Claustre de San Telmo va mostrar la seva cara més lliure, connectant amb tot el seu immens ventall. Dels grinyols i les textures més esquerpes va passar al blues, i d’una cançó cubana al soroll més estrepitós que es pugui fer amb 6 cordes i una caixa. Tantes connexions impossibles com vulgueu, i ell com si res no hagués passat.

Ches Smith

L’endemà era el gran dia. A la prèvia del seu concert al Victoria Eugenia va rebre, amb molta joia, el Premi Jazzaldia d’aquesta 60a edició. No se sap si a conseqüència de la injecció d’autoestima resultant, o per la gran afinitat amb els seus companys de Ceramic Dog, tot seguit ens va presentar una autèntica meravella de concert. Vam sortir enlairats tots. 

Shahzad Ismaily amb Marc Ribot

Quina matinal més potent, quin viatge i quin so més esclatant. Amb modificadors electrònics pel mig, a cops semblava el power trio de Hendrix, a cops el Lou Reed de Velvet Undergroud, a cops un revolucionari, quan va improvisar sobre el Bella Ciao. Una delícia que no va deixar de banda un rebuig absolut a les dictadures, recordant la de Franco, però posant en el punt de mira la que treu el cap al seu país. Són l’embrió de totes les guerres. 

Marc Ribot amb el Premi Jazzaldia

Els Ceramic Dog es completen amb Shahzad Ismaily, baix i percussions, i Ches Smith a la bateria i percussió electrònica.

Ceramic Dog

Marc Ribot

IMMA CASANELLAS AL 60è JAZZALDIA

Entrada a l'exposició

Imma Casanellas, fundadora de Jazz i Fotografia de Primera Mà, participa a l'exposició commemorativa del 60è Aniversari del Donostiako Jazzaldia, el degà dels festivals peninsulars. Comissariada per Lolo Vasco, actual fotògraf del Festival, l'exposició Jazzaldia. Irudi bidaia (Jazzaldia. Viatge visual) és una retrospectiva dels artistes que hi han actuat de l'any 1966 fins avui. Les més de 200 imatges que s'hi poden veure pertanyen als qui, en el decurs d'aquests anys, van ser fotògrafs oficials del Festival.

Imma Casanellas a l'esquerra i a la dreta amb Lolo Vasco

Oportunament intercalades entre les "oficials" hi podem trobar imatges d'aquells que cobrim el Festival per a mitjans diversos, com ara aquest bloc-revista que teniu entre mans. La llista de fotògrafs inclou la nostra companya Imma Casanellas que hi participa amb una imatge de la pianista japonesa Hiromi Uehara, captada al Jazzaldia de l'any 2013.

Panoràmica de l'exposició amb la fotografia d'Hiromi Uehara en primer pla

L'exposició és de lliure accés al 2on pis del San Telmo Museoa, just als peus de l'Urgull, el petit puig que s'eleva al final de la Parte Vieja donostiarra, i es pot veure fins el 28 de setembre. Si sou per la ciutat, no us ho deixeu perdre.

Cartell de l'exposició

60è JAZZALDIA - LA VEU POT AMB TOT

Fotografies ©Imma Casanellas                                     

KURT ELLING & YELLOWJACKETS 

CELEBRATE WEATHER REPORT

24 juliol 2025

Trinitate Enparantza

Kurt Elling, veu

Bob Mintzer, saxo tenor i EWI

Russell Ferrante, piano i teclats

Dane Anderson, baix

William Kennedy, bateria

Kurt Elling & Yellowjackets Celebrate Weather Report

El que ha fet Kurt Elling amb la música dels insubstituïbles Weather Report és una animalada, en el millor sentit de la paraula. A banda de posar lletra a unes composicions que no en tenien, cal remarcar la complexitat que representa adaptar-les a la veu, malgrat que no és el seu medi original. El resultat de tot plegat és força irreconeixible (Birdland, al bis, i A Remark You Made foren les peces més identificables), però també molt atractiu.

Bob Mintzer amb l'EWI

Quan va començar el concert, tots desitjàvem sentir aquelles tonades. El cap se te n’anava als 70’s, però ni els Yellowjackets no volien ser Weather Report ni Elling, tot i tenir una veu capaç de produir les sonoritats més impensades, pretenia emular Zawinul, Shorter o Pastorius. 

Russel Ferrante

De fet, i com no podia ser d’una altra manera, la qüestió vocal fou el centre de gairebé tot, més enllà d’uns Yellowjackets que van anar clarament de menys a més en l’actuació. 

William Kennedy

Kurt Elling es va convertir en el mestre de cerimònies, el crooner desitjat i l’equilibrista de l’scat que tots recordem. El seu domini de l’escena i la seva impressionant perícia amb el micròfon van fer la resta.

Dane Anderson

Yellowjackets, amb un proactiu William Kennedy a la bateria, el jove Dane Anderson al baix, un Bob Mintzer finíssim amb l’EWI i en Russell Ferrante, membre fundador del grup, propietari encara d’un discurs emocionant davant les tecles.

Kurt Elling