diumenge, 30 de desembre de 2018

CANÇÓ EN PARELLA

Mireia Feliu & Ismael Dueñas, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 15-des-2018


MIREIA FELIU & ISMAEL DUEÑAS
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 15/12/2018

Mireia Feliu, veu
Ismael Dueñas, piano i acompanyament vocal

Jim, la balada de Billie Holiday que sempre ens acaba recordant la veu de la Maria del Mar Bonet, és un dels sòlids lligams entre la Nova Cançó i la música popular nord-americana. La versió que en va fer el duo Mireia Feliu & Ismael Dueñas, dins d’un repertori ampli que també incloïa peces de Guillem d’Efak i Lluís Llach, és una bella mostra del concert que proposa aquesta parella: un joc entre improvisació i melodia, tractades totes dues a parts iguals.

L’educat fil de veu de la Mireia Feliu, cognom amb galons que no va necessitar per a sobresortir, s'obre camí en mig del discurs ric, i a cops enjogassat, de l’Ismael Dueñas. Les peces sorgeixen amb fluïdesa i el conjunt resultant desperta l’interès tant dels ‘jazz-ferits’ com dels més profans en la matèria.

Deu ser una nova demostració que el jazz, igual que totes les músiques amb futur, es construeix al voltant d’una idea ben defensada, on s’hi suma l'imprescindible aliatge entre tècnica i imaginació.

diumenge, 16 de desembre de 2018

DEIXEU-VOS ENDUR

Víctor de Diego, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 24-nov-2018

VÍCTOR DE DIEGO GROUP
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 24-nov-2018

Víctor de Diego, saxos tenor i soprano
Roger Mas, piano
Martín Leiton, contrabaix
Marc Miralta, bateria


Si vas als concerts, no hi vagis només per un nom. Ves-hi per tots els noms. Pels noms de tots els músics. Aquest principi que tot bon afeccionat hauria de tenir en compte, es va fer evident amb tota la seva extensió el passat dissabte, en una altra de les convocatòries del Jazz Club Vilafranca. 

Roger Mas, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 24-nov-2018

El saxofonista Víctor de Diego ja sap el que fa quan s’envolta dels noms amb què s’envolta, i va fer el concert perfecte: el solista de prestigi encimbellat pels seus acompanyants. Vam assistir a una suma d’intensitats i d’inventiva, un ampli ventall de fusions rítmiques que va donar rellevància, no només a les composicions del saxofonista, sinó també al seu discurs i al seu so. 

Martín Leiton, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 24-nov-2018

Havíem sentit De Diego interpretant gairebé el mateix repertori amb el trio sense piano, i feia l'efecte que era ell qui els empenyia amb força. En aquest grup de solistes brillants, els papers han canviat, i són ells que, literalment, volen baix i se l'enduen cap a les altures.

Marc Miralta, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 24-nov-2018

És per això que ens hem de deixar endur, també nosaltres, des dels nostres seients. Del seient estant, la música ha de fer aquesta funció de transport i ens ha d'arribar, si pot ser, per sorpresa. Quelcom que el quartet del Victor de Diego va aconseguir amb escreix, executant una mitja hora final de gran inspiració.





dilluns, 24 de setembre de 2018

SCHNITZEL TIME

(Jazz Granollers Records, 2018)


ALFONS BERTRAN QUINTET

Alfons Bertran
bateria, composició i arranjaments
David Fettmann
saxo alt
Nicolas Masson
saxo tenor
Roger Mas
piano, rhodes i wurlitzer
Aleix Forts
contrabaix

Guillem Callejón
guitarra a "The Trip"
pedal steel a "Will Have A Little Faith"




01 The Trip
02 Gutter
03 Restència íntima
04 Marina
05 Schnitzel Time. Part 1
06 Schnitzel Time. Part 2 (El Archienemigo)
07 The Waiting
08 Love is Simple, Easy and Free
09 Resistència íntima Reprise
10 New September
11 Will Have A Little Faith



MÚSICA EUROPEA NOVIOLENTA

Quan s’enregistra un disc sembla que el món s’hagi d’aturar. No hi pot haver res de més important que allò que es vol deixar per a la posteritat. Aquest interval, aquest parèntesi necessari, es fa difícil avui dia, a Catalunya. El neguit és al carrer i res no n’és aliè. Cal admetre-ho. Res. Ara fa un any, en uns dies que recordarem sempre, hi havia un grup de músics que enregistrava un disc a Llinars del Vallès. El cap de setmana de l’1 d’octubre del 2017 naixia Schnitzel Time, un exercici musical que té vocació europea, no només per la presència dels dos saxòfons solistes, sinó pel contingut artístic original, de clars trets simfònics. Influït pel moment, el disc representa la serenor, tan intensa i poètica com l’actitud de la gent al carrer. La burda i inqualificable agressió física, el soroll, no hi té cabuda en aquesta obra del bateria Alfons Bertran. És música contra els cops. Trobem música en tots els comportament socials però, se us acut una cosa més contrària a la violència que la música?

Plàsticament, Schnitzel Time, una broma gastronòmica que és en el moll de l’os d’aquest treball (precisament pel seu europeisme), té uns colors propis. Colors musicals en clau smooth jazz que et porten per indrets que semblen familiars, però que tenen una singularitat evident. Es tracta principalment de les sonoritats dels saxòfons (d’una puresa i perfecció europees, com cal), enllaçades amb el piano, però sobretot amb els teclats rhodes o wurlitzer. Aquest és el distintiu, una textura buscada, metàl·lica i elèctrica, que també apareix en algunes peces (Trip i Will Have a Little Faith) amb l’aportació de la guitarra i el pedal steel. Defensant peces i arranjaments, hi ha uns músics que, sense perdre la perfecta execució, saben sortir dels patrons cartesians i posar-hi el punt de sal que fa d’aquest Schnitzel quasi una llaminadura. El disc també es beneficia d’algunes delicatessen, com ara dels duos de la bateria amb altres instruments, de les dues peces a trio (“Resistència Íntima”, un títol molt d’acord amb aquells dies), i l’habitual brillantor del Roger Mas als teclats.

Si una escalopa arrebossada fos vellut, seria Schnitzel Time. En tinc una certesa absoluta. El disc de l'Alfons Bertran té un tacte sedós, allunyat de les sentors olioses de la cuina, per més vienesa que sigui. Ja feu tard a tastar-lo.



diumenge, 9 de setembre de 2018

JAZZALDIA 53 2018 (I)

Cécile McLorin Salvant, Plaza de la Trinidad, Donostia, 27-juliol-2018
Cécile McLorin Salvant, Plaza de la Trinidad, Donostia, 27-juliol-2018



DE PIANISTES I ESCENARIS


Després de dos anys de pura fantasia, on ha assolit nivells artístics més que notables, el Jazzaldia ha tornat a una certa normalitat, captivant amb compta-gotes, però captivant. Espero que la normalitat, aquesta paraula tan ambigua i habitualment tan mal utilitzada, em doni prou marge per matisar un esdeveniment superlatiu que ha destacat, sobretot, per la quantitat. En xifres oficials, han estat 105 concerts en 5 dies, i amb 17 escenaris en marxa. Un nombre extraordinari que exigeix el do de l'omnipresència, cosa que, ara per ara, no tenim. El nostre rally, tanmateix, no és gens menyspreable, amb una mitjana de 4 concerts diaris. Ja se sap que de la quantitat n'ha de sortir la qualitat, i justament això és el que crec que ha passat en aquesta 53a edició. De tan nodrida proposta, és obligatori que en surtin les pertinents notes de qualitat.


Michel Portal, Émile Parisien i Vincent Peirani, Teatro Victoria Eugenia, Donostia, 29-juliol-2018
Michel Portal, Émile Parisien i Vincent Peirani, Teatro Victoria Eugenia, Donostia, 29-juliol-2018

Musicalment ha estat any de pianistes, i de pianistes de referència. Brad Mehldau, Benny Green, Chick Corea, Bruce Barth... però els qui realment han fet la impressió de liderar les propostes musicals han estat Cécile McLorin Salvant, una cantant en plena escalada artística, i Émile Parisien, el saxofonista que amb el seu Sfumato Quintet ha fet un concert genial, barrejant el seu univers simfònic amb les intensitats del rock. Una bellesa amb ànima i seductor discurs musical.

Kenny Barron, Auditorio Kursaal, Donostia, 28-juliol-2018
Kenny Barron, Auditorio Kursaal, Donostia, 28-juliol-2018


Altres pianistes com Kenny Barron, que ha fet la seva aparició en format quintet, i sobretot Marco Mezquida amb els seus “Ravel’s Dreams", han deixat bagatge artístic i sensibilitat a mans plenes. Una pura qüestió d'aportació i geni artístic. 


Marco Mezquida, Martín Meléndez i Aleix Tobías, Teatro Victoria Eugenia, Donostia, 27-juliol-2018
Marco Mezquida, Martín Meléndez i Aleix Tobías, Teatro Victoria Eugenia, Donostia, 27-juliol-2018

Jo intento no distreure'm mai i creieu-me, alguns cops ho aconsegueixo. Per mi, els concerts han de transmetre. Si no ho fan, perden l'essencial, encara que siguin la perfecció feta música. En aquest sentit, penso que la “connexió” de McLorin, Parisien, Barron i Mezquida representa la punta de llança d'un Jazzaldia que ens ha fet cercar com mai pels escenaris, inclosos els gratuïts, per descobrir totes les gemmes que hi havia amagades.

Si no ens manca l’essencial, el temps, anirem publicant el nostre recorregut en aquestes mateixes pàgines. Ens hi veiem.

dimecres, 8 d’agost de 2018

SACA AL PERRO QUE TIENE HAMBRE

(Underpool, 2018)


Néstor Giménez, piano
Manel Fortià, contrabaix
Òscar Domènech, bateria


01 Bartok
02 Bemsha swing
03 Saca al perro que tiene hambre
04 My heart stood still
05 20th Century
06 Cirrus Magnificus
07 I’ll be seeing you
08 How deep is the ocean
09 Simple
10 Transiberiana
11 No moon at all
12 Where can I go without you



IMPROVISANT AMB EL GOS

No em vull ni imaginar què menja un gos que necessita sortir de casa per alimentar-se. Tenia l'esperança que l'audició del disc, o de la peça en qüestió, m'ho farien veure. No sé si ho he aconseguit, ni com ha anat tot plegat. El fet és que el disc m'ha semblat una convenció de pinzells, tots ells en moviment continu. No és el disc d'un pianista, ni el del seu trio, és com una  passejada dels tres amos, amb el gos, pels voltants de casa. Una casa que, no en sé tampoc la raó, imagino al bosc, entre arbres, amb algun fanal i la lluna penjada allà dalt, a la vora d'uns nuvolots prenyats i negres amb ganes de ploure a gratcient. I no ho dic només per 'Cirrus magníficus', la cançó del Manel Fortià que ja ha sigut motiu d'altres enregistraments per part del contrabaixista, sinó per l'estructura tempestuosa de tot el conjunt. Peces breus, com ara la del propi gos, les trobem repartides com si fossin contrapunts del recorregut, on tan aviat t'has d'esperar una eternitat que l'animal aixequi una de les extremitats posteriors, com l'has de tibar perquè no embogeixi en encalçar finalment el saborós motiu de la nocturna sortida.

És clar que pel trajecte hi trobem, no un, sinó diversos pedrissos on seure i repassar, -tampoc no creieu que gaire tranquil·lament-, el cançoner. Hi ha peces de Monk, Rodgers, Berlin, Fain, Mann i Young que, tal com ells les arrangen i diuen, podrien ser perfectament d’altri. Els contrapunts, identificats com a 'impros', van molt d’acord amb el conjunt. De fet en són la part més significativa, ateses les circumstàncies de l'enregistrament (fet en un sol dia, sense guió previ, sense repetir peces i amb un alt grau d’intuïció...). Haver d’improvisar és quelcom que no t’ha de sorprendre. Ho diu Rubén Blades

Hi ha molta improvisació en aquest disc, però la qualitat que més s’assaboreix és la lucidesa, cal dir-ho. Tant l'Òscar Domènech com el Néstor Giménez fan un ús extens i cromàtic de l'instrument, i el Manel Fortià s'hi posa de valent, deixant un cop més la seva empremta personal en una altra de les cançons, la balada 'Simple'. No puc dir que somiï el disc però me'l poso sovint. Em deixa pensar i, d'alguna manera, m'alimenta. Tantes textures, tantes veus sortint de tot arreu fan una música arrauxada i, curiosament, de fina deglució.

No cal posar-se massa transcendental, però som davant d’una sessió original d’aquelles que seran difícils de repetir. El disc, de fet, no ha estat pensat per a ser repetit. És una fotografia del moment, el vídeo d’una caminada quasi involuntària que et porta per corriols i cingleres, per entre els matolls i algun fanal, com aquell qui porta el gos a sopar.