diumenge, 3 de febrer de 2019

COOL!


IRENE REIG 'VIEWS' 5tet
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 26/1/2019

Irene Reig, saxo alt i composició
Pol Omedes, trompeta
Joan Monné, piano
Pau Sala, contrabaix
Joan Casares, bateria


En una vetllada marcada per l’estrena de la nova directiva del Jazz Club Vilafranca -abans de començar hi va haver un acte de reconeixement a la Junta sortint-, la saxofonista Irene Reig presentava el seu primer disc com a líder (VIEWS), i oferia un concert sense amplificació, qui sap si emulant el llegendari Lee Konitz, conegut per voler tocar el seu alto sempre en acústic. El detall va semblar significatiu però, amb l’actuació en marxa, es convertí en pura anècdota.


El plantejament fou molt propi del ‘cool’, aquell moviment posterior al ‘bebop’ dels 40 (reviseu el mateix Konitz, Gil Evans, Miles Davis, etc.), que defensava el so arrodonit i poc estrident. El quintet, amb una actuació a dues velocitats, alhora viva i encalmada, es va sentir còmode quan els solistes van deixar enrere la fredor inicial, i el públic, cada cop més identificat amb el que sentia, allargava els aplaudiments. Les excel·lents prestacions expressives i tècniques de la protagonista, tant en el fraseig com en els atacs, conduïren el concert a un final tan rodó com el so que el grup defensa.


Amb una rítmica on destacava la solidesa de Joan Monné,  entre el contrabaix de Pau Sala i la percussió cromàtica de Joan Casares, el trompetista Pol Omedes, completant la davantera, oferia el tremp necessari per mantenir-se a redós de la seva joveníssima líder que, malgrat tenir actualment residència als Països Baixos, en una de les presentacions ens va descobrir les seves arrels pierenques.

Estrena de la nova junta amb un concert dels que fan afició, i que esperem que sigui el primer de molts més. 

diumenge, 20 de gener de 2019

OBRA LLIURE I COMPLETA

Nate Wooley, Teatre CCCB, Barcelona, 13-gener-2019
Nate Wooley, Teatre CCCB, Barcelona, 13-gener-2019

Lotte Anker, Teatre CCCB, Barcelona, 13-gener-2019
Lotte Anker, Teatre CCCB, Barcelona, 13-gener-2019


Sampler Series L'Auditori
Teatre del CCCB
Barcelona, 13-gener-2019

NATE WOOLEY QUARTET



Nate Wooley, trompeta i veus
Lotte Anker, saxo tenor i soprano
Felix Henkelhausen, contrabaix
Dre Hočevar, bateria



Inspirar-se en un poeta minimalista per a fer Free Jazz és provocar que els extrems es toquin, i es difuminin. Nate Wooley, en una experiència fora mides però estoicament fonamentada, assoleix, en aquesta Knknighgh, una profunda sensació d'obra completa.

Dre Hočevar, Teatre CCCB, Barcelona, 13-gener-2019
Dre Hočevar, Teatre CCCB, Barcelona, 13-gener-2019


Amb la mínima i sintètica organització, Nate Wooley planteja escenaris sonors que van més enllà dels propis instruments i del silenci. Al Teatre del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, va oferir dues composicions d'aproximadament 30 minuts, inspirades en la poesia minimalista d'Aram Saroyan.


Felix Henkelhausen, Teatre CCCB, Barcelona, 13-gener-2019
Felix Henkelhausen, Teatre CCCB, Barcelona, 13-gener-2019


El conjunt va deixar un ambient reflexiu i regenerador, i la sensació d'obra sòlida i ben acabada. Ni eufòric, ni descoratjador, ans tot al contrari, viu.

diumenge, 30 de desembre de 2018

CANÇÓ EN PARELLA

Mireia Feliu & Ismael Dueñas, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 15-des-2018


MIREIA FELIU & ISMAEL DUEÑAS
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 15/12/2018

Mireia Feliu, veu
Ismael Dueñas, piano i acompanyament vocal

Jim, la balada de Billie Holiday que sempre ens acaba recordant la veu de la Maria del Mar Bonet, és un dels sòlids lligams entre la Nova Cançó i la música popular nord-americana. La versió que en va fer el duo Mireia Feliu & Ismael Dueñas, dins d’un repertori ampli que també incloïa peces de Guillem d’Efak i Lluís Llach, és una bella mostra del concert que proposa aquesta parella: un joc entre improvisació i melodia, tractades totes dues a parts iguals.

L’educat fil de veu de la Mireia Feliu, cognom amb galons que no va necessitar per a sobresortir, s'obre camí en mig del discurs ric, i a cops enjogassat, de l’Ismael Dueñas. Les peces sorgeixen amb fluïdesa i el conjunt resultant desperta l’interès tant dels ‘jazz-ferits’ com dels més profans en la matèria.

Deu ser una nova demostració que el jazz, igual que totes les músiques amb futur, es construeix al voltant d’una idea ben defensada, on s’hi suma l'imprescindible aliatge entre tècnica i imaginació.

diumenge, 16 de desembre de 2018

DEIXEU-VOS ENDUR

Víctor de Diego, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 24-nov-2018

VÍCTOR DE DIEGO GROUP
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 24-nov-2018

Víctor de Diego, saxos tenor i soprano
Roger Mas, piano
Martín Leiton, contrabaix
Marc Miralta, bateria


Si vas als concerts, no hi vagis només per un nom. Ves-hi per tots els noms. Pels noms de tots els músics. Aquest principi que tot bon afeccionat hauria de tenir en compte, es va fer evident amb tota la seva extensió el passat dissabte, en una altra de les convocatòries del Jazz Club Vilafranca. 

Roger Mas, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 24-nov-2018

El saxofonista Víctor de Diego ja sap el que fa quan s’envolta dels noms amb què s’envolta, i va fer el concert perfecte: el solista de prestigi encimbellat pels seus acompanyants. Vam assistir a una suma d’intensitats i d’inventiva, un ampli ventall de fusions rítmiques que va donar rellevància, no només a les composicions del saxofonista, sinó també al seu discurs i al seu so. 

Martín Leiton, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 24-nov-2018

Havíem sentit De Diego interpretant gairebé el mateix repertori amb el trio sense piano, i feia l'efecte que era ell qui els empenyia amb força. En aquest grup de solistes brillants, els papers han canviat, i són ells que, literalment, volen baix i se l'enduen cap a les altures.

Marc Miralta, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 24-nov-2018

És per això que ens hem de deixar endur, també nosaltres, des dels nostres seients. Del seient estant, la música ha de fer aquesta funció de transport i ens ha d'arribar, si pot ser, per sorpresa. Quelcom que el quartet del Victor de Diego va aconseguir amb escreix, executant una mitja hora final de gran inspiració.





dilluns, 24 de setembre de 2018

SCHNITZEL TIME

(Jazz Granollers Records, 2018)


ALFONS BERTRAN QUINTET

Alfons Bertran
bateria, composició i arranjaments
David Fettmann
saxo alt
Nicolas Masson
saxo tenor
Roger Mas
piano, rhodes i wurlitzer
Aleix Forts
contrabaix

Guillem Callejón
guitarra a "The Trip"
pedal steel a "Will Have A Little Faith"




01 The Trip
02 Gutter
03 Restència íntima
04 Marina
05 Schnitzel Time. Part 1
06 Schnitzel Time. Part 2 (El Archienemigo)
07 The Waiting
08 Love is Simple, Easy and Free
09 Resistència íntima Reprise
10 New September
11 Will Have A Little Faith



MÚSICA EUROPEA NOVIOLENTA

Quan s’enregistra un disc sembla que el món s’hagi d’aturar. No hi pot haver res de més important que allò que es vol deixar per a la posteritat. Aquest interval, aquest parèntesi necessari, es fa difícil avui dia, a Catalunya. El neguit és al carrer i res no n’és aliè. Cal admetre-ho. Res. Ara fa un any, en uns dies que recordarem sempre, hi havia un grup de músics que enregistrava un disc a Llinars del Vallès. El cap de setmana de l’1 d’octubre del 2017 naixia Schnitzel Time, un exercici musical que té vocació europea, no només per la presència dels dos saxòfons solistes, sinó pel contingut artístic original, de clars trets simfònics. Influït pel moment, el disc representa la serenor, tan intensa i poètica com l’actitud de la gent al carrer. La burda i inqualificable agressió física, el soroll, no hi té cabuda en aquesta obra del bateria Alfons Bertran. És música contra els cops. Trobem música en tots els comportament socials però, se us acut una cosa més contrària a la violència que la música?

Plàsticament, Schnitzel Time, una broma gastronòmica que és en el moll de l’os d’aquest treball (precisament pel seu europeisme), té uns colors propis. Colors musicals en clau smooth jazz que et porten per indrets que semblen familiars, però que tenen una singularitat evident. Es tracta principalment de les sonoritats dels saxòfons (d’una puresa i perfecció europees, com cal), enllaçades amb el piano, però sobretot amb els teclats rhodes o wurlitzer. Aquest és el distintiu, una textura buscada, metàl·lica i elèctrica, que també apareix en algunes peces (Trip i Will Have a Little Faith) amb l’aportació de la guitarra i el pedal steel. Defensant peces i arranjaments, hi ha uns músics que, sense perdre la perfecta execució, saben sortir dels patrons cartesians i posar-hi el punt de sal que fa d’aquest Schnitzel quasi una llaminadura. El disc també es beneficia d’algunes delicatessen, com ara dels duos de la bateria amb altres instruments, de les dues peces a trio (“Resistència Íntima”, un títol molt d’acord amb aquells dies), i l’habitual brillantor del Roger Mas als teclats.

Si una escalopa arrebossada fos vellut, seria Schnitzel Time. En tinc una certesa absoluta. El disc de l'Alfons Bertran té un tacte sedós, allunyat de les sentors olioses de la cuina, per més vienesa que sigui. Ja feu tard a tastar-lo.