dimecres, 8 d’agost de 2018

SACA AL PERRO QUE TIENE HAMBRE

(Underpool, 2018)


Néstor Giménez, piano
Manel Fortià, contrabaix
Òscar Domènech, bateria


01 Bartok
02 Bemsha swing
03 Saca al perro que tiene hambre
04 My heart stood still
05 20th Century
06 Cirrus Magnificus
07 I’ll be seeing you
08 How deep is the ocean
09 Simple
10 Transiberiana
11 No moon at all
12 Where can I go without you



IMPROVISANT AMB EL GOS

No em vull ni imaginar què menja un gos que necessita sortir de casa per alimentar-se. Tenia l'esperança que l'audició del disc, o el de la peça en qüestió, m'ho farien veure. No sé si ho he aconseguit, ni com ha anat tot plegat. El fet és que el disc m'ha semblat una convenció de pinzells, tots ells en moviment continu. No és el disc d'un pianista, ni el del seu trio, és com una  passejada dels tres amos, amb el gos, pels voltants de casa. Una casa que, no en sé tampoc la raó, imagino al bosc, entre arbres, amb algun fanal i la lluna penjada allà dalt, a la vora d'uns nuvolots prenyats i negres amb ganes de ploure a gratcient. I no ho dic només per 'Cirrus magníficus', la cançó del Manel Fortià que ja ha sigut motiu d'altres enregistraments per part del contrabaixista, sinó per l'estructura tempestuosa de tot el conjunt. Peces breus, com ara la del propi gos, les trobem repartides com si fossin contrapunts del recorregut, on tan aviat t'has d'esperar una eternitat que l'animal aixequi una de les extremitats posteriors, com l'has de tibar perquè no embogeixi en encalçar finalment el saborós motiu de la nocturna sortida.

És clar que pel trajecte hi trobem, no un, sinó diversos pedrissos on seure i repassar, -tampoc no creieu que gaire tranquil·lament-, el cançoner. Hi ha peces de Monk, Rodgers, Berlin, Fain, Mann i Young que, tal com ells les arrangen i diuen, podrien ser perfectament d’altri. Els contrapunts, identificats com a 'impros', van molt d’acord amb el conjunt. De fet en són la part més significativa, ateses les circumstàncies de l'enregistrament (fet en un sol dia, sense guió previ, sense repetir peces i amb un alt grau d’intuïció...). Haver d’improvisar és quelcom que no t’ha de sorprendre. Ho diu Rubén Blades

Hi ha molta improvisació en aquest disc, però la qualitat que més s’assaboreix és la lucidesa, cal dir-ho. Tant l'Òscar Domènech com el Néstor Giménez fan un ús extens i cromàtic de l'instrument, i el Manel Fortià s'hi posa de valent, deixant un cop més la seva empremta personal en una altra de les cançons, la balada 'Simple'. No puc dir que somiï el disc però me'l poso sovint. Em deixa pensar i, d'alguna manera, m'alimenta. Tantes textures, tantes veus sortint de tot arreu fan una música arrauxada i, curiosament, de fina deglució.

No cal posar-se massa transcendental, però som davant d’una sessió original d’aquelles que seran difícils de repetir. El disc, de fet, no ha estat pensat per a ser repetit. És una fotografia del moment, el vídeo d’una caminada quasi involuntària que et porta per corriols i cingleres, per entre els matolls i algun fanal, com aquell qui porta el gos a sopar.

divendres, 13 de juliol de 2018

AIXÒ VA DE MÚSICA

CRÒNICA MÍNIMA DEL 12è VIJAZZ

Disseny de la samarreta del Vijazz 2018 a càrrec de Carles Bisbal (foto: Arsenal.cat)
A la passada edició ja en donaven pistes i la 12a ho ha confirmat: el cop de volant artístic és un fet. Amb la boca petita, la cerca d'un nou enfoc ha començat i també s'han fet visibles alguns riscos, fins i tot amb certa cruesa. Fins on ens durà el canvi ja ho veurem, però que la part musical del Vijazz necessita un replantejament és tan indiscutible com que la portalada de Santa Maria s’empassa tots els concerts, ja sia amb la xarona il·luminació comercial que hi projecten, o simplement amb la monàstica i neutral presència que li és pròpia. “Pachs” vobiscum.

Coses de música i dels músics


Ha estat un Vijazz per apreciar detalls. El concert del Grill ja ho avisava dijous a la nit. Mentre el flautista Fernando Brox, que duia una rítmica impecable amb David Mengual i Aldo Caviglia, es deixava anar amb una delicada i potent descàrrega, una veu en off semblava dir: compte, que això va de música, per si algú se n'havia oblidat.


Ja he emprat el mot cruesa, i em va venir al cap sobretot divendres, mentre contemplava com les Big Bands de les escoles de música s'enfilaven dalt d’un empostissat amb rodes. Després vaig saber que aquell trasto tan funcional l'havia posat l’Ajuntament quasi com un favor especial. El públic, que per acabar-ho d’adobar tenia el sol de cara i no podia seure en cap cadira, no va gaudir, va patir tant o més que els alumnes que s’encabien allà dalt. Vergonya absoluta.

Nyaps a banda, el 12è ha viscut al voltant de tres concerts que semblen donar un missatge: en aquest Festival s’hi ha de poder sentir qualsevol tipus de Jazz. Charles Lloyd & The Marvels, Avishai Cohen Big Vicious i Ron Carter Golden Striker Trio han posat de relleu la qüestió: és la Plaça de Jaume I ideal per a tot tipus de concerts? Si la resposta és, tal com sembla probable, no, llavors cal posar-se a treballar.

Els concerts

Charles Lloyd i Bill Frisell van deixar divendres a la nit una sensació de bellesa infinita. Tan senzill i tan difícil de fer, les cançons s’enfilaven i creixien d’una manera quasi etèria. Només amb la introducció del guitarrista Frisell i del pedal-steeler Greg Leisz a la cançó mexicana “La Llorona”, ja pagava la pena ser-hi. Tot el concert va ser emocionant com el so que Lloyd treu del seu tenor. La monumental delícia fou conduïda a la perfecció per Reuben Rogers al baix i Eric Harland a la bateria, una rítmica indestructible que va dir molt des de les profunditats de la banda. La cruesa ve quan en un silenci, a mig solo final, Charles Lloyd ha de parar i llançar una mirada displicent en direcció al carrer d’Escudellers, d'on acabaven de sortir en aquell moment diversos crits. Va ser com si digués: m’heu trencat.

A la descàrrega de l’Avishai Cohen no li van caldre moments crus. El seu repàs a diversos mons, germans o no, com el blues, la música del barroc o sobretot el rock fou implacable. Tot ho va portar cap al seu territori. Amb volum però ben sonoritzat, el grup va ser capaç de traduir la singularitat de la formació (dues bateries, dues guitarres, una trompeta i molta electrònica) en una proposta dinàmica i punyent, sense forçar res, amb naturalitat.

Kenny Garrett va repetir l'actuació de fa 10 anys, cosa que no el deixa pas gaire ben parat. A diferència del 2008, es presentava amb un format totalment acústic, però aquí es van acabar els canvis. Tal com ja recordàvem, des de ben d'hora va forçar l’enardiment del públic i va deixar la sensació que pel camí ens perdíem un solista de nivell. Amb algun problema de sonorització, sobretot amb el piano, es va mostrar poc empàtic amb els mitjans (va muntar el numeret de “no photo, please"), i va avorrir i cansar l'audiència amb una mitja hora final per a oblidar, en la que repetí fins a rebentar exactament el mateix riff que fa 10 anys. L'últim que tanqui la porta.

Gairebé fora de programa (pertanyia al festival Musicveu de la Fundació Pinnae) i en horari de tarda, Celeste Alías i Marco Mezquida van presentar el seu disc “Llunàtics” al Fòrum Berger Balaguer. Fou un concert delicadíssim i ple de poesia, executat des d'una veu natural i expressiva, i amb el discurs inesgotable i emocional d'un pianista en permanent creixença artística. Una actuació que molts es van perdre.

Arribats a la cloenda només podem parlar d'admiració. No havíem sentit el Golden Striker Trio des de la mort el 2013 de Mulgrew Miller, el pianista que la va estrenar, i hem comprovat l'encert del seu substitut Donald Vega, que té un discurs clar i la inventiva que el grup necessita. Ron Carter és el so profund, però també el més contundent dins l’assossec general, i Russell Malone és el solista referent que gairebé carrega amb el títol de co-líder. My Funny Valentine, Candle Light,..  Una altra ració de poesia, aquest cop amb rima i mètrica inalterables, que va comptar amb l'acompanyament de gatzara contínua servida des de l’entrada del carrer de Sant Bernat.

Toca esperar un any

Toca esperar que el canvi de direcció vagi a més i que en aquest temps es pugui aprofundir en la proposta artística que m'ha semblat intuir aquests dies. Anys enrere la inèrcia feia cometre errades, i algunes encara persisteixen. D'altres fins i tot semblen empitjorar, ja hem parlat dels carretons amb músics a dalt. Però cal esperar que  una nova inèrcia s'obri pas i els actuals desencerts organitzatius es transformin en noves motivacions, i que s'incideixi en l'acostament definitiu i sense condicions del binomi que ens ha portat fins aquí. Vi i Jazz.

diumenge, 17 de juny de 2018

OBERTAMENT COMPROMESOS



OPEN JAZZ COLLECTIVE
Auditori Vinseum, 9 de juny del 2018

Open Jazz Collective, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9 de juny de 2018



Àlex Cassanyes, direcció
Iván Sáez, saxo baríton
Enric Alegre, tenor
Xavi Plaza, saxo alt
Roger Martínez, saxos alt i soprano
Gaby Ardèbol, saxo tenor
Carles Sanz, piano
Leo Tejedor, guitarra electro-acústica
Xavi Carbó, contrabaix
Ricard Parera, bateria


Feia temps que es coïa, i ha resultat ser quelcom extraordinari, cal dir-ho així. La iniciativa de reunir músics per a experimentar i progressar, individualment i en grup, amb el Jazz com a motiu, és tan generosa que caldria obrir capítol nou pel que fa a les formacions musicals, si no fos que ja ho va fer un grup d'intèrprets a San Francisco, ara fa 14 anys: els reconeguts SFJazz Collective. A la història del Jazz hi ha diversos exemples d’agrupacions que han funcionat gràcies a l'interès dels seus membres per avançar musicalment, però cap ha actuat amb la filosofia dels californians, la mateixa que ara posa en pràctica aquest col·lectiu de músics vinculats al Penedès, semblant a la d’una cooperativa.


Àlex Cassanyes, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9 de juny de 2018


No veure la música com un mer entreteniment, tractar-la com a l’element central que pot ser, si hom s'ho proposa, i veure-la com el motiu per viure, aquesta deu ser la clau d'una iniciativa que neix lliure i compromesa amb ella mateixa.

Gaby Ardèbol i Ricard Parera, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9 de juny de 2018


Tot l’eclecticisme que es podia esperar d'una formació amb voluntat cooperativista no es va veure reflectit en l’estrena. El conjunt, amb una base rítmica sòlida, va sonar molt cohesionat i, amb cinc saxos solistes al davant, va donar textures gairebé sempre germanes, malgrat que el repertori provenia de fonts diverses. Audició global a banda, els arranjaments de les peces, que són el motiu fundacional del grup, van tenir una personalitat fora de dubtes. Tots ells cercant una exposició, uns colors i deixant el motiu principal a l’abast de l’oient més amatent.

Carles Sanz, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9 de juny de 2018

La feina no es centrava en cap compositor, ni en cap artista concrets. La personalitat del director Àlex Cassanyes, una figura central en el col·lectiu, es va plasmar en un arranjament original (“Mine is Yours” de Bob Mintzer), i la suite de 9 moviments (“9:Pieces (suite)”) d’autors diferents (Nestico, Shorter, Evans, Mingus, Jones, Brookmeyer, Schneider, McNeely i Hollenbeck), i arranjats per durar un minut cadascun. Leo Tejedor va aportar “Ojut (Peligrut)”, l’únic tema original de la nit, arranjat per ell mateix, i encara un altre arranjament, la corprenedora balada “Cherokee Louise” de la cantautora Joni Mitchell. El Ricard Parera va apostar pel tema “Arabesque” de Paul Motian, una peça que juga magistralment amb els crescendos, i el Roger Martínez oferí la seva adaptació de “Fall”, composició del saxofonista Wayne Shorter. La vetllada la tancà, amb satisfacció de públic i executants, “Extra Credit” de Jim McNeely, en un arranjament del propi compositor, i el bis correspongué a una versió reduïda d’”Arabesque”.

Leo Tejedor amb Iván Sáez i Enric Alegre, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9 de juny de 2018
Roger Martínez, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9 de juny de 2018



Ricard Parera, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9 de juny de 2018

Xavi Plaza amb Enric Alegre i Xavi Carbó, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9 de juny de 2018Iván Sáez, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9 de juny de 2018





STANDARDS IN DUBLIN - Gonzalo del Val with Dave Liebman & Ronan Guilfoyle

(Quadrant Records, 2018)

Dave Liebman, saxo tenor i soprano
Ronan Guilfoyle, baix
Gonzalo del Val, bateria

01 Gingerbread Boy (Jimmy Heath)
02 Remember (Steve Swallow)
03 JJ’s (Drum Solo - G.del Val)
04 The Song is you (J. Kern – O. Hammerstein II)
05 Mushi Mushi (Dewey Redman)
06 Palabras (Marta Valdés)
07 Redhead (Drum Solo – G. Del Val)
08 That Old Feeling (L.Brown – S.Fain)
09 Summer Night (H.Warren – A.Dubin)
10 Pannonica (T.Monk)
11 Chocolates (Drum Solo – G.del Val)
12 Theme for Ernie (F.Lacey)

EL SAXOFONISTA SOL

Sempre he pensat en Dave Liebman com un músic sol. No parlo d’aquella solitud que tots entenem,  ni encara menys d’aïllament. Res de tot això. Però me l’imagino tocant sol. En té prou tocant sol. Crec que Miles l’admirava per això. Dir-li autosuficient no li fa justícia perquè és un tipus altament sociable. I sinó que li preguntin a Ronan Guilfoyle, baixista i professor irlandès amb una àmplia llista de col·laboracions de prestigi, que el va tenir de visita a  l’illa el passat setembre. Amb un so gruixut i vellutat que recorda a Steve Swallow, a Guilfoyle se’l pot situar, sense por d'equivocar-se, dins del grup dels ´masters´ del baix i la guitarra baixa.

Autosuficiències a banda, ja se sap que un músic crida músics, i Gonzalo del Val, que té residència a la molt musical Dublín i ja coneixia Guilfoyle, ha estat capaç de brindar-nos aquest obsequi una mica fora de programa, amb no poca capacitat d’adaptació. No sempre deus tenir l’oportunitat de gravar amb un saxofonista d’aquest calibre, i sota la teva pròpia iniciativa, malgrat disposar només d’un dia, com fou aquest el cas. Aprofitar-ho és de valents, i com que el bateria de Miranda de Ebro sempre té ganes de fer i de generar coses, ha perpetrat una gravació lluminosa i seca, que demana concentració i cura auditiva.

Seca perquè, entre soledats i solos, emparats només per la dolcesa solitària del baix, l’ambient evoca fusta envernissada. És un disc àrid però amb molta dansa i, de tant en tant, hi bufa un llebeig càlid que tomba pàmpols i aixeca pols. Una mica solitari, tot ell, però deixa molta llum. Els breus solos de percussió, tres dels quals figuren com a peça separada (The JJ’x, Redhead i Chocolates), van distribuïts pel disc gairebé com a contrapunts, lliguen el context i li donen sobrietat. Els atacs de Liebman, celestials feixos de llum, sempre oportuns, es produeixen com una torrentada insòlita, abans, mentrestant o al final. Es pot ser tan exacte i, alhora, tan brut, tan dolç o tan contundent?

Els ‘standards’, aquí, sonen singulars. Entre altres, perquè estan triats amb criteri i són poc o gens coneguts, llevat del tribut al patriarca Monk. I la tria sembla especial, començant per autors poc habituals com Heat, Lacey o els vells compositors de Broadway Harry Warren i Sammy Fain, continuant amb el bolero de Marta Valdés, i comptant finalment amb Swallow i Redman pare. No serà el primer ni l’últim trio sense instrument harmònic que enregistra peces del cançoner, però es pot dir que el disc conté els ingredients imprescindibles per a ser tingut en compte, guardat i escoltat sense interrupcions i, si pot ser, posant-hi els cinc sentits.

diumenge, 10 de juny de 2018

JAZZALDIA 52 2017 (III)


THE PRETENDERS
Escenari de la Zurriola (21/7/2017)
Uns jovenívols Chrissie Hynde i James Walbourne,  a la platja de la Zurriola, 21/7/2018
Uns jovenívols Chrissie Hynde i James Walbourne,  a la platja de la Zurriola, 21/7/2018

Chrissie Hynde, veu i guitarra
James Walbourne,  guitarra
Nick Wilkinson, baix
Martin Chambers, bateria
Carwyn Ellis,  teclats


En programació paral·lela, el Jazzaldia ofereix concerts d’altres estils entre els que sempre hi ha alguna mirada llarga als 70 i 80. Els Pretenders de Chrissie Hynde (Akron, Ohio, 1951) van posar la mel als llavis a molts que ja voltàvem pel món en aquelles dècades. No hi va haver lloc per a la decepció, ni a dalt l’escenari, ni a baix.




ERNIE WATTS QUARTET
Escenari de la Zurriola (24/7/2018)

Ernie Watts, La Zurriola, Donostia, 24/7/2017
Ernie Watts, La Zurriola, Donostia, 24/7/2017

Ernie Watts, saxo tenor
Christof Saenger, piano
Rudi Engel, contrabaix
Heinrich Koebberling, bateria


La importància  del so. Bressolat pel seu quartet europeu, amb el que demostra una empatia absoluta, quinze anys d'història són molts, Ernie Watts (Norfolk, 1945), el tenorista que ha copsat com ningú el so de John Coltrane, va fer un recorregut de tres concerts en tres dies, tots en espai gratuït. Només per la profunditat del seu so, ja ha valgut la pena ser-hi.




WAYNE SHORTER QUARTET
Auditorio Kursaal (21/7/2017)

Wayne Shorter, partitures a la mà, amb Danilo Pérez, John Patittucci i Brian Blade, Auditorio Kursaal, Donostia, 21/7/2017
Wayne Shorter, partitures a la mà, amb Danilo Pérez, John Patitucci i Brian Blade

Wayne Shorter, saxo tenor i soprano
Danilo Pérez, piano
John Patitucci, contrabaix
Brian Blade, bateria


El 52è Jazzaldia ha estat una desfilada de saxofonistes emblemàtics. Wayne Shorter (Newark, 1933) representa una mena de culminació, no només per a la història de l'instrument, sinó pel seu enginy com a creador i per les vies que ha obert en el Jazz amb, entre d’altres, el grup que l'acompanya a Donostia. Als seus 84 anys, malda encara per engrandir el seu llegat artístic. El concert que oferí tot just en l'arrencada del Festival fou una bona mostra de la seva personalitat musical. Gran presència de partitures, i paper important del ritme dins d'un univers ple de crescendos i clímax, marca de la casa.