dilluns, 22 d’abril de 2019

POESIA I RAUXA

YOUN SUN NAH
Youn Sun Nah, Centre Cultural Terrassa, 15-març-2019
Centre Cultural Terrassa
15-març-2019

38è. Festival de Jazz de Terrassa

Youn Sun Nah
veu, teclat i vocoder
Tomek Miernovski
piano, teclats, guitarra i loops
Rémi Vignolo
bateria, contrabaix i baix elèctric


El bon rotllo, la dolçor del seu caràcter, fins i tot la candidesa que desprèn, contrasten notablement amb la proposta artística de la cantant coreana. Davant d’un públic que omplia la Sala d’Actes del Centre Cultural Terrassa, Youn Sun Nah va oferir el seu discurs enèrgic, sempre banyat de poesia i d’una mena d’encanteri amb tints revolucionaris que la fa única.

Vocalment acurat i complet fins a l’extrem, Immersion es defineix des dels amplis espais septentrionals, com si s’inspirés en les profundes atmosferes nòrdiques, i connecta amb la música popular, en molts casos per mitjà del Gospel i l’Espiritual Negre. Enfocada en diverses textures sonores, moltes de les quals electròniques, i la col·laboració de dos sòlids multi-instrumentistes, el nou projecte va connectar amb gran naturalitat, un mèrit a l’abast de ben pocs músics.

Les sublims interpretacions de peces com “Hallelujah” de Leonard Cohen, “God Is Gona Cut You Down" de Johnny Cash o el bis amb el clàssic de la Motown dels 60 “You Can’t Hurry Love", van alimentar un dels concerts més emotius que li hem sentit mai a la cantant.

dissabte, 20 d’abril de 2019

CORDA SOLISTA


Pau Lligadas, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 13-abril-2019
PAU LLIGADAS
“MADERA VIVA”

Auditori Vinseum
Vilafranca del Penedès, 13-abril-2019



Pau Lligadas, contrabaix i veu

Vicenç Solsona, guitarra i veu
Ramón Ángel Rey, bateria


Des que el món és món, els baixistes són peça clau. Concentració, sacrifici, cap fred (o calent) i aquella paciència des del darrere per a mantenir el grup dins de la peça. No ho pot ser qualsevol, de baixista. Tothom ho sap això. Tanmateix, n’hi ha que fugen de convencionalismes, i alguns d’aquests volten pels nostres escenaris, incentivats segurament per la valenta generació que els ha fet de mestre. Amb aquest esperit és com el jove Pau Lligadas ha arribat al lideratge dels seus propis projectes, i així és com el llegat d’històrics com Mingus o Haden perviu.

La presentació de ‘Madera Viva’ al Jazz Club Vilafranca va tenir molt bona connexió. El disc, que ofereix un repertori divers, fins i tot eclèctic, amb versions del pop llatí, la cançó i d’estàndards nord-americans, va tocar els cors i la fibra. Els que hi cercaven una dosi extra de swing la van trobar a faltar, però la bona química del conjunt la va compensar amb escreix.


Vincenç Solsona amb Pau Lligadas, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 13-abril-2019

Atractiu joc dels dos intèrprets de corda. El contrabaix, amb tota la seva capacitat sonora, fregat amb l’arc, pinçades o gratades les cordes, i la guitarra, molt més concreta amb la pulsació, liderant o acompanyant. Quan hom disposa de l’ofici d’un guitarrista com Vicenç Solsona, les possibilitats de combinar són moltes i el contrabaixista barceloní les va aprofitar totes, fins i tot la veu amb la que Solsona se'ns va presentar com un més que correcte cantant de boleros, a duo amb el propi Lligadas. A l’altra banda de la balança, respecte quasi religiós de Ramón Ángel Rey des de la bateria, que va contrapesar sempre amb el toc adient. Serrat, Mingus, Alejandro Sanz, Nat King Cole o Bebo Valdés vistos des de l’òptica d’un contrabaix solista que té molta corda per davant.

Ramón Ángel Rey, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 13-abril-2019



divendres, 12 d’abril de 2019

DE LA SUPERFÍCIE I EL FONS



LA TROMPETA SILENCIOSA (2018)


Muntatge, Càmera, Guió i Direcció: Ramon Tort
Sala Zazie, Vilafranca del Penedès, 11-abr-2019


El documental sobre la cantant i multi-instrumentista Andrea Motis, que és des de fa pocs dies als cinemes de Catalunya, ens ha despertat sensacions molt contraposades. Massa i tot.

En un intent de glossar la trajectòria d'un dels fenòmens de masses provinents del Jazz fet a casa nostra (circumstància, es miri per on es miri el fenomen, única, malgrat la ingent nòmina d'artistes amb currículum i proposta interessants), el film fixa l'atenció en la protagonista però també, i d'una manera una mica forçada (o forçosa), en el seu mentor, l'igualment multi-instrumentista, director i mestre, Joan Chamorro. El discurs reflexiu i ben fonamentat de la jove jazzwoman que és, sense cap dubte, el millor actiu del documental, es veu sovint menystingut per un guió que sembla inspirat en la inèrcia, farcit de viatges i escenaris que acaben per no oferir un conjunt prou sòlid. La música és protagonista i la trobem per tot arreu, però no es mostra en la seva essència. Té una presència més aviat mecànica que, mal m'està d'admetre, sembla totalment volguda en aquest film.

Les reflexions sobre l'angoixa personal que provoca la fama, la transmissió de coneixement per part de Scott Hamilton en una sincera conversa dins d'un taxi, i les experiències docents a la Universitat de Stanford, són els millors moments, tot i que es troba a faltar informació sobre els personatges. Si, com sembla, s'ha volgut donar caràcter de superficialitat al fet musical, s'entén que no es doni informació en pantalla sobre qui surt, en el moment que surt. Amb aquesta decisió, si més no, el documental perd connexió amb el públic, deixant in albis l'espectador no versat en Jazz. Seria molt més empàtic saber quan apareixen, per exemple, Omara Portuondo, el mateix Scott Hamilton, o els companys de grup, Ignasi Terraza, Josep Traver i Esteve Pí. Això sí, tot plegat està fortament condicionat per la profussió de primeríssims plans que, per acabar-ho d'adobar, són majoritàriament exhibits en moviment.

Bona intenció documental, ben fonamentada i de molt recomanable visionat, gràcies primerament a l'enorme esforç de seguiment que cal reconèixer al Ramon Tort, i també per les magnífiques prestacions de l'Andrea Motis, que simpatitza tant amb la càmera, que a algú se li podria ocórrer repensar-la com a actriu. Ara, vista la seva ànima lliure, jo, per ara, no hi comptaria gens.


dijous, 4 d’abril de 2019

PARLAR I ESCOLTAR


Terri Lyne Carrington, Nova Jazz Cava, Terrassa, 8-març-2019



DANILO PÉREZ, JOHN PATITUCCI & TERRI LYNE CARRINGTON

Nova Jazz Cava
8-març-2019

38è. Festival de Jazz de Terrassa

Danilo Pérez, piano
John Patitucci, contrabaix
Terri Lyne Carrington, bateria


John Patitucci, Nova Jazz Cava, Terrassa, 8-març-2019



O és al revés? Escoltar i parlar... En un sentit o en l'altre, aquest binomi que es pot sintetitzar en el mot "enraonar", és el terreny de joc on es juga Children Of The Light. El trio rítmic del quartet de Wayne Shorter, amb la reincorporació de Terri Lyne Carrington en el lloc de l'habitual Brian Blade, obria el torn dels caps de cartell del 38è Festival de Jazz de Terrassa.


L'enraonar dels músics i de la música va fer que aquest concert fos pletòric. El joc de mirades ens va tenir pendents de la conversa a tres bandes, i dels arguments de cadascun dels interlocutors. Parlar i escoltar, tots alhora, i ser capaços, al final, de tornar-se a trobar per a tancar la conversa. En aquestes condicions, fent fàcil el que és difícil, el concert va agafar una inèrcia que podria no haver tingut fi.


Danilo Pérez, Nova Jazz Cava, Terrassa, 8-març-2019

És tanta la inventiva que acumulen junts que en algun moment va semblar que Carrington, companya de professorat dels altres dos a Berklee, se'ls havia de "mirar" més del compte, sobretot a l'hora de construir aquells clímax tan emotius, i alhora tan sorprenents, que representen gairebé la identitat d'aquest grup.

Danilo Pérez, John Patitucci i Terri Lyne Carrington, Nova Jazz Cava, Terrassa, 8-març-2019

Homenatge a un Wayne Shorter que tot i els seus gairebé 86 anys, continua composant, i estic segur que conserva intacta la seva mentalitat d'avantguarda. Aquest és el seu triomf, forjat des d'aquells Jazz Messengers que el 1961 estrenaven com a part del disc 'Mosaic' la peça Children Of The Night.

dimarts, 26 de març de 2019

INTIMITATS MÍNIMES


Carme Canela & Joan Monné, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-març-2019


CARME CANELA & JOAN MONNÉ “Ballads"

Auditori Vinseum
Vilafranca del Penedès, 16-març-2019

Carme Canela, veu
Joan Monné, piano


Des d’un format quasi nu, la Carme Canela i el Joan Monné basteixen un projecte mínim, no pas minúscul, al voltant del cançoner nord-americà. N'han desaparegut les autocomplaences, siguin vocals o de repertori, i és tan íntim i personal que les referències històriques que s’hi endevinen són això, simplement referències. Les justes i necessàries per arribar al nivell poètic i, en certa manera, interpretatiu, que ens va deixar el duo en aquest concert. Si exageréssim, i no ho farem, el podríem situar en el camí del minimalisme. Un excés, si més no, que no quadraria dins d’una crònica que també vol ser mínima i poc cridanera.



Carme Canela & Joan Monné, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-març-2019


El que va quadrar amb suficiència fou la parella. El Joan Monné, músic que acumula mil i una bregues amb solistes, tant del País com de l’altra banda de l'Atlàntic, es posa aquí al costat d'una veu que li demana discreció, en mimetitza perfectament el to i no ofereix contrast, sinó un grau d'eloqüència precís i integrat. Són dos però el conjunt és un, i la veu va escolant-se entre les cançons, com una aigua en pendent mínim, per on baixen partitures de Gershwin, Carl Fisher, Cole Porter o Monk, i ecos de Sarah Vaughan, Billie Holiday, Ella Fitzgerald, Shirley Horn, Carmen McRae, Dinah Washington i, fins i tot, de Frank Sinatra.

Poesia interpretada des del Jazz.