UN JAZZALDIA PLETÒRIC, TOT I ELS DUBTES

CRÒNICA DEL DONOSTIAKO JAZZALDIA 2026

Cécile McLorin-Salvant, 24/7/2026, Trinitate Plaza

Fotografies                       

©Imma Casanellas              

La 61a edició del degà dels festivals de Jazz peninsulars ha tingut un dels cartells més atractius i diversos dels darrers anys. A banda d'alguna irregularitat que ja comentarem, el resultat final és un èxit dels que es recordaran. 

La part incerta l’ha protagonitzat el procés de relleu del director, fins l’any passat el conegut i reconegut Miguel Martín, destinatari d’un dels premis Jazzaldia d’enguany. Per raons que desconeixem, a hores d’ara el càrrec continua vacant. Tant és així que el cartell d'artistes l’ha dissenyat un grup de persones que serien els ajudants o col·laboradors habituals de Martín. És a dir, el programa del 61è ha estat un Miguel Martín sense Miguel Martín. 

Miguel Martín amb el Premi Jazzaldia, 23/7/2026, Trinitate Plaza

No és la intenció d’aquest comentari entrar en les interioritats de la qüestió, però sí que és important recordar que el Donostiako Jazzaldia és un festival organitzat des de l’Ajuntament de Donostia i que, en principi, tots els càrrecs i figures principals, inclòs el director, han de tenir rang de funcionari, un detall gens banal...

En espera del que en aquest sentit pugui anar passant els propers mesos, nosaltres ens volem centrar en el que ha donat de sí la vessant artística d'una 61a edició que no ens costa gens de qualificar de pletòrica. Després d'aquesta primera crònica en seguiran unes quantes més amb els concerts als que hem pogut assistir, i que més impacte ens han causat. 

Samara Joy, 23/7/2026, Kursaal Auditorioa

JAZZ BAND BALL

Tanmateix, abans de posar-nos-hi del tot, deixeu-nos que fem esment d’un dels episodis menys afortunats del Festival. El Jazz Band Ball és una festa prèvia dissenyada com una obertura esclatant que, el dia abans, obre el Jazzaldia per a enfilar després els dies “forts”. És totalment oberta al públic, amb accés gratuït, i se celebra a l’espai entre les anomenades terrasses del Kursaal i la platja de la Zurriola, que es troba just al seu davant. Allà s´hi instal·len 3 escenaris on s’hi van alternant propostes que no es limiten només al Jazz, sinó que obren la mirada al Pop i al Rock, i a d’altres músiques també.

Marco Mezquida, Martín Meléndez i Alex Tobias, 22/7/2026, Terrasses del Kursaal

Enguany la festa s’obria amb la genial actuació del trio del pianista Marco Mezquida, que presentava el seu darrer treball, “Táctil”. 

Tot seguit es van anar succeint els concerts en els diversos escenaris amb una presència de públic cada cop més àmplia. Tanta gent s’hi va reunir, que la circulació dels espectadors es va complicar molt, i es va fer gairebé impossible d'anar d’un escenari a l’altre. També es va fer molt difícil el poder escoltar els concerts amb una mínima comoditat. Tampoc no volem entrar en detalls, però sí que valdrà la pena que l’organització miri de prendre mesures per a properes edicions.

David Murray, 23/7/2026, Trinitate Plaza

UN PROGRAMA ARTÍSTIC DE PES

Seguint amb el que dèiem en començar aquest comentari, el gruix important del Festival ha estat dels millors que recordem. Ja no per la presència de figures estel·lars com ara Pat Metheny o Diana Krall, sinó perquè la base del programa ha tingut un cartell de gran interès. Presències com la dels saxofonistes David Murray i Joe Lovano, cantants com Cécile McLorin-Salvant i Samara Joy, el dia dedicat al Jazz francès o, més ben dit, al Jazz “europeu” (amb els projectes de Vincent Peirani, Louis Sclavis o Erik Truffaz+Antonio Lizana), han ajudat a arribar a l'alt grau d'excel·lència que ha assolit aquest 61è Jazzaldia.

Louis Sclavis, 26/7/2026, Victoria Eugenia Antzokia

Erik Truffaz i Antonio Lizana, 26/7/2026, Trinitate Plaza

Per a fer-ho tot més rodó, no es podien deixar de banda els (obligats) homenatges als centenaris de John Coltrane i Miles Davis, amb Azar Lawrence Quartet, el ja esmentat Erik Truffaz+Antonio Lizana, la We Want Miles Band amb Marcus Miller, o fins i tot el tribut a Coltrane dirigit per Charles Tolliver amb la saxofonista Camille Thurman, acompanyats d’un conjunt de vents format per alumnes de Musikene, el Centre Superior de Música del País Basc, amb seu a Donostia mateix. És així com el llistó s’ha enfilat ben amunt i ha donat encara més valor a actuacions com la del trompetista noruec Nils Petter Molvaer, que no ens costa gens de qualificar com la més interessant i suggeridora de totes.

Nils Petter Molvaer, 24/7/2026, Kursaal Auditorioa

PASTORIUS IN BLUE

D'esquerra a dreta, Roger Mas, Carles Benavent, Felix Pastorius i Toni Pagès, al final del concert

Carles Benavent i Felix Pastorius

BLUESTORIUS

7 març 2026

Nova Jazz Cava, Terrassa

45è Festival de Jazz

Felix Pastorius guitarra baixa

Carles Benavent baix 5 cordes

Roger Mas piano i teclats

Toni Pagès bateria i percussions

Fotografies ©Imma Casanellas                    

El quartet en plena actuació

Això de posar noms a les coses només porta al paroxisme, n'estic convençut. En tot cas, definir Jaco Pastorius acompanyat del Blues, ja sia mirant-ho del dret com del revés, no deixa de ser una pura realitat. La pura veritat. A banda, tot sigui dit, que el nom correspon a una peça d'en Carles Benavent, enregistrada en el seu disc Aigua (Nuevos Medios, 2001), on personifica el seu reconeixement i admiració pel baixista de Florida.

En el fons, Pastorius era Blues, i al final t'adones del què es persegueix amb aquest concert: evocar la figura del "millor baixista del món" (tal com ell mateix s'autoanomenava), tot i que no va ser estrictament un músic de Blues. El portava ben endins, com una condició gairebé genètica.

Per això jo he preferit donar un altre tomb al títol, fent-lo un xic més emocional i enfocat en el record del gran Jaco. Si, a més, el record ve del seu fill i del primer baixista del País (no només cronològicament, és clar), doncs què pot sortir malament? 

Roger Mas

   

El concert potser no va ser memorable però sí que s'hi va acostar molt. Confesso que un duo de dos baixistes, per molt lírics o intensos que puguin ser, no em feia esperar una actuació amb tant d'atractiu. 

Toni Pagès

Sense perdre l'interès del propi homenatge, l'evolució dels quatre músics durant el concert va ser d'alta categoria, inclosos els dos outsiders, Roger Mas i Toni Pagès. Intensitat gradual ben entesa, i expressió contundent quan calia. 

Carles Benavent

L'atractiu hi va ser. Sobretot perquè tots els participants s'ho van prendre amb aquella trempera que dóna l'estar totalment abocats al que perpetraven damunt l'escenari. 

Felix Pastorius

No cal dir que la tria del repertori va ser molt encertada, prevenint possibles espais de baixada (que no hi van ser), tot barrejant la tendència flamenca d'en Benavent amb l'ascendent jazz-rock provinent de Jaco personificat en el seu fill que, tot s'ha de dir, conserva una semblança física extraordinària amb el pare.

Carles Benavent i Felix Pastorius

En sentir peces com Three Views of a Secret, A Remark You Made o De Perdidos al Río, acompanyades d'uns quants duos de Carles Benavent amb Roger Mas i Toni Pagès, la vida ens va enviar un missatge als que érem a la Cava, tot dient que el Món pot ser, malgrat els desastres que ens envolten, una meravella.

45 FESTIVALS I UNA PREGUNTA

Oriol Vallès & Irene Reig Quintet

Fotografies ©Imma Casanellas                    

WHAT IS JAZZ? és l'argument que encapçala el 45è Festival de Jazz de Terrassa, acompanyat -no sempre, però sí que de manera significativa- per les imatges de John Coltrane i Miles Davis, dues figures cabdals de la història del Jazz, dels que enguany se'n celebra el centenari. Què va passar l'any 26 de fa un segle? Caldria revisar bé per què dues personalitats jazzístiques tan insubstituïbles van néixer amb pocs mesos de diferència. A veure si aquesta pregunta es convertirà en una resposta? 

Sembla doncs que la pregunta del festival té unes arrels força misterioses... i també atrevides! Un adjectiu, aquest, que la mateixa organització ha emprat de manera oficial, i en fa bandera per a qualificar el programa artístic d'enguany. Vejam si per la banda atrevida ho acabarem de lligar tot plegat...

El que sí que sabem és que la imatge, i una mica també el tarannà, ha sorgit d'un procés participatiu pictòric-musical que va tenir lloc el passat novembre a la Nova Jazz Cava, on hi intervingueren artistes plàstics i músics i on el públic va acabar votant el cartell d'enguany. No oblidem que el cartell és un emblema capital per al Jazz Terrassa, que n'exhibeix la colecció, any rere any, a les parets de la seva magnífica sala de concerts.

En Valentí Grau, l'històric Director Artístic presentant l'edició d'enguany

El passat divendres 6 de març s'encetava la programació d'una manera senzilla però molt afectiva i amb la pompa adequada per mantenir a tothom content. La part interessant, com no pot ser d'una altra manera, va ser el concert inaugural. Molt de casa, amb artistes de ben aprop i una mirada transatlàntica molt significativa, tal com tradicionalment agrada a la parròquia de la co-capital del Vallès Occidental.

Oriol Vallès

ORIOL VALLÈS & IRENE REIG QUINTET

Oriol Vallès, trompeta

Irene Reig, saxo alt

Joel González, piano

Giuseppe Campisi, contrabaix

Joan Casares, bateria

Irene Reig

Concert inaugural amb molts ingredients, i bons. Encertat duo de solistes bufadors amb una rítmica brillant i contundent alhora, on Irene Reig va marcar en molts moments la iniciativa, tot deixant que l'actuació anés creixent de mica en mica. Per a un servidor, aquesta figura de l'increment de la intensitat és sempre un dels pilars d'un concert interessant. 

Joel González

L'altre ingredient d'un bon concert és sense cap dubte la secció rítmica, si l'entenem com un component més del Jazz que ens ha arribat dels Estats Units dels anys 40 ençà. La figura de Joel González en tot aquest background va ser vital. La seva capacitat de divertir amb un discurs de toc natural, va ser del tot reveladora. El seu pas pels clubs i escenaris de New York ha estat molt més que profitós.

Giuseppe Campisi al contrabaix amb Joan Casares

Repertori amb una barreja de composicions de l'Oriol Vallès i de la Irene Reig, que en el decurs de la primera part va ser sense pausa, transmetent així una encertadíssima sensació d'unitat. Va ser el que se'n diu una actuació rodona.

Salutació final d'esquerra a dreta amb Joel González, Giuseppe Campisi, Irene Reig, Oriol Vallès i Joan Casares

EL TEMPS NO PASSA

GUILLERMO KLEIN & ASOCIADOS

Fotografies ©Imma Casanellas               

Festival de Jazz de Barcelona 2025

Jamboree Jazz Club - Sala 3
5 novembre 2025

Guillermo Klein piano i veu

Enrique Oliver saxo tenor

Julián Sánchez trompeta i flugel

Fernando Brox flauta travessera

Jaume Llombart guitarra

Joan Codina contrabaix

Andreu Pitarch bateria

Carme Canela veu

Sandrine Robillard violoncel

Belén Bandera veu

Guillermo Klein

Aquesta sí que és una afirmació que ofereix tots els dubtes del món. Que el temps no passi ho diem en ocasions com la d'aquest extraordinari concert del 57è Festival de Jazz de Barcelona. Guillermo Klein, porteny de naixement, resident al nord de Nova York però amb unes fortes arrels barcelonines, va deixar la seva empremta tal com ell sap fer: per mitjà d'un ampli grup de músics i una nova mostra de composicions pròpies, i arranjaments per a l'ocasió d'alguns temes d'altri, entre els quals de Wayne Shorter i Hermeto Pascoal, aquest darrer, recentment traspassat.

Enrique Oliver, Fernando Brox i Julián Sánchez (al davant) amb Andreu Pitarch i Joan Codina (al darrere)

Vull dir que no passa el temps, perquè tot i els gairebé 20 anys que Klein va deixar Barcelona, la seva música demostra tenir la mateixa empremta. Sobretot per la seva imprevisibilitat. Sorprenen les seves construccions sobre les peces exhibides, perquè a més estan escrites expressament per als músics que té sobre l'escenari. No és només meravellós, és una feinada extraordinària que no sé si els que érem al primer passi del concert a la Sala 3 del Jamboree vam saber apreciar prou.

Julián Sánchez amb Fernando Brox (esq.)

La sensació primera és que tots els músics foren importants. Tots tenien el seu paper, diria que gairebé vital. Inclosos els que només van sortir en una o dues peces. Les connexions de música tradicional argentina o sudamericana van tenir protagonisme, però també el fons magnètic que representen els riffs amatents del Jazz-Rock, igualment molt presents.

Enrique Oliver

Molt presents igual que els metalls de davant. Amb Enrique Oliver molt punyent al saxo tenor, ben acompanyat de la perícia improvisadora de Julián Sánchez, junt amb un Fernando Brox que fa pujar de categoria la flauta travessera, cada cop que la toca.

Fernando Brox

Moments destacats, precisament, amb el duo Sandrine Robillard-Fernando Brox (a la flauta baixa) interpretant la peça 'Enemigos', i la demostració vocal de la Carme Canela, interpretant 'En Vic' una peça igualment a duo amb el pianista, i anècdota associada als seus anys a Catalunya, que Klein va explicar amb emoció.

Carme Canela

Igualment, també va lligar perfectament amb la imprevisibilitat regnant, la sorpresa de tenir la cantant Belén Bandera en el bis, atès que no havia estat anunciada. Una altra joia de la nit.

Belén Bandera

Sandrine Robillard

Jaume Llombart

Joan Codina amb Julián Sánchez

Guillermo Klein

DUES CARES DE L'ARPA

Fotografies ©Imma Casanellas                                                

BRANDEE YOUNGER TRIO

Festival de Jazz de Barcelona 2025

Auditori Conservatori del Liceu

4 novembre 2025

Brandee Younger, arpa

Rashaan Carter, contrabaix i baix elèctric

Allan Mednard, bateria

No us penseu ara que un instrument tan majestuós com l'arpa només tingui dues cares. Ni és així, ni ho sembla. Només de contemplar-ne l'estampa a l'escenari ja es veu que podríem fer un escrit només sobre l'instrument. 

Però serà més bona pensada parlar de l'arpista que vam poder escoltar al Conservatori del Liceu perquè, tot i superar en poc els quaranta, ja té una extensa història al seu darrera. A més, compta amb l'apadrinament de la família Coltrane, que l'ha portat a tenir el privilegi de tocar l'instrument restaurat de la pròpia Alice. Així doncs, Brandee Younger ja no és cap debutant i el seu so ens interroga amb fermesa i fa que desprengui noves sensacions, fora del que coneixem de l'arpa dins d'una orquestra simfònica.

Allan Mednard

Tanmateix, el concert sí que en va tenir dues de cares. La primera, molt propera al so Alice Coltrane, amb una dosi significativa d'espiritualitat i psicodèlia, un ambient molt proper als 70's quan la vídua va enregistrar la major part de la seva producció discogràfica. Un so que els dos acompanyants van seguir amb un fraseig, una quasi imitació sonora, del tot emocionant. 

Rashaan Carter

L'altra cara va ser un gir quasi espontani cap al Soul i al Rhythm & Blues, just quan Rashaan Carter es va calçar el baix elèctric. Una peça d'Stevie Wonder (It's Magic) en fou el tret de sortida i, a més, va servir d'homenatge a Dorothy Ashby, prionera de l'arpa dins del món del Jazz o, més ben dit, pionera de l'arpa fora del seu espai a la música simfònica.

La fidelitat dels dos acompanyants també va continuar en aquest tram del concert. En ell, l'arpista va tractar l'instrument amb vocació més aviat de guitarra solista. Una adaptació meritòria i també memorable. El bis final va acabar de reblar el clau amb una versió del I Want You de Marvin Gaye.