dilluns, 19 de febrer del 2024

BARCELONA JAZZFEST 2023 (2 de 5) PAQUITO D'RIVERA & BMB _____________ SYLVIE COURVOISIER & MARY HALVORSON

Paquito D'Rivera, Auditori de Barcelona, 22/10/2023
Paquito D'Rivera

PAQUITO D’RIVERA & BMB

Auditori de Barcelona (22/10/2023)



Jornada quasi reivindicativa de la Banda Municipal de Barcelona amb un convidat d’excepció, el músic cubà Paquito D’Rivera. La BMB és una formació que fa molts anys que treballa de manera excel·lent i es pot dir que a hores d’ara té una fiabilitat artística granítica. Com una orquestra simfònica. Per això, els elogis en les presentacions del seu director, José R. Pascual-Vilaplana, van sonar del tot merescuts, i necessaris.

La participació del quartet BCN Clarinet Players (nascuts de la pròpia BMB), va posar un punt d’excel·lència a l’esdeveniment, més enllà de l’anecdotari de D’Rivera, que va enllaçar el bon humor de la seva etapa al circ dels anomenats “Payasos de la tele” (Gabi, Fofo i Miliki) amb peces de gran transcendència, com el concert per a clarinet, trio de jazz i banda, de Daniel Freiberg, “Crónicas latinoamerianas”. Una cloenda de categoria per a una vetllada entranyable.
Paquito D'Rivera amb els BCN Clarinet Playersi la BMB, Auditori de Barcelona, 22/10/2023
Paquito D'Rivera amb els BCN Clarinet Players i la BMB


----  ooOoo  ----

SYLVIE COURVOISIER – MARY HALVORSON

Sylvie Courvoisier (piano), Mary Halvorson (guitarra i electrònica)

Auditori Conservatori del Liceu, Barcelona (25/10/2023)

Només amb la sonoritat dels dos instruments harmònics, la sala ja s’omplia sola. Era igual que hi hagués més o menys públic. Entre la delicadesa i la rauxa, la psicodèlia feia festa major, i mai hi va haver un xoc per culpa de l’electrònica, sempre tan mesurada com eloqüent, centrada majoritàriament en els overdubbings

Mary Halvorson
Sylvie Courvoisier









Presentaven el disc Searching for the Disappearing Hour, un treball ple de riffs que ens feia venir al cap la passejada de dues ànimes sensibles, tot donant-se la mà. Unes ànimes que en cap moment van iniciar una cursa per arribar, no sabria dir on, però que sí que van voler sacsejar l’ambient posant-hi bon humor, com quan van connectar forçadament la peça homònima del disc (que gira al voltant de la idea d'un rellotge desdibuixat) amb l’esquetx “Ministry of Silly Walks” dels Monty Python, que ha servit ocasionalment per al disseny de rellotges. Ja ho hem dit: forçadament!

Fotografies ©Imma Casanellas

dissabte, 17 de febrer del 2024

TERRASSA PRESENTA EL 43è FESTIVAL

Hotel Petit Luxe, Terrassa, 15 febrer 2024

No deixa de ser una mena d’efemèride institucional el fet que, cada mes de març, Terrassa continuï sent l’epicentre del Jazz a Catalunya, i a bona part d’Europa. Es tracta d’un esdeveniment amb tanta història que es permet de tancar els hiverns amb una gran rellevància, malgrat mantenir-se fora dels habituals circuïts d’estiu i tardor. Un festival de Club, una rara avis que segueix marcant el ritme jazzístic del País, enguany amb més de 200 músics presents en els més de 60 concerts, de l’1 al 22 de març.

Amb la presència justa d’autoritats, només l’alcalde Jordi Ballart, la presentació es va desenvolupar del tot centrada en el Jazz i el cartell d’artistes. La intervenció central de la coordinadora Susanna Carmona es va veure enriquida amb els apunts de l’incombustible Valentí Grau, l’homenot que les pot explicar de tots colors en això del Jazz i que, amb les seves 80 primaveres, continua tenint un protagonisme cabdal en la direcció artística del Jazz Terrassa.

Susanna Carmona a l'esquerra, amb l'alcalde Jordi Ballart i Maria Miralda, presidenta d'Amics de les Arts

UN PROGRAMA AMB MOLTS INGREDIENTS

El cartell conté una mena de bullabessa d’estil clàssic, amb el picant just per a equilibrar els gustos. La substància principal d’aquest brou musical és la magnífica representació de músics del País, alguns dels quals eren presents a la terrassa de l’Hotel Petit Luxe. Tanmateix, si hem de parlar dels teòrics caps de cartell, els comandaments serien pel guitarrista Marc Ribot i el pianista Bobo Stenson que, d’altra banda, tenen la rereguarda ben coberta amb figures com els trompetistes Erik Truffaz i Jeremy Pelt, o la vocalista Cyrille Aimée. La part especiada de la sopa, a banda del que aportarà de ben segur Ribot, la trobem en Lakecia Benjamin, un talent artístic i una força de la natura al saxo alt, que té tots els números de deixar petita la Nova Jazz Cava. També aportarà picant el retorn a les grans formacions de la contrabaixista i líder de banda Giulia Valle, que es presenta amb el “Synergetic Ensemble” del bateria Pablo Ruiz.

En Valentí Grau en el decurs de la seva intervenció

El Premi Jazzterrasman, enguany és per a una jazzwoman, la cantant Laura Simó, que gaudeix d’una amplíssima trajectòria i d’un vincle entranyable amb el Jazz Terrassa i la Cava. Pel que fa al gruix de talents del País, destaquen l’Alba Careta Group, una formació en plena lluna de mel amb l’èxit, i Las de Barcelona que, a banda del trio amb Lucia Fumero, Magalí Datzira i Juan Berbín, ens farà descobrir un d’aquells ingredients amagats que no ens hauríem de deixar perdre, la flautista Anggie Obin. Tampoc no podem deixar de remarcar el concert inaugural, que va a càrrec del Sextet de la trombonista Alba Pujals, ni la nova aparicio del Bop Collective amb la saxofonista Irene Reig al capdavant, ni encara menys el grup Tro amb el saxo baríton Pere Miró.

D’altra banda, al Festival hi trobem com sempre un cartell de Blues ben concorregut, i una reafirmació del Swing (“si no té swing, no és res”, diu la cançó) i el Bop, les dues tendències ja més clàssiques que sempre trobarem en aquest temple del Jazz que és Terrassa. Tampoc es poden deixar de banda una bona corrua d’activitats paral·leles com el Concurs Fotogràfic, la nova edició del Menjazz, ni les diverses presentacions i projeccions, també per infants, ni l’exposició fotogràfica “Nous referents de la Nova Jazz Cava”.

Naturalment, tampoc no hi pot faltar el Pícnic Jazz al Parc Vallparadís on, entre d’altres, hi trobarem l’icònic Ray Gelato formant duo amb el també tenorista Enric Peidro. El seu rock-and-roll demolidor i vintage farà que els amants del Lindy Hop tinguin la seva pròpia festa major.

D'aquestes ratlles estant, us animem a revisar en profunditat el calendari (aquí hi hem esmentat només una part de tot el contingut) i començar a reservar taula, que la sopa i el peix que hi trobarem no serà fàcil de tornar-los a tastar en les mateixes condicions. Ens veiem per Terrassa!

dilluns, 29 de gener del 2024

BARCELONA JAZZFEST 2023 (1 de 5)



El 55è Festival Internacional de Jazz de Barcelona tancava la seva programació el passat 30 de desembre amb un concert emblemàtic a la Sala Jamboree 3. L’històric contrabaixista Horacio Fumero, després de dues anteriors trobades en aquest mateix espai amb músics com Bill McHenry o Rita Payés, entre d’altres, tancava el seu “Retrat d’artista” (llicència que atorga el Festival a un intèrpret perquè pugui fer un monogràfic sobre la seva música) amb un enfrontament directe amb el seu contrabaix o, si voleu, davant per davant amb la seva “vida”, tot presentant el disc “Solo Bass Songs”.

HORACIO FUMERO, contrabaix sol (30/12/2023)


Horacio Fumero a l'escenari de la Sala Jamboree 3, Barcelona, 30 desembre 2023

Ens va atrapar amb les moltes vivències i anècdotes al costat de grans figures com Dizzy Gillespie, Gato Barbieri o Paquito de Rivera, i amb un repertori basat en el cançoner sud-americà on no hi va faltar “Los ejes de mi carreta”, la cançó d’Atahualpa Yupanqui, ni tampoc l'obligat homenatge a Tete Montoliu amb el tema “Jo vull que m’acariciïs”, original del pianista barceloní. Cap al final, va pujar a l’escenari la seva filla Lucia, al piano, amb qui ha editat recentment el disc a duo “Los Fumeros”. Dir que va ser memorable és dir poc.


Aquest final tan emotiu, també pel que significa d’història dels darrers 50 anys de Jazz a Catalunya, -de mans d’un català nascut a l’Argentina, tal com el va qualificar el director del Festival, Joan Anton Cararach, en la seva presentació-, ens obre la porta a publicar les cròniques breus que hem preparat sobre els concerts als que hem pogut assistir, en el decurs d’aquesta edició. 

Aquí en teniu la primera.


KENNY BARRON, piano sol  (16/10/2023)


Kenny Barron, Auditori del Conservatori del Liceu, Barcelona, 16 octubre 2023
Kenny Barron, en el decurs de la Master Class, Auditori del Conservatori del Liceu, Barcelona, 16 octubre 2023



Vam tenir la sort d’obrir el nostre cartell particular el mateix dia que ho feia el Festival a l’Auditori del Conservatori del Liceu, amb un piano sol del gran Kenny Barron

Sobri però eloqüent, amb 80 primaveres a l’esquena, va posar en marxa el seu discurs viu i imperiosament connectat amb els grans compositors i intèrprets. No van faltar referències als seus duos amb Charlie Haden, ni tampoc el respecte reverencial per una figura de les 88 tecles com Abdullah Ibrahim

Com tots els artistes que han visitat el Conservatori del Liceu, el pianista de Filadèlfia també va oferir la seva masterclass prèvia, en el marc del cicle “Liceu Jazz – Masterclasses & Concerts”. 

Fotografies © Imma Casanellas

diumenge, 3 de setembre del 2023

NO ES POT SER A TOT EL JAZZALDIA (3 de 3)


Mal comptades, les noranta actuacions del 58è Jazzaldia toquen a divuit per dia. Una xifra inabastable, encara que t'organitzis el temps al milímetre. Aquí van la resta de concerts als que hem pogut arribar.

Jerry Bergonzi encara és el so més Coltrane que ens podem trobar pel món. Aquest cop el vam tenir amb un dels seus trios europeus, un grup d'enorme solvència amb Renato Chicco -piano-, Dario Deidda -baix-, Andrea Michelutti -bateria-.

Jerry Bergonzi, Terrasses del Kursaal, Donostia, 21 juliol 2023

El veterà trombonista Fred Wesley amb The New JB’s (Bruce Cox -bateria-, Dwayne Dolphin -baix-, Coleman Woodson III -teclats-, Reggie Ward -guitarra-, Gary Winters -trompeta-, Jay Rodriguez -saxo-), situat al gran escenari de la platja, va treure tot el seu funk, però l’excessiva distància amb el públic i un magnetisme menys ferotge que altres dels seus coetanis, van fer que la proposta connectés poc, tot i els moments de qualitat que va protagonitzar el també veterà Reggie Ward.

Fred Wesley, Platja de la Zurriola, Donostia, 21 juliol 2023

Una pianista amb molta empenta és Lucía Rey (Ander García -contrabaix-, Alberto Brenes -bateria-). Pel que vam sentir, la seva proposta es basa en un pop instrumental més aviat efectista, però molt digne.

Lucía Rey, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 22 juliol 2023

Els que sí que van demostrar profunditat i expressió foren els Move, encapçalats pel saxofonista Alberto Arteta (Javier Callén -contrabaix-, Íñigo Ruiz de Gordejuela -piano-, Miguel Benito -bateria-).

Alberto Arteta, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 22 juliol 2023


Un altre saxofonista, en Carles Margarit, escortat per un quintet eloqüent i subtil alhora, amb Laura Simó (veu i recitat), Xavier Algans (piano), Rai Ferrer (contrabaix) i David Xirgu (bateria), va endolcir la matinal en presentar ‘No es perd el senyal’, un projecte en forma de suite que ha dedicat al seu pare, el poeta Joan Margarit, desaparegut ara fa dos anys.

Carles Margarit, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 23 juliol 2023


Tampoc no ha estat gens prescindible el quartet NGBM del pianista Nani Garcia i el contrabaixista Baldo Martínez, que han vingut presentant el jove saxofonista Lois Rivera, acompanyats per Miguel Cabana a la bateria.

Lois Rivera, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 23 juliol 2023


Una altra de les propostes ben fonamentades, amb arribada seriosa però atractiva, va ser Alto for Two, que encapçalen les saxofonistes Irene Reig i Kika Sprangers, un quintet que es va completar amb Joan Monné -piano-, Giuseppe Campisi -contrabaix- i Mark Ayza -bateria-.

Irene Reig i Kika Sprangers, Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 24 juliol 2023


I si ens aturem novament en el capítol del Jazz-Flamenc, hem de dir que el concert de Bandolero (José Manuel Ruiz Motos) amb Enriquito (Enrique Rodríguez) a la trompeta, Álex Conde (Alejandro González) al piano i Miquel Álvarez al contrabaix, ha estat una excel·lent aposta, gens embafadora i molt ben executada.

José Manuel Ruiz Motos "Bandolero", Victoria Eugenia Antzokia, Donostia, 25 juliol 2023

Més enllà, també hem trobat el quintet de la saxofonista britànica Nubya Garcia (Daniel Casimir -contrabaix-, Sam Jones -bateria-, Joe Armon Jones -teclats i piano-), molt coratjós i enèrgic, però exhibint un groove amb poca substància, malgrat reeixir en la fusió de ritmes.

Nubya Garcia, Trinitate Enparantza, Donostia, 23 juliol 2023


Amb més consistència s’ha mostrat el nou projecte del multi-premiat David Helbock. L’Austrian Syndicate (David Helbock -teclats i sintetitzadors-, Peter Madsen -piano-, Raphael Preuschl -baix-, Herbert Pirker -bateria-, Claudio Spieler -percussió-), sense fer-ho evident, ha recordat la figura de Joe Zawinul, el teclista i compositor austríac que sempre serà al centre de la història del Jazz Rock, amb tots els honors. Bones vibracions generals, inclosa la picada d’ullet als ritmes afro-llatins, bàsicament de mans d’un expressiu Claudio Spieler.

David Helbock, Trinitate Enparantza, Donostia, 24 juliol 2023


I arribem al final amb una sèrie de concerts que no ens han fet ni fred ni calor. Ja sabeu que els de pop o de blues, no son habitualment el nostre objectiu, però aquest cop ens n'hem permès tres. Norah Jones, a qui no li perdonarem que no vagi deixar fer cap soloBrian Bladeun dels millors bateries de l’actualitat. Ben Harper, que va fer una actuació intimista i amb poques variants, tot i anar acompanyat d'una banda excel·lent. 

Ni Norah ni Ben no tenen fotografies. No per res però, sense entrar en detalls, no hem volgut signar un contracte absolutament humiliant per a qualsevol fotògraf que s’ho vulgui fer dir. Un costum que malauradament s'extén cada cop més entre els artistes, i sobretot entre els mànagers. 


I per tancar el nostre triangle de pop, vam tenir Joss Stone a la cloenda del Jazzaldia, la cantant britànica que ara mateix es troba en el cim de la seva popularitat. Amb una presència escènica d’impacte, va tenir la mala sort que plovia mentre actuava. Lluny de refredar-se, es va posar a treballar per guanyar-se el públic. Va baixar a plaça i, envoltada de gent amb impermeable, no només va mantenir el rendiment vocal, sinó que va tenir la complicitat de tothom, fins al final de l’actuació.

Joss Stone, Trinitate Enparantza, Donostia, 25 juliol 2023


I ara sí, acabem fent visible una decepció. No ens va ser possible assistir a la proposta dels Five Stars, un projecte amb Raynald Colom -trompeta i direcció-, Francesco Cafiso -saxo alt-, Fred Nardin -piano-, Kristin Korb -contrabaix i veu- i Francesco Ciniglio -batería-. Les tres actuacions que va fer aquest grup corresponien a l’anomenat Txikijazz, una part del Festival pensada per a famílies amb nens... després podem discutir si aquest tipus de Jazz és compatible o no amb l'orella dels infants... Tot i ser un concert gratuït, no vam poder ser dins el recinte, just en un dia que, amb molts treballs, havíem fet els ajustos horaris necessaris per arribar a l'edifici de Tabakalera, que és una mica allunyat de la zona central del Festival. Quan ja érem dins de l'àrea reservada pel concert, ens en van fer fora, literalment perquè no portàvem nens. Sembla impossible, però us ho podeu ben creure. El Jazzaldia també pateix el mal dels macro-festivals, i no arriba a tot arreu amb la qualitat que caldria, i aquí ho deixem per a qui ho vulgui entomar.

El saldo global, tot sigui dit, ha estat, com sempre, més que positiu.

Gora Jazzaldia!

Les fotografies són de l'Imma Casanellas

dimarts, 8 d’agost del 2023

PIANOS DEL JAPÓ, I MÉS! (2 de 3)


Els piano-sols del claustre de San Telmo són tota una tradició d'ençà que el Jazzaldia va canviar els concerts de matinada pels de matí, no deu fer pas més de 5 edicions.

Eri Yamamoto i Bruce Barth, Claustre de San Telmo, Donostia, 23 juliol 2023


Yosuke Yamashita, rebent el Premi Jazzaldia
Victoria Eugenia Antzokia
Donostia, 23 juliol 2023


Enguany, els protagonistes d’aquest cicle provenien del país del sol naixent. Puntuals a les 11h, els cinc concerts han tingut quatre protagonistes (o cinc?) i, al capdavant, Yosuke Yamashita (un altre dels premis Jazzaldia 2023), que n'ha fet dos.


Menció especial per a Eri Yamamoto, que va convertir el seu solo en un piano a quatre mans amb Bruce Barth, el seu company a New York que, per aquelles casualitats de la vida, també es trobava de gira per la Península aquests mateixos dies. Un delit difícil de repetir en circumstàncies normals. 

El jove Kento Tsubosaka, amb un discurs de caire simfònic i orquestral, i el més experimentat i lliure (de mans rapidíssimes) Hakuei Kim, van completar el cartell.


Però no s'acaben aquí els pianos del Jazzaldia...


El Festival alçava el teló dijous 21 de juliol amb “Kenny Barron with Strings (EGO)”, on el pianista de Filadèlfia, junt amb Kiyoshi Kitagawa -contrabaix- i Johnathan Blake -bateria-, es feia acompanyar de la secció de cordes de l’Euskal Herriko Gazte Orkestra -EGO- (Jove Orquestra del País Basc). 

Kenny Barron, Kusaal Auditorioa, Donostia, 21 juliol 2023

Aquest tipus de fusió amb una orquestra de corda, per on han passat tants músics de Jazz en el decurs de la història, al meu parer, i en aquest cas, va significar massa renúncies per part del veterà solista (80), sobretot pel que fa als seus esperats solos. Tot i així, cal destacar una sonoritat magnífica i, en certa mesura, espectacular, amb un gran impacte a la sala, on no hi cabia ni una agulla.


Tot i l'abundància de pianistes, la presència més sensible fou la d’un encara ferm Abdullah Ibrahim (88), el tercer i últim premi Jazzaldia d’enguany. Apassionat (i perfeccionista) tant pel so com pels silencis, no va parar fins que el grup, amb el violoncel·lista/contrabaixista Noah Jackson i el bufador Cleave Guyton (clarinet, saxo alt, flauta i flautí), va gaudir de la sonoritat que ell esperava.

Abdullah Ibrahim, Trinitate Enparantza, Donostia, 23 juliol 2023


Abdullah Ibrahim cantant al final del seu concert, Trinitate Enparantza, Donostia, 23 juliol 2023

S’acomiadà cantant a capella, dret al costat del piano, una cançó d’amor pel seu país, Sud-Àfrica. Pell de gallina.


Per tancar el capítol de les blanques i les negres, no volem passar sense comentar la doble sessió que ha ofert el granollerí, resident a Brooklyn, Albert Marquès, amb el projecte Freedom First. Amagat al Victoria Eugenia Club (un espai per a no més de 200 persones) ha ofert un contundent missatge sobre les injustícies d’aquest món centrades en Keith LaMar, un pres en el corredor de la mort de qui, malgrat la condemna, no se n’ha pogut demostrar la culpabilitat.

Albert Marquès, Victoria Eugenia Kluba, Donostia, 25 juliol 2023


La veu del propi LaMar en connexió telefònica directa des d'Ohio, junt amb la cantant i flautista Erin Corine, i la participació de Manel Fortià -contrabaix- i Mark Ayza -bateria-, ens van regalar un dels concerts imperdibles del Festival.

Freedom First amb Albert Marquès, Erin Corine, Manel Fortià i Mark Ayza, Victoria Eugenia Kluba, Donostia, 25 juliol 2023



Fotografies         
© Imma Casanellas