Clara Luna, veu i teclat
Gemma Abrié, veu i contrabaix
Laia Fortià, bateria i veu
Contràriament al que pot semblar, el Jazz ha comptat sempre, a banda de les cantants, amb instrumentistes i compositores capdavanteres. Mary Lou Williams, Melba Liston o Carla Bley connecten perfectament amb les més actuals Terry Lyne Carrington, Ingrid Jensen o Regina Carter, i naturalment també amb la Gemma Abrié i la Clara Luna, dues veus de prestigi que s’han embarcat en un coratjós viatge sense separar-se dels seus instruments. A l’aventura hi han convidant la Laia Fortià, una baterista de toc sensible i respectuós, per a presentar una proposta llaminera i complexa alhora, que el Jazz Club ha tingut l’encert de dur-nos, tot i haver passat pel Vijazz l’estiu passat.
El concert, que va haver de remuntar un inici fred, en el seu conjunt va deixar una alta recompensa. Va obrir amb un estàndard de Jazz (“Afro Blue”), però el repertori es va centrar totalment en el Pop, amb adaptacions i arranjaments que van anar des de Sting a Lenny Kravitz, passant pel “Dos Gardenias” popularitzat per Machín, o “These Boots Are Made for Walking” de Nancy Sinatra.
Amb tot, el repte més important que va afrontar el grup fou combinar amb encert les dues veus principals. Abrié i Luna, amb molt de caràcter, van lluitar en escena contra un inconvenient afegit: se situaven a banda i banda de la bateria, que es convertia així en el centre de gravetat, sense ser-ho a la pràctica. Malgrat la distància, les veus van assolir un resultat excel·lent, que diu molt a favor del nivell vocal de les protagonistes. El trio, que desprèn saber estar i valentia, no només es limita a la posada en escena, sinó que també ha hagut de treballar el repertori, per adaptar-lo a una visió determinada, no necessàriament propera al Jazz, però també força allunyada dels vicis del Pop. Els duos (i trios), que foren d’una brillantor considerable, van arribar a tessitures del Soul del tot identificables, erigint-se en els moments emocionants de la nit.
El concert, que va haver de remuntar un inici fred, en el seu conjunt va deixar una alta recompensa. Va obrir amb un estàndard de Jazz (“Afro Blue”), però el repertori es va centrar totalment en el Pop, amb adaptacions i arranjaments que van anar des de Sting a Lenny Kravitz, passant pel “Dos Gardenias” popularitzat per Machín, o “These Boots Are Made for Walking” de Nancy Sinatra.
Amb tot, el repte més important que va afrontar el grup fou combinar amb encert les dues veus principals. Abrié i Luna, amb molt de caràcter, van lluitar en escena contra un inconvenient afegit: se situaven a banda i banda de la bateria, que es convertia així en el centre de gravetat, sense ser-ho a la pràctica. Malgrat la distància, les veus van assolir un resultat excel·lent, que diu molt a favor del nivell vocal de les protagonistes. El trio, que desprèn saber estar i valentia, no només es limita a la posada en escena, sinó que també ha hagut de treballar el repertori, per adaptar-lo a una visió determinada, no necessàriament propera al Jazz, però també força allunyada dels vicis del Pop. Els duos (i trios), que foren d’una brillantor considerable, van arribar a tessitures del Soul del tot identificables, erigint-se en els moments emocionants de la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada