DEL NEGUIT A LA PAU

MAR SERRA GRUP

"I sempre demà"

Festival Emergents

Auditori de Barcelona, Sala 3 "Tete Montoliu"

25 / març / 2021

Mar Serra, piano

Lluna Aragón, violí

Martí Serra, saxo tenor, saxo soprano i clarinet

Jaime Basulto, guitarra

Franco Molinari, contrabaix

Joan Vidal, bateria

Marina Cardona, dansa a "Perduts potser"

Treballar amb l'obra d'altres autors no és una feina fàcil de presentar. Mar Serra, tanmateix, aconsegueix marcar estil en un territori tan actiu i atractiu com la fusió entre música clàssica i jazz. I ho fa de bell antuvi amb els músics que l'acompanyen. L'autora badalonina reuneix una formació elegant, amb violí i saxo/clarinet al davant, centre d'unes textures que van del neguit a la pau en pocs compassos de diferència. Piano i guitarra feinegen en la mateixa direcció, una fiblada de cotó fluix, i tot s'endolceix o cavalca segons la profunditat del contrabaix i, sobretot, amb la lleugeresa de la bateria d'en Joan Vidal, home de bagatge contrastat en fusions d'aquesta categoria. 

 

El resultat és un regal preciós de nom "I sempre demà", projecte amb arrels anteriors a la pandèmia, contrapuntat de manera escaient amb algunes novetats que han nascut durant els mesos de confinament. Diu que aviat sortiran al mercat en forma de nou treball discogràfic de misteriós origen conceptual, en paraules de la pròpia pianista.

 

A l'actuació, va destacar la peça "Esclat de veritat", dedicada a Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, empresonat per l'Estat espanyol i, en un altre moment, la intervenció de la ballarina Marina Cardona,  que oferí la seva interpretació de la peça "Perduts potser", executada a quartet, sense guitarra ni saxo.

 

El concert en el seu conjunt va assolir l'objectiu de fer música avançada sense deixar l'aire clàssic, oferint una versió enginyosa i personal de cadascuna de les melodies (Mompou, Montsalvatge, Robert Gerhard, i altres) en les que es basa el projecte. La cerca sovintejada d'esclats de baixa intensitat, combinada amb el lleuger protagonisme de ritmes balcànics i, fins i tot, amb algunes pinzellades klezmer, van acabar d'arrodonir un concert plaent, que fa encara més atractiu el disc (CD, cosa rodona, anella, arxiu digital, o el que sigui...) que ha de sortir ben aviat.

JOAN VIDAL SEXTET "Revisiting Zarathustra", Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 27/2/2016

Gabriel Amargant, saxo tenor i clarinet
Martí Serra, saxo tenor i soprano
Adrià Plana, guitarra elèctrica
Marco Mezquida, piano
Miguel Serna, contrabaix
Joan Vidal, bateria i composició

Ferran Conangla i Enric Giné, tècnics de gravació

Strauss amb permís de Nietzsche

Per un dia, l’Auditori de Vinseum es va convertir en estudi de gravació. Era dissabte passat quan, des de ben d'hora, els components del sextet del Joan Vidal s’instal·laven a la sala de la Plaça de Jaume I, amb l’objectiu de preparar l'enregistrament del disc “Revisiting Zarathustra”, una recreació de la coneguda suite de Richard Strauss, que tindria lloc al vespre en rigorós directe.

L'esdeveniment va atraure un públic entès, inclosos alguns músics habituals de l'escena barcelonina, la majoria conscient del que estava a punt de succeir. L’ocasió s’ho valia, no només per la curiositat que suposa immortalitzar un concert, sinó per a conèixer un nou episodi de la fusió entre Jazz i música simfònica, aquest cop des de la perspectiva d'un jove compositor com el baterista granollerí Joan Vidal.

Les adaptacions al Jazz i les creacions de Joan Vidal no són una novetat. De fet, és la línia en la que ha triat treballar i donar-se a conèixer des que el 2012 va finalitzar dos anys de màster a la Royal Academy of Music de Londres. Per a adonar-nos que el modus operandi de l'autor va més enllà de la música, i es deixa influir clarament pels textos, només hem de recordar l'obra "Coleridge's Dream Suite", basada en un conte de Jorge Luís Borges, i presentada l'any passat pel sextet, acompanyat de l'Orquestra de Cambra de Granollers. És per això, que ens aventurem a pensar en la volguda ambivalència del "Revisiting" per part de l'autor, tot i els esforços que va fer en directe per a desmarcar-se'n. No endebades, tot plegat es fonamenta en un dels llibres principals del pensament de Nietzsche, "Així parlà Zaratustra", una connexió tan forta que l'ha portat a batejar les peces amb noms procedents del text, i no pas del poema simfònic de Strauss. El conjunt de l'obra (l'original i la revisitada) sembla voler reflectir la complexitat d'un text que molts han llegit i pocs diuen haver entès.

El concert es va desenvolupar amb el xerricar propi de les fusions, i des d'una òptica fidel a la pomposa partitura de Strauss.  En el desplegament dels intèrprets hi vam trobar la clau de volta, tot i que, en algun moment, semblés que veien disminuït el seu camp d'acció. Les composicions van anar passant embolcallades en una fusió d'arrel rockera, administrada amb seny des de la simetria de ritmes. Els aromes clàssics es van deixar sentir, sovint banyats de minimalisme i amb una clara tendència cap a textures del free jazz. Tot aprofitant els crescendos, la sessió va tenir moments d'eufòria, i molts passatges farcits de duos i solos, tan substanciosos com impossibles de destacar els uns per sobre dels altres. Si de cas, parlar un cop més de la pulsació, per moments corprenedora, de Marco Mezquida, els colors sàviament contrapuntats d'Adrià Plana, i la clarividència de Martí Serra i Gabriel Amargant. Tot lligat com la millor de les salses des del contrabaix de Miguel Serna, agermanat a la perfecció amb la bateria austera i detallista del líder Joan Vidal.

Nit exitosa en tots els aspectes, que ens mantindrà a l’aguait del disc que l’ha d’immortalitzar. No cal dir que, des d'ara, l’esperem amb candeletes.

JOAN VIDAL SEXTET + OCGr “Coleridge’s dream suite” (Auditori de Granollers, 15-2-2015)

Joan Vidal Sextet

Gabriel Amargant, saxo tenor i clarinet

Martí Serra, saxos tenor i soprano

Adrià Plana, guitarra i efectes

Marco Mezquida, piano

Miguel Serna, contrabaix

Joan Vidal, bateria i direcció

Orquestra de Cambra de Granollers, Corrado Bolsi, director

Amb el recent treball Revisiting Zarathustra encara fresc, ha arribat una nova aventura del compositor i baterista Joan Vidal anomenada Coleridge’s Dream Suite. S’estrenava a l’Auditori de Granollers, enquadrada dins del 25è Festival de Jazz de la capital del Vallès Oriental. Una magnífica ocasió per a gaudir de les acurades i intemporals composicions d’aquest jove músic.

El sextet, un grup on es fa difícil destacar algú, obria el foc en solitari. Solvència contrastada entre els solistes i generositat per part de tots. Aquest podria ser perfectament l’eslògan per parlar del seu tarannà. Destaca la presència de dos bufadors dominants. Martí Serra i Gabriel Amargant tiben fort i són punta de llança, però la part rítmica, reforçada per quatre components -com no podia ser d’altra manera venint d’un bateria- és l’autèntic nucli de tot plegat. Podríem destacar les excel·lències del toc de Marco Mezquida, o el beat cromàtic del mateix Joan Vidal, però la més reveladora és la d’Adrià Plana a la guitarra. Sent l'únic instrument elèctric del conjunt, trenca amb l’olor de nou, i representa la connexió tímbrica amb el blues. El quartet rítmic es completa amb el so clar i contundent (excel·lent sonorització) del contrabaixista Miguel Serna.

Per a obrir el concert, el sextet va fer una passejada per les obres anteriors de Joan Vidal, Deptford Suite, Illusionary Rhythms i Revisiting Zarathustra. Les primeres flaires que ens van arribar provenien d’una successió d’ambients pop-rock, molt més delicats del que seria previsible, junt amb abrandats solos d’Amargant i Serra. Podríem dir que, el tram inicial d’aquesta primera part, ens va portar pels amplis espais del rock simfònic, la part central ens va alimentar de folk nord-americà (Adrià i la seva guitarra), i el final va transcórrer per subtils patrons llatins. Si a tot plegat hi afegim una bona capacitat per a dibuixar crescendos fins arribar a altes cotes d’intensitat, estem parlant d’un primer plat suculent i refrescant a la vegada.

Per a la Suite motiu de l’estrena s’hi afegia, a la segona part, l’Orquestra de Cambra de Granollers. La interpretació de El Sueño de Coleridge, un assaig/conte de Jorge Luís Borges sobre un poema de Samuel Taylor Coleridge -que el propi Joan Vidal es va encarregar de comentar prèviament al públic-, va ser una mena de muntanya russa en el millor sentit de l'expressió. És, com totes les obres de qualitat, necessària una segona escolta, però deixeu-me descarregar la meva primera experiència.

Al minimalisme inicial li van seguir amplis trams d’ambient neoclàssic (alguns aquí en dirien estil BSO), plens de tics manllevats dels grans musicals nord-americans, amb crescendos i diminuendos aromatitzats també de pop-rock i fusió. Mentrestant molts detalls: el camaleònic Marco Mezquida, ajustant-se admirablement tant al Sextet com a l’Orquestra; espai per a un duo ben significatiu de bateria i percussió, amb el músic de l’OCGr Marc Clos de coprotagonista; i l’Orquestra sonant sempre molt integrada, fins en els moments més intensos. En el tram final, hi va haver temps pel free jazz, representat per un desori que l’OCGr va assumir amb valentia. El terrabastall va desembocar en una pujada de decibels que, en comptes de fer saltar la teulada pels aires, ens va dirigir, per mitjà d’un final quasi fred, a un merescut repòs després de l’aventura..., Kublai Kan, els palaus de Xanadú...

Al final de la sessió hi va haver un homenatge a Josep Maria Ruera, compositor molt vinculat a Granollers i amb una reconeguda producció de caire tradicional. El seu Toc de Festa arranjat amb el segell -ara ja més identificable per part nostra- de Joan Vidal, va servir per a cloure un vespre de carnaval magníficament aprofitat.

GIULIA VALLE GROUP (Barcelona, 3-11-2012)

Gorka Benítez, saxo tenor i flauta

Martí Serra, saxos tenor i soprano

Marco Mezquida, piano i teclats

Giulia Valle, contrabaix

David Xirgu, bateria

 

 

CREIXEMENT SOSTENIBLE

A les composicions de la contrabaixista italo-catalana Giulia Valle hi passen moltes coses, i el seu grup, que compleix 10 anys d’existència, va creixent dia a dia al voltant d’aquestes peces complexes i riques. A la Sala Luz de Gas de Barcelona presentaven el nou CD “Live”, gravat el passat mes de Juny en una altra sala emblemàtica de la ciutat, el Jamboree. Tal com va anunciar la mateixa líder, ho feien amb un immens somriure i moltes ganes d’agradar al públic de la seva ciutat i, encara més, en el marc del Festival Internacional de Jazz.

Si alguna cosa es va fer evident en el decurs del concert va ser el notable creixement en bloc de tot el grup. Vull dir que, individualment, tots els seus components semblen haver fet una passa endavant, o dues en el cas del jove pianista Marco Mezquida. No se m’acut, i segur que n’hi ha, una altra mostra de millora que la que ens va demostrar el músic menorquí. Sensible, ràpid, cromàtic, sempre ben integrat i, quan cal, líric com el que més.

Segurament també contribueix al creixement el sensible viratge cap al Jazz-Rock que semblen haver fet. Aquest viratge es va fer present en temes com “Xuxi”, una de les peces pertanyents a anteriors treballs que comença amb un solo de bateria i va evolucionant magistralment cap al conjunt del grup. No podem parlar de creixement pel que fa a David Xirgu perquè, senzillament, ell ja hi era allà dalt. Si més no, continua a les alçades sense apallissar l’instrument però amb l’energia justa en tot moment, casant perfectament amb el viratge que exigeix el Jazz-Rock.

També hi va haver temps per a la lírica, representada sobre tot per “Libélulas” i pel solo de contrabaix “Serenata” una peça inspirada en la cançó tradicional napolitana, que no figura al disc.

Si no hem parlat encara dels dos saxofonistes, no és perquè passessin desapercebuts precisament. El treball dels dos tenors sempre l’hem lloat i admirat. En una línia ascendent, a “El Bisonte” Benítez li hem d’agrair el seu so brut i imperfecte, un color necessari. Si de cas, una mica més de volum li hauria permès deixar una empremta més sòlida en tot el conjunt. Testimonial però molt plàstica la seva intervenció a la flauta travessera. Pel que fa al seu company Martí Serra és un altre que ha saltat endavant; rapidíssim i fidel, va tenir intervencions de gran sensibilitat, sobre tot amb el soprano.

L’altra qüestió important, a banda dels acabaments silenciosos i sobtats que ja són marca de la casa, és que el grup ha guanyat en matisos i colors. Timbres diversos van passant uns darrere els altres, en una corrua pròpia d’una obra de teatre, en un argument a vegades caòtic però perfectament justificat.

Hi ha molta vida darrera de la música de Giulia Valle, i ara ha arribat a un punt que la complexitat d’aquestes partitures ens arriba amb molta consistència, tanta que ja ens sembla que són fàcils de llegir i d’interpretar. Un pas de gegant.

GIULIA VALLE GROUP (Auditori de Vilafranca, 4-2-2011)

    

Giulia Valle

Martí Serra, saxo tenor y soprano

Gorka Benítez, saxo tenor y flauta

Marco Mezquida, piano y fender rhodes

Giulia Valle, contrabajo

David Xirgu, batería

 

 

El trabajo de la contrabajista y compositora Giulia Valle llegó al gran público en 2007 con la presentación de “Danza Imprevista”, un disco singular y de gran compromiso por parte de los músicos participantes. A tenor de lo visto y oído en el concierto de Vilafranca, eso es algo que no ha cambiado. Si acaso, son las composiciones de la propia contrabajista y líder las que han dado un paso más hacia lo ecléctico. Son complejas, de ritmos variables y atesoran una virtud trascendental: la obstinación por huir de los clichés. Este talante, junto a la continuidad del dúo de saxos tenores, quienes actúan muchas veces como un fondo argumental -como si de un bajo continuo se tratara-, conforman la seña de identidad de “Berenice”.

 

Ya desde la primera pieza, “Argentina”, el concierto se enfocó bajo el prisma del contraste, no sólo entre tema y tema, sino también dentro de las propias composiciones. Esta voluntad de sugerir a cada paso y de forma persistente, constituye el valor principal de la propuesta. Con la pieza siguiente, “Break-A-Loop” y, sobre todo, con la posterior “Sushi”, las influencias del folk mediterráneo, de la fusión urbana y de compositores impresionistas, como Ravel, Satie o Stravinsky, acabaron por cautivar a la nutrida audiencia. Se sucedieron los “finales fríos” de los temas (otra seña de identidad), y los dúos de contrabajo y batería, resueltos con maestría y en los que brilló el oficio del fino estilista que es David Xirgu. Ahí la líder y compositora se mostró enérgica y sensible. Sobresaliente en la introducción de la antes mencionada “Sushi”, en la que se dejó iluminar por el gran Charlie Haden.

 

Marco Mezquida, Martí Serra, David Xirgu, Giulia Valle, Gorka Benítez

 

Un gozo de concierto, sobre todo de mitad al final, cuando se hubieron solucionado los problemas de sonorización del trío, en el que no brilló tanto como se esperaba el pianista Marco Mezquida, una de las promesas de futuro que reúne pulsión y lírica con mucho carácter. Por lo demás, precisión y sonido pleno de Martí Serra y, como siempre, buena dicción de Gorka Benítez, con ese sello coltraniano que no le abandona.

El Jazz es fa present a la Temporada d’Espectacles Professionals de Vilafranca (Auditori, 4 de febrer de 2011)

Giulia Valle Group a l'Auditori de Vilafranca (Imma Casanellas)



El Giulia Valle Group és un quintet de primers espases del Jazz català que va fer parada el passat divendres a Vilafranca, en una gira que els portarà per diversos escenaris del país, presentant el darrer treball de la compositora italocatalana, anomenat “Berenice”. Un disc eclèctic, que fa un pas més quant a singularitat després de l’excel·lent “Danza Imprevista” del 2007. El concert de l’Auditori va palesar la forta empremta personal que Valle injecta als seus projectes. Una música complexa amb arrels en el folk mediterrani, la fusió urbana i els grans compositors europeus del segle passat (Satie, Stravinkky, Ravel,...). La curta vetllada va tenir moments excepcionals, inclosos diversos duos de contrabaix i bateria, dos instruments que van guanyar protagonisme en detriment dels dos saxòfons. Els dos tenors van ser Martí Serra, que també es va penjar amb encert el soprà, i Gorka Benítez que el va alternar amb la flauta travessera. A la bateria, el fi estilista David Xirgu i al piano el jove Marco Mezquida, que va deixar anar el seu talent, que és molt, en compta-gotes.

Un nou lliurament de música moderna i avançada que tindrà continuïtat en la temporada de primavera que el Jazz Club Vilafranca i el Casino estrenaran el proper dissabte 19 de febrer amb el duo piano-contrabaix que protagonitzaran els germans Marina i Bori Albero.