VÍCTOR DE DIEGO GROUP
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 24-nov-2018
Víctor de Diego, saxos tenor i soprano
Roger Mas, piano
Martín Leiton, contrabaix
Marc Miralta, bateria
Si vas als concerts, no hi vagis només per un nom. Ves-hi per tots els noms. Pels noms de tots els músics. Aquest principi que tot bon afeccionat hauria de tenir en compte, es va fer evident amb tota la seva extensió el passat dissabte, en una altra de les convocatòries del Jazz Club Vilafranca.
El saxofonista Víctor de Diego ja sap el que fa quan s’envolta dels noms amb què s’envolta, i va fer el concert perfecte: el solista de prestigi encimbellat pels seus acompanyants. Vam assistir a una suma d’intensitats i d’inventiva, un ampli ventall de fusions rítmiques que va donar rellevància, no només a les composicions del saxofonista, sinó també al seu discurs i al seu so.
Havíem sentit De Diego interpretant gairebé el mateix repertori amb el trio sense piano, i feia l'efecte que era ell qui els empenyia amb força. En aquest grup de solistes brillants, els papers han canviat, i són ells que, literalment, volen baix i se l'enduen cap a les altures.
És per això que ens hem de deixar endur, també nosaltres, des dels nostres seients. Del seient estant, la música ha de fer aquesta funció de transport i ens ha d'arribar, si pot ser, per sorpresa. Quelcom que el quartet del Victor de Diego va aconseguir amb escreix, executant una mitja hora final de gran inspiració.
Entre tots els concerts, destaquen amb llum pròpia la cantant René Marie i la darrera sensació vinguda dels EUA, l’aclamat nonet Snarky Puppy. La primera en encetar el nostre recorregut –com sol passar, no haurem pogut ser a tot arreu- és la dolcíssima cantant René Marie, que sorprèn amb un trio encapçalat pel pianista Bruce Barth, un autèntic mestre de mestres. Segurament, el pilar bàsic que sustenta una vocalista són els seus acompanyants, i amb aquests, René Marie l’ha encertada de ple. Actuació meritòria la seva, no solament per la qualitat global, amb cert regust d’antigor tot recordant Billie Holiday, sinó pels condicionants ambientals, amb el sol directament a la vista, i tècnics, havent de mantenir un autèntic litigi contra la taula de so. 
A l’escenari més petit hi tenim el
Més tard, i mentre el groove intens i més aviat escadusser -molt hammond i pocs matisos- dels Ibrahim Electric rellevava Marie a l’escenari, el grup Snarky Puppy feia la seva aparició a la plaça gran del Kursaal. Allà mateix havia deixat anar el seu swing feia ben poc la Columbia Jazz Band, una reunió de músics que funcionen de manera semblant a la Locomotora Negra, la veterana big band catalana, encara força activa. 
Ja havíem sentit els Snarky Puppy en una altra ocasió aquest mateix estiu, i veníem força preparats per a la seva descàrrega. Es tracta d’una banda molt treballada, amb diversos punts forts pel que fa als solistes i un background molt potent, amb la percussió com a estrella. A Donostia, el grup va començar en tromba amb una activa participació dels vents, un dels actius més importants de la formació, però va semblar com si amb el transitar del concert anessin perdent gas. No deu ser gens fàcil, tampoc per a gent jove i plena d’energia, afrontar una gira d’un mes, amb actuacions cada dos o tres dies. En tot cas, el seu final va ser digne però sense la potència que els recordàvem. Potser és que esperaven amb més delit que nosaltres l’aparició de l’inefable George Clinton i el seu Parliament/Funkadelic a l’escenari de la platja. 
El veterà cantant tancava la nit, amb una desfilada de personatges carnavalescos, i la seva música enfervorida i estupefaent. L’havia precedit sobre les mateixes fustes Ray Davies, exlíder de The Kinks... 
