BOLEROS ENTRE GERMANS - MIGUEL ZENÓN + LUÍS PERDOMO

Luís Perdomo i Miguel Zenón

58è Festival de Jazz de Barcelona

Auditori de la Fundació Conservatori del Liceu, Barcelona

10 novembre 2026

Miguel Zenón, saxo alt

Luís Perdomo, piano

Fotografies   ©Imma Casanellas  

Mentre presentaven el seu darrer treball discogràfic, -el tercer lliurament de "El Arte del Bolero"-, hom es podia fer una idea de l'alt nivell de compenetració d'aquesta parella, que gairebé toca com si ballés. Això sí, una dansa tan popular com el bolero que, en aquesta tessitura, només poden i saben ballar ells.

Miguel Zenón

En una actuació totalment acústica -un autèntic regal per a l'oïda-, la "novetat" (o el retrobament) venia més aviat amb Luís Perdomo, perquè al gran Miguel Zenón l'hem tingut sovint pel Principat. I la gran victòria de la nit ha estat veure com uns instrumentistes infal·libles feien del so vellutat la seva divisa, a més de tocar amb una nitidesa implacable.

Luís Perdomo

Tot plegat molt bolerístic, si em permeteu. Tant, que a la resta dels humans encara ens vindria la dèria de fer-hi algunes passes. I només seria això, una dèria. La felicitat, i podria dir també la familiaritat, es va manifestar des de bon començament, però amb "Juguete" del porto-riqueny Bobby Capó, -que va fer famós el cantant Cheo Feliciano-, s'hi va connectar directament la intensitat pròpia del bebop, una força conjunta i simultània de tots dos músics, que feia feredat. 

Luís Perdomo i Miguel Zenón

Finalment, hem de parlar d'eloqüència, de la duresa del Bebop i, naturalment, de la seducció del bolero. I dic seducció perquè el duo va aconseguir que, malgrat les excursions siderals de cada solista, la dansa no deixés de fer-se present a gairebé totes les notes. Els europeus potser no ens n'adonem, però el bolero sudamericà és de les primeres músiques que vam conèixer de tot el que ens arribava del Carib en avall. I parlo de fa més d'un segle, salvant les distàncies amb el bolero andalús, el primer del que se'n tenen dades, referenciat a final del segle XVIII.

VIJAZZ 2010 - PER TANCAR EL VIJAZZ, RECAPITULEM!

No volia acabar els comentaris sense un breu sumari amb les meves opinions. Espero que alguns de vosaltres les vulgueu compartir i comentar. Tot ajuda a ser millors oients i, per tant, a escoltar amb més opinió.

Kenny Barron (fotografia: Santi Cabezas)

En la prèvia ja ho avançava, i en certa manera crec que ha estat així. La part central del Vijazz se l'han emportada els pianistes, en els que incloc l'organista Joey DeFrancesco, un cop vista en directe la seva capacitat per fer sonar totes les notes d'un orgue i amb un swing admirable. Segons el meu punt de vista Kenny Barron+David Sànchez va ser el millor concert del Vijazz. La seva capacitat per al bop i l'aportació avellutada del saxofonista van constituir una combinació perfecte, acompanyats d'una secció rítmica sempre amatent i ben coordinada. Johnathan Blake em va commoure amb el seu estil "aquí no passa res".

 

Dit això, podem parlar d'altres moments bons o excel·lents, com per exemple el concert emocionant de Marcus Miller. Un home acostumat a mil escenaris i a mil indrets diferents, va quadrar una actuació de notable en amunt. Sempre em fa molta gràcia quan agafa el clarinet baix, però mai he trobat que això sigui una bona idea. No em sembla un bon intèrpret d'aquest instrument. Tot i així, el que pugui fer aquest home amb el baix elèctric ja em sembla justificació per a anar-lo a escoltar. Si li afegim una acurada selecció dels acompanyats (Oh! Alex Han) i una producció igualment encertada, estem davant d'una vetllada de "pell de gallina". No em puc oblidar de Miguel Zenón, un músic sincer i respectuós. Tècnicament un huracà i, com a compositor, una paraula el defineix: "compromís" (amb els seus orígens). El seu retrat de la "Plena" és molt més corprenedor del que nosaltres podem apreciar des dels nostres seients.Va ser un concert dens i complet, amb una mica de tot. Confirmat el co-lideratge de Luis Perdomo al piano, que va estar molt expressiu i va tenir moments gairebé prodigiosos.

Els "brothers" DeDiego tenen el meu respecte i la meva admiració, abans de començar. Estic segur que va ser la millor actuació que els he sentit mai. Digna, amb acurada sensibilitat i amb la Raspall posant-hi els colors. Una bona vetllada. De David Sanborn, simplement destacar la seva predisposició a mostrar-se en plenitud. El seu so va semblar sempre ell mateix i, a banda de la meva poca afició als seus aguts excessos, reconec que va ser un concert amb pinta d'emblemàtic i que va satisfer els desitjos del 99% del públic. Un èxit de l'organització.

Deixo pel final els Tingvall Trio, no perquè no els hagi vist bé, sinó perquè encara els queda molt per fer. La seva aposta és genial però ha de tenir quelcom més que la vehemència del líder. Això ja funcionarà millor més endavant, quan vagin descobrint altres camps que tenen a l'abast, com ara aquesta fusió llatina que han encetat, encara que molt tímidament.

Tampoc vull acabar sense lloar la bona estona que ens va fer passar la OJO en el vespre de la inauguració. Ja sé que he fet algun comentari on no deixava en bona posició aquest concert, però vull indicar, en descàrrec de músics i cantant que la posada en escena no va ser gaire bona, i no per culpa d'ells. No va influir positivament el fet d'anar amb retard, ni tampoc l'actitud del públic, que es va anar movent molt (entrades, sortides, soroll,...) i, quan es va anar fent tard, tampoc va ajudar la foscor intensa a la que ens va sotmetre l'organització. Errades de baix to que tenen la seva importància.

En definitiva, un altre Vijazz de gran èxit. Amb una nit de dissabte estel·lar amb Vilafranca a rebentar.

VIJAZZ 2010 - I EL TERCER DIA....MIGUEL ZENÓN, I FINS L'ANY QUE VÉ

Hem de convenir que els nivells d'esperit a la sang que portem a hores d'ara, actuen d'agent catalitzador. Vull dir que les coses són d'una manera i, com a resultat del "maridatge" ens pot semblar que n'és d'una altra. Intentaré, malgrat tot, retratar el que m'ha semblat la darrera jornada. Per acabar el Vijazz, teníem una sessió de saxo alt que es va convertir en una lliçó des de que Miguel Zenón va trepitjar l'escenari a les 8. El seu desplegament tècnic va ser esfereïdor, també a les balades. El seu sideman, Luis Perdomo, va posar el contrapunt amb passatges molt lírics i va demostrar que no només sap prémer tecles amb força, sinó que també ho fa amb sentiment. Hans Glawischnig i Henry Cole a la reraguarda van proporcionar un bon coixí als seus solistes, sobre tot aquest darrer, amb unes intervencions molt cromàtiques i d'una violència continguda, en bona línia amb el repertori i estil del concert. Segons el meu parer, pot ser un dels millors del Festival encara que algú pugui opinar que, en alguns moments, es fregués la monotonia. Una lliçó amb molts alumnes joves entre el públic. Bona notícia.

 

Era l'hora de l'altre cap de cartell, el controvertit i admirat, a parts iguals, David Sanborn. No se li pot negar que, apunt de fer els 65 anys, l'home és una autèntica referència de l'instrument. Altra cosa són els seus projectes actuals, i una altra també, la seva trajectòria. Això ho deixo per a moments de més profunditat. El cas és que "Only Everything" té una aposta excel·lent amb el duo que fan amb Joey DeFrancesco. La resta de coses que passen sonen un xic antigues i, segons com, massa histriòniques. La posada en escena però, em va semblar interessant i la contundència també. Les intervencions de l'organista van posar les piles al personal i David Sanborn va mantenir un altíssim nivell, en tots els sentits. Tan altes eren les notes que alguna no va arribar allà on se l'esperava. Tot i així, la contundència va calar fons en l'auditori, i de quina manera. Però a un servidor se li va fer llarg. Amb mitja horeta en vaig tenir prou i ja vaig començar a preocupar-me del que encara quedava. Tot i que l'actuació va tenir algunes millores i canvis de ritme, l'agut desplegament del saxofonista va continuar i segons comentava un bon amic, les figures que dibuixava en cada intervenció, no passaven de discretes. Això sí, totes per la banda de dalt del pentagrama. En canvi, vaig veure que l'audiència es posava molt contenta i gaudia de l'espectacle. No hi ha cap dubte de que això és el que compta, als ulls dels organitzadors. I per molts anys.

VIJAZZ 2010 - COMENTARIS AL PROGRAMA

Penso que el programa del Festival és atractiu i variat. Contempla estils i solistes diversos, tots de molt bon nivell, i a la vegada conserva l’energia i l’actualitat que l’han caracteritzat des del principi.
Destacaria la presència de tres pianistes d’alta volada: Kenny Barron, un bopper clàssic amb una lírica admirable; Martin Tingvall, el jove representant de l’escola nòrdica que em té molt encuriosit; i, finalment, Luis Perdomo, sideman de Miguel Zenón, que és un mestre del piano stride en la seva versió latin. Posats a tocar tecles i acompanyant David Sanborn, també he de destacar l’organista Joey DeFrancesco, el més brillant successor del gran Jimmy Smith.
D’altra banda, la nota de país la posen els germans De Diego que, després d’anys de lluita, han arribat a una sòlida maduresa liderant una banda on hi destaca la també pianista Elisabet Raspall.

Pel que fa als caps de cartell, em sembla molt rellevant la presència de David Sanborn, un saxofonista de referència que deixa empremta pel seu so sec i punyent, tot i que alguna vegada se l’hagi titllat d’”excessivament comercial” en els seus projectes. Ens arriba en un atractiu format de trio i amb repertori d’homenatge a Ray Charles. 

 

I, finalment, no em puc deixar David Sánchez, l’extraordinari saxofonista que acompanya Kenny Barron, ni encara menys Marcus Miller i el seu “Tutu Revisited” (en la que pot ser la millor vetllada del Vijazz, sobre tot pels amants de la fusió... i de la música de Miles Davis), ni tampoc la tècnica exuberant de Miguel Zenón, el músic de Puerto Rico que, juntament amb Sanborn, configuraran la jornada final dedicada al saxo alt. Impossible perdre-se’ls.