dilluns, 5 de juliol del 2010

VIJAZZ 2010 - I EL TERCER DIA....MIGUEL ZENÓN, I FINS L'ANY QUE VÉ

Hem de convenir que els nivells d'esperit a la sang que portem a hores d'ara, actuen d'agent catalitzador. Vull dir que les coses són d'una manera i, com a resultat del "maridatge" ens pot semblar que n'és d'una altra. Intentaré, malgrat tot, retratar el que m'ha semblat la darrera jornada. Per acabar el Vijazz, teníem una sessió de saxo alt que es va convertir en una lliçó des de que Miguel Zenón va trepitjar l'escenari a les 8. El seu desplegament tècnic va ser esfereïdor, també a les balades. El seu sideman, Luis Perdomo, va posar el contrapunt amb passatges molt lírics i va demostrar que no només sap prémer tecles amb força, sinó que també ho fa amb sentiment. Hans Glawischnig i Henry Cole a la reraguarda van proporcionar un bon coixí als seus solistes, sobre tot aquest darrer, amb unes intervencions molt cromàtiques i d'una violència continguda, en bona línia amb el repertori i estil del concert. Segons el meu parer, pot ser un dels millors del Festival encara que algú pugui opinar que, en alguns moments, es fregués la monotonia. Una lliçó amb molts alumnes joves entre el públic. Bona notícia.
 
Era l'hora de l'altre cap de cartell, el controvertit i admirat, a parts iguals, David Sanborn. No se li pot negar que, apunt de fer els 65 anys, l'home és una autèntica referència de l'instrument. Altra cosa són els seus projectes actuals, i una altra també, la seva trajectòria. Això ho deixo per a moments de més profunditat. El cas és que "Only Everything" té una aposta excel·lent amb el duo que fan amb Joey DeFrancesco. La resta de coses que passen sonen un xic antigues i, segons com, massa histriòniques. La posada en escena però, em va semblar interessant i la contundència també. Les intervencions de l'organista van posar les piles al personal i David Sanborn va mantenir un altíssim nivell, en tots els sentits. Tan altes eren les notes que alguna no va arribar allà on se l'esperava. Tot i així, la contundència va calar fons en l'auditori, i de quina manera. Però a un servidor se li va fer llarg. Amb mitja horeta en vaig tenir prou i ja vaig començar a preocupar-me del que encara quedava. Tot i que l'actuació va tenir algunes millores i canvis de ritme, l'agut desplegament del saxofonista va continuar i segons comentava un bon amic, les figures que dibuixava en cada intervenció, no passaven de discretes. Això sí, totes per la banda de dalt del pentagrama. En canvi, vaig veure que l'audiència es posava molt contenta i gaudia de l'espectacle. No hi ha cap dubte de que això és el que compta, als ulls dels organitzadors. I per molts anys.