 |
| Marc Ribot, Plaza de la Trinidad |
El pas de Marc Ribot per la 60a. edició ha deixat emprempta, no només per ser un dels artistes que enguany han rebut el Premi Jazzaldia, sinó pels tres concerts plens de força i enginy que va oferir. Aquest és segurament el misteri d'un guitarrista únic. D'on treus la força, Marc? Com es pot ser tan contundent i tan fi alhora? Com es pot semblar tan despreocupat i no deixar-se mai res al tinter?
Aquí van alguns moments d'aquesta autèntica ventada de març feta guitarrista.
HURRY RED TELEPHONE
25 JULIOL 2025
Trinitate Enparantza
DESCÀRREGA ELÈCTRICA. No em puc imaginar el voltatge que circulava per l’escenari en aquest concert, però la sensació dels que érem asseguts just al davant era d’enrampada constant.
 |
| Sebastian Steinberg, Chad Taylor, Ava Mendoza i Marc Ribot |
La capacitat de Marc Ribot d'incidir en les coses i portar-les a l’extrem sense, pràcticament, cap moviment corporal, assegut davant dels seus papers rebregats, mig d’esquena al públic, espanta una mica. És el que deu voler, vaig pensar.
 |
| Ava Mendoza |
Potser vindrà un terratrèmol, o potser tornarem als 50’s on l’enrampada del Rock ens va ferir per tota la vida o, ves a saber, potser avançarem tant en el temps que farem música electrònica sense cap més estri que una guitarra acústica.
 |
| Chad Taylor |
 |
| Sebastian Steinberg |
Ribot ens espanta i no podem parar de mirar i escoltar, perquè al seu voltant hi té en Chad Taylor, el seu bateria de confiança, un improvisador nat com Sebastian Steinberg i Ava Mendoza, col·lega "elèctrica" de les sis cordes, capaç de liderar i acompanyar amb la mateixa eloqüència.
___________________________________________________________________________________
 |
| Marc Ribot amb Shahzad Ismaily al Victoria Eugenia |
MARC RIBOT SOLO / CERAMIC DOG
26 i 27 juliol 2025
San Telmo Museoa / Victoria Eugenia Antzokia
EL NEGUIT. Amb Marc Ribot sempre em passa. El seu tarannà de Professor Tornassol (veure còmics de Tintín) em desconcerta. No sé què n’he d’esperar d’aquest home de posat senzill, gens formal i, dalt l’escenari, una mica escàpol, boi sempre assegut de perfil, o directament d’esquena a l’audiència. Potser és aquesta incertesa, aquesta aparença de metge-distret, la que fa que, si puc, no em perdi mai un concert seu.
 |
| Ceramic Dog al Victoria Eugenia |
Al solo del Claustre de San Telmo va mostrar la seva cara més lliure, connectant amb tot el seu immens ventall. Dels grinyols i les textures més esquerpes va passar al blues, i d’una cançó cubana al soroll més estrepitós que es pugui fer amb 6 cordes i una caixa. Tantes connexions impossibles com vulgueu, i ell com si res no hagués passat.
 |
| Ches Smith |
L’endemà era el gran dia. A la prèvia del seu concert al Victoria Eugenia va rebre, amb molta joia, el Premi Jazzaldia d’aquesta 60a edició. No se sap si a conseqüència de la injecció d’autoestima resultant, o per la gran afinitat amb els seus companys de Ceramic Dog, tot seguit ens va presentar una autèntica meravella de concert. Vam sortir enlairats tots.
 |
| Shahzad Ismaily amb Marc Ribot |
Quina matinal més potent, quin viatge i quin so més esclatant. Amb modificadors electrònics pel mig, a cops semblava el power trio de Hendrix, a cops el Lou Reed de Velvet Undergroud, a cops un revolucionari, quan va improvisar sobre el Bella Ciao. Una delícia que no va deixar de banda un rebuig absolut a les dictadures, recordant la de Franco, però posant en el punt de mira la que treu el cap al seu país. Són l’embrió de totes les guerres.
 |
| Marc Ribot amb el Premi Jazzaldia |
Els Ceramic Dog es completen amb Shahzad Ismaily, baix i percussions, i Ches Smith a la bateria i percussió electrònica.
 |
| Ceramic Dog |
 |
| Marc Ribot |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada