
Maria Schneider, composició i arranjaments
Steve Wilson, saxos alt i soprano, clarinet, flauta
Dave Pietro, saxo alt
Rich Perry, saxo tenor i flauta
Donny McCaslin, saxos tenor i soprano, clarinet i flauta
Scott Robinson, saxo baríton, clarinet i flauta
August Haas, trompeta
Greg Gisbert, trompeta
Laurie Frink, trompeta
Franck Greene, trompeta
Keith O'Quinn, trombó
Ryan Keberle, trombó
Bart van Lier, trombó
George Flynn, trombó
Gary Versace, acordió
Ben Monder, guitarra
Frank Kimbrough, piano
Jay Anderson, contrabaix
Clarence Penn, bateria
Un ric univers particular. No per trobar explicació a tant encert, sinó per a donar-los una idea aproximada del que va esdevenir en el concert de la Maria Schneider Orchestra, la paraula ha de ser riquesa. Riquesa de textures i ambients, amb una progressió incansable de fragments a duo, trio, quartet ...., crescendos magistrals i, aquesta vegada sí, un so ratllant la perfecció al Palau de la Música. Tot va anar de la mà per a conformar una actuació sense fissures, que va servir també com a inauguració oficial d'aquesta nova edició del certamen barceloní. Maria Schneider, que ja hi ha actuat cinc vegades des de 2003, va rebre abans de començar la Medalla d'Or del Festival, en la seva quarta edició. Tot un reconeixement que segella la persistent història d'amor entre la capital catalana i la compositora de Minnesota.
Molts detalls van sorgir de tan avançat grup de músics. Segons els seguidors més fidels, el de millor nivell que ha presentat mai Schneider. Posats en farina, el més palpable a primera vista va ser el profund respecte dels arranjaments cap als solistes. Una cosa que les grans orquestres de Jazz no sempre tenen en compte. Per a Schneider, el protagonisme dels seus músics és vital i, per això en aquest grup, tots els solos, absolutament tots, tenen un respecte màxim. Des de la bateria, una meravella anomenada Clarence Penn, fins al més gruixut del metall es manté en un graó per sota, per sacralitzar aquest moment. Després, la resta va ser barreja, una barreja amanida des d'uns crescendos de caire simfònic que van donar vida a tota la vetllada encara que, en certs moments, van semblar perdre força. Mentrestant, l'atrevida pulsació de Ben Monder a la guitarra s'integrava perfectament en el grup, fins i tot l'acordionista Gary Versace, que semblava ser-hi simplement per "Lembrança", la peça de caire brasiler que s'estrenava, va estar integrat perfectament tota la nit.
El recital de solos havia començat amb el de Scott Robinson al baríton, un dels veterans que ja va deixar ben clar com de prolífica seria la nit en aquest sentit. La peça "Thompson Fields", amb un solo amarat de matisos i nous episodis de crescendo del trombonista George Flynn, va posar el concert en la recta final. Flynn va forçar l'instrument fins donar-li traces de "xiulet", en una figura tècnica de gran lluïment. L'última peça, "Hang Gliding" del premiat disc "Concert in The Garden", ens va permetre escoltar un musculosa intervenció del tenorista Donny McCaslin, potser el solista amb més cachet de l'orquestra, juntament amb Steve Wilson. Aquest últim ens va reservar per al bis un altre brillant solo al saxo soprano. La peça escollida va ser Sky Blue del disc del mateix nom, el més recent de la "millor orquestra de jazz contemporani".
|
2 comentaris:
Jo també vaig fer una petita ressenya del concert, i tinc un blog que la intenció és fer el mateix que el vostre, però no hi ha massa temps. Us acabo de descobrir, us seguiré!
http://petitstresorsdelmon.blogspot.com.es/2011/10/maria-schneider-paisatgista-musical.html
Hola Carla, gràcies per la visita. Estic d'acord: no hi ha gaire temps. Sempre que podem publiquem coses.
També et seguirem.
Bon Jazz i bones Fotos!
Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada