Orrin Evans, piano i veu
Luques Curtis, contrabaix
Byron Landham, bateria
Entre la munió de concerts que s’han programat pel Mas i Mas Festival d’enguany, ens ha aparegut al Jamboree un dels talents de la creació musical que avui dia es poden fer venir des de Nova York. Es tracta del pianista, compositor i líder Orrin Evans, que no és ni molt menys un desconegut per al públic barceloní. Tampoc ho és del Jamboree, que ja ha tingut ocasió de sentir-lo en diverses ocasions, i la darrera d’elles com a component del sextet Tarbaby, que lidera junt amb el contrabaixista Eric Revis i el baterista Nasheet Waits.
Per a la vetllada amb el seu trio, el pianista va encetar el primer set trepitjant fort el pedal del hardbop, per a prendre mides a la sala i al seu públic. Després va girar cap al mestratge d’Ornette Coleman amb “Blues Connotation”, i més tard va atacar una visió molt més alternativa amb “Africa Song” de Bill McHenry. Totes dues corresponents al darrer disc del trio “...It Was Beauty”. Va tancar amb una balada en la que, per primer cop, vam poder sentir cantar el propi Evans. Cal parlar doncs, en aquesta primera part, d’un aterratge eclèctic amb alts i baixos pel que fa intensitat, tal com si s’hagués desencadenat una competició entre lírica i contundència. Notable i poc més.
Al segon set les coses van canviar radicalment. El discurs va ser més cohesionat, com si el conjunt de composicions formessin part d’una sola cosa. El diàleg incisiu i persistent entre bateria i piano va ser la tònica dominant. Va ser un diàleg amb molts punts de trobada però amb un discurs individual ric i complex a la vegada. La lírica, tot i que present sobretot des del contrabaix, va quedar-se en segon pla.
La presència de la veu en diverses parts del concert va ser també un signe evident d’identitat, sobre tot perquè va aparèixer en forma cantada però també com a un simple color més de tot l’entramat, alguna cosa gairebé tribal, i més connectada amb la veu com a instrument.
El trio va deixar anar trets que l’identificaven amb Tarbaby sobre tot pel que fa a la cruesa i la contundència d’alguns passatges, les trobades enèrgiques entre bateria i piano, i la navegació tempestuosa amb el contrabaix.
Destacar d’altra banda la tècnica d’Orrin Evans. Capaç del pianíssim més suau i del funk més agressiu, és amo d’una pulsació persistent i viva, sempre mantenint mà i dits en posició com si, a la vista de l’espectador, arrossegués feixugament les notes sobre el teclat. Notable i discret, es va mostrar magistral en les harmonies, quelcom que segurament va aprendre d’un dels seus mestres, Kenny Barron.
Final amb homenatge a dos pianistes de primeríssima fila desapareguts recentment (Mulgrew Miller i Cedar Walton), i bis que ens va descobrir la capacitat d’Orrin Evans per a dirigir, liderant un entretingut cànon entre la nodrida reunió d’aficionats que gairebé omplien la zona de cadires.
La música que va desplegar el trio és hereva absoluta del hardbop i transita per les seves vies. Tot i la forta empremta personal, no es pot negar aquesta procedència, ni tampoc que les arrels es mantenen fermament lligades a la tradició.
Segons va informar al principi del segon set Pere Pons, director artístic de la sala Jamboree, s’està gestionant la presència a Barcelona de la Captain Black Big Band que dirigeix Orrin Evans, una operació encara sense data però sembla que amb bones possibilitats d’èxit. Des d’avui mateix ja l’estem esperant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada