Diego Amador, piano, veu i teclats
Llibert Fortuny, saxo tenor, EWI i electrònica
Jesús Garrido, baix elèctric
Israel Varela, bateria
FLAMENC-JAZZ A FLOR DE PELL
Inusualment, el concert de dissabte passat al petit i ben equipat Auditori del Vinseum es va allargar més enllà de les dues hores. És inusual en un concert de club, però no ho és tant quan tens dalt l’escenari una proposta tan vital i apassionada com la que ens ocupa. Si parlem de Jazz, sense definir-lo ni encotillar-lo, estem parlant de fusió, de mestissatge i de barreja. I ve’t aquí un nou projecte mestís, presentat per Diego Amador (Sevilla, 1973) acompanyat pel saxofonista Llibert Fortuny (Las Palmas, 1977). M’atreveixo a dir que no es tracta d’una visió més sobre el Flamenc-Jazz, la trobo més rica perquè prioritza la passió i la inspiració abans que el laboratori i la partitura. Ara intentaré explicar-me.
El periodista Pere Pons, director artístic de la barcelonina Sala Jamboree i un dels culpables directes del projecte, va actuar de mestre de cerimònies explicant les raons que van fer néixer l’associació d’aquests dos magnífics músics el passat mes de gener. Ell ja ens va avisar que ens agaféssim fort a la butaca.
L’actuació va seguir principalment el repertori del darrer disc d’Amador “Live in Paris”, un treball que ofereix tot de pals flamencs (tangos, bulerías, soleás, fandangos ...) de composició pròpia, molts d’ells cantats, en els que l’excitació del Flamenc es fa omnipresent per mitjà del Jazz. I ho dic així perquè el que vam sentir és essencialment Flamenc, tot i els múltiples homenatges a músics de Jazz (Charlie Haden, Chick Corea, Duke Ellington,....) que les cançons contenen. El component passional de cada peça s’adapta progressivament als ornaments propis del bop, i es va expandint gràcies a crescendos on l’escala flamenca s’alimenta de blue notes, fins que tot esdevé quelcom inclassificable. Molts moments acaben als peus del jazz-rock, en alguns fins i tot s’arriba a tocar de prop el free, i en d’altres es flirteja amb el hip hop o la psicodèlia. En aquests viratges hi té molt a veure Llibert Fortuny, músic inquiet de trajectòria àmplia i possibilitats tècniques superbes. La seva intervenció en el grup és catalitzadora i fa aflorar el potencial jazzístic de Diego Amador, un pianista i cantaor absolutament autodidacte, dels que dalt l’escenari es troben com a casa seva. L’única preocupació que li ve al cap mentre toca és transmetre, i Fortuny l’ajuda amb tota la instal·lació electrònica que carrega, i la inspiració del seu tarannà rocker. Notables passatges van sobresortir amb els solos modificats del saxofonista, que també va emprar l’EWI (Electric Wind Instrument) per a donar altres colors i textures. Per la seva banda, Amador també va utilitzar un teclat electrònic amb les mateixes intencions però, a més, amb el seu estil percudit al piano va transmetre la mateixa contundència que si gratés la guitarra, i la pulsió directa de les cordes del piano (tant amb les mans com amb les baquetes) va vestir algunes peces de tal manera que les va situar a prop del Free. Un viatge més dintre del viatge.
Destacable aportació del baterista mexicà Israel Varela. Amatent i poderós, va transitar per tots els ritmes amb un aplom que va semblar indestructible. Una gran capacitat d’adaptació culminada amb diversos solos, algun d’ells de gran lirisme. Al baix elèctric, el també sevillà Jesús Garrido va tenir moments brillants, permetent-se alguns solos molt convincents amb la tècnica de l’slap (llegiu-hi Marcus Miller).
És probable que dissabte passat assistíssim a un autèntic esdeveniment. Alguna cosa extraordinària havia passat a l’Auditori del Vinseum. Si acompanyem les bones sensacions amb una assistència propera al ple absolut, els esforçats dirigents del Jazz Club Vilafranca es poden sentir amb prou força per encarar el futur. Qui diu que tot són males notícies? Felicitats per aquest pas endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada