(Quadrant Records, 2018)Dave Liebman, saxo tenor i soprano
Ronan Guilfoyle, baix
Gonzalo del Val, bateria
01 Gingerbread Boy (Jimmy Heath)
02 Remember (Steve Swallow)
03 JJ’s (Drum Solo - G.del Val)
04 The Song is you (J. Kern – O. Hammerstein II)
05 Mushi Mushi (Dewey Redman)
06 Palabras (Marta Valdés)
07 Redhead (Drum Solo – G. Del Val)
08 That Old Feeling (L.Brown – S.Fain)
09 Summer Night (H.Warren – A.Dubin)
10 Pannonica (T.Monk)
11 Chocolates (Drum Solo – G.del Val)
12 Theme for Ernie (F.Lacey)
EL SAXOFONISTA SOL
Sempre he pensat en Dave Liebman com un músic sol. No parlo d’aquella solitud que tots entenem, ni encara menys d’aïllament. Res de tot això. Però me l’imagino tocant sol. En té prou tocant sol. Crec que Miles l’admirava per això. Dir-li autosuficient no li fa justícia perquè és un tipus altament sociable. I sinó que li preguntin a Ronan Guilfoyle, baixista i professor irlandès amb una àmplia llista de col·laboracions de prestigi, que el va tenir de visita a l’illa el passat setembre. Amb un so gruixut i vellutat que recorda a Steve Swallow, a Guilfoyle se’l pot situar, sense por d'equivocar-se, dins del grup dels ´masters´ del baix i la guitarra baixa.
Autosuficiències a banda, ja se sap que un músic crida músics, i Gonzalo del Val, que té residència a la molt musical Dublín i ja coneixia Guilfoyle, ha estat capaç de brindar-nos aquest obsequi una mica fora de programa, amb no poca capacitat d’adaptació. No sempre deus tenir l’oportunitat de gravar amb un saxofonista d’aquest calibre, i sota la teva pròpia iniciativa, malgrat disposar només d’un dia, com fou aquest el cas. Aprofitar-ho és de valents, i com que el bateria de Miranda de Ebro sempre té ganes de fer i de generar coses, ha perpetrat una gravació lluminosa i seca, que demana concentració i cura auditiva.
Seca perquè, entre soledats i solos, emparats només per la dolcesa solitària del
baix, l’ambient evoca fusta envernissada. És un disc àrid però amb molta dansa i,
de tant en tant, hi bufa un llebeig càlid que tomba pàmpols i aixeca pols. Una
mica solitari, tot ell, però deixa molta llum. Els breus solos de percussió, tres
dels quals figuren com a peça separada (The JJ’x, Redhead i Chocolates), van distribuïts
pel disc gairebé com a contrapunts, lliguen el context i li donen sobrietat. Els
atacs de Liebman, celestials feixos
de llum, sempre oportuns, es produeixen com una torrentada insòlita, abans,
mentrestant o al final. Es pot ser tan exacte i, alhora, tan brut, tan dolç o
tan contundent?
Els ‘standards’, aquí, sonen singulars. Entre altres, perquè estan triats amb criteri i són poc o gens coneguts, llevat del tribut al patriarca Monk. I la tria sembla especial, començant per autors poc habituals com Heat, Lacey o els vells compositors de Broadway Harry Warren i Sammy Fain, continuant amb el bolero de Marta Valdés, i comptant finalment amb Swallow i Redman pare. No serà el primer ni l’últim trio sense instrument harmònic que enregistra peces del cançoner, però es pot dir que el disc conté els ingredients imprescindibles per a ser tingut en compte, guardat i escoltat sense interrupcions i, si pot ser, posant-hi els cinc sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada