diumenge, 4 de juliol de 2010

VIJAZZ 2010 - NIT DE CONTRASTOS I EQUADOR DEL FESTIVAL

Martin Tingvall (fotografia: Santi Cabezas)
En una cosa estem d'acord, enguany no hi ha pràcticament cap dels concerts programats que es pugui aparellar amb algun altre, si parlem d'estils. Aquest és el cas del primer de dissabte en el que el grup del pianista suec Martin Tingvall, es va presentar per primera vegada a Catalunya (també a Espanya). El Tingvall Trio, totalment acústic, va plantejar una actuació amb molt de volum i inspirada des d'una visió simfònica, pròpia dels artistes nòrdics, a l'estil del malaurat Esbjorn Svenson. El piano percutit, el contrabaix tocat amb l'arc i la mesurada agressivitat de la bateria, van marcar una actuació amb temes propis continguts en el darrer disc del grup, "Vattensaga". Per a molts va resultar una sorpresa refrescant el que van sentir i, en acabar, tenien la sensació de que havien presenciat un concert especial. Personalment, penso que el grup té un bon futur per davant, sobre tot si sap aprofitar el seu contrabaixista cubà, Omar Rodríguez Calvo. A la bateria, Jurgen Spiegel.
 
Marcus Miller (fotografia: Santi Cabezas)
A la segona part, el gran piano Steinway va poder descansar i, estem segurs que ho va agrair, després dels atacs (en forma de pulsacions, és clar) que acaba de patir de Martin Tingvall. Del darrera de l'escenari va començar a aparèixer tot el "backline" que el mestre Marcus Miller s'emporta a tots els seus concerts. El contrast estava servit en forma d'una de les actuacions més emocionants que s'han sentit a la Plaça de Jaume I. Sota l'ombra de Miles Davis, el baixista de fusió més important des de la desaparició de Jaco Pastorius, va oferir una demostració tècnica (és un mestre del Slap) i una lliçó de direcció del grup. "Tutu Revisited" va respondre a les expectatives retornant-nos a melodies molt conegudes: Tomaas, Jean Pierre, Portia i, naturalment, Tutu que va tancar el concert. Entremig, una versió de "In a Sentimental Mood" de Duke Elington, que va deixar moments molt bons amb el duo Miller (amb el clarinet baix) i Alex Han al saxo soprà. Àlex Han i el trompetista Sean Jones, van emular els papers que Kenny Garrett i el propi Miles executaven en la seva darrera etapa artística. Es va ocupar de la bateria un joveníssim Louis Cato i, als teclats, hi vam trobar el membre més fidel i més antic de la banda, l'uruguaià Federico González Peña. Com a bis, va sonar Blast, una de les peces recents escrites per Marcus Miller i que va posar un final eufòric a la vetllada.
Publica un comentari a l'entrada