dijous, 28 de juliol de 2011

CRÒNICA DEL JAZZALDIA 2011 (Donostia, del 21 al 25 de juliol)

Cassandra Wilson. Donostia 2011Parlar d’un Festival com aquest sempre et deixa amb moltes sensacions, a cops contradictòries, sobre el que has vist i escoltat. Primer perquè ja saps, abans de posar-te a explicar-ho, que no ho has vist tot. És impossible. Les coincidències horàries són moltes i no sempre es pot fer cap allà on t’agradaria. I també perquè la pressa amb la que et mous d’un concert a l’altre, sense gaire temps per desconnectar, fa que puguis no tenir l’enfoc adequat per a cadascuna de les audicions. Un cert avantatge representa el fet que en alguns escenaris s’hi programen altres estils, com ara l’indie-pop, el blues o el rock. Això alleugereix sensiblement l’agenda, però no del tot com ja veureu.

El Jazzaldia 2011 ha estat molt maltractat per la climatologia. No recordàvem tants dies de pluja seguits, sobre tot perquè en els darrers anys el bon temps s’havia fet habitual. Tot i que sempre s’hi ha de comptar alguna galerna puntual, la resta de dies sempre es gaudia d’una bonança envejable. Un ambient que els donostiarres avorrien per xafogós. Ells, que saben el pa que s’hi dóna a la vora del Cantàbric, semblen fets d’una altra pasta. No han afluixat ni mig mil·límetre amb el mal temps i han omplert els escenaris de gairebé tots els concerts, tant els coberts com els que s’han celebrat a l’aire lliure. Alguns d’aquests darrers amb la pluja caient sense parar. Una lliçó de coratge.

Sirimiri a banda, el Jazz ha tingut enguany molts moments bons a Donostia. Hi ha hagut concerts atrevits (Mostly Other People Do the Killing), concerts coneguts(Abdullah Ibrahim), concerts “sorpresa”(TriEZ)…. concerts amb majúscules(Cassandra Wilson) i, algun altre en minúscules. Pel que fa a escenaris, la novetat han estat els 4 nous espais associats a l’Església de San Telmo, on s’hi han programat concerts força eclèctics, des del Folk-Rock passant pel Soul i també pel Jazz, però amb una clara vocació trencadora. L’altra novetat la constituïa l’anomenat escenari Coca-Cola, un espai reduït a l’aire lliure, a la zona exterior del Kursaal. Aquí s’hi havien programat algunes coses força interessants com ara el duo Bertrand Noël-Jonathan Avishai, o l’Ignasi Terraza Trio, als que no vam poder assistir. L’un va ser suspès per pluja i l’altre, va ser impossible per coincidències horàries.

Però tot va començar dijous al vespre amb una nova edició de l’anomenat Jazz Band Ball. Un seguit de concerts gratuïts en els diversos espais exteriors al voltant del complex del Kursaal, just davant de la platja de la Zurriola. El plat fort d’enguany era la presència del llegendari B.B. King a l’escenari gran de la platja. S’esperava una gernació i, malgrat els intensos xàfecs que van caure en el decurs del dia, l’atracció del nom va fer efecte i la platja va desaparèixer sota els peus d’unes 45.000 persones, segons l’organització. Abans de que la llegenda del blues aparegués vam poder escoltar els noruegs Elephant9, amb la seva proposta de fusió elèctrica liderada pel teclista Stale Storlokken. Una audició dura, si de cas embolcallada en els ambients nòrdics que ja coneixem d’altres músics d’allà, i en la que només va semblar connectar el baterista Torstein Lofthus. Després de la testimonial aparició de BB. King, rodejat d’una banda que no va passar d’un aprovat justet, vam tornar a les terrasses del Kursaal on s’hi podia escoltar el rock improvisat del guitarrista Eivind Aarset, una de les referències en aquest camp. Un power trio que va dir moltes més coses de les que semblava, i que va ser la primera víctima del clima, doncs el final es va deslluir notablement amb la pluja.

En properes entregues anirem descrivint les nostres sensacions, dia a dia, pels concerts d’aquest Jazzaldia, el degà dels Festivals de Jazz a la Península.
Publica un comentari a l'entrada