diumenge, 29 d’abril de 2012

FLY (Barcelona, 28-4-2012)

Mark Turner, Larry Grenadier, Jeff Ballard a la Sala Jamboree, Barcelona 2012
Mark Turner, saxo tenor
Larry Grenadier, contrabaix
Jeff Ballard, bateria
Desori d’alta volada. En una nova entrega de l’excel·lent programació que ha muntat la sala Jamboree per aquesta primavera, teníem pendent la visita d’aquest trio d’aventurers-exploradors. Una bona dosi de medecina per a les neurones, un bon àpat pels sentits. Tan sols començar ja es veu que no hi ha papers estàtics per ningú: Mark Turner fa de baix amb el seu tenor, Larry Grenadier tracta el seu contrabaix com una guitarra (o un piano) i Jeff Ballard, des de la bateria, canta. No hi ha lloc on agafar-se, el concert és a cel obert, com un salt al buit, en un vol juganer d’alta escola.
Després, si voleu, podem parlar del neguit incessant de Larry Grenadier, un cant a la pulsació clara. Ni tan sols un moment de descans (llevat del walking del bis “Come Rain or Come Shine”) en tot el concert, amb un discurs de vàlua prodigiosa: sempre excessiu en les notes i, a l’ensems, erigit en el gran recitador de la nit.
Tanmateix, al Jamboree hi havia també una referència als plats i als timbals. En Jeff Ballard, que sempre actua de presentador en les seves visites, per la seva història barcelonina anterior, no va deixar que cap dels seus companys li prengués la iniciativa, malgrat els intents desaforats. Quina lluita tan noble, quines mirades de complicitat, quin somriure sorneguer.
 FLY, Barcelona 2012
I el gran pensador. Mark Turner, un home fred, preocupat pel so brut, pel so terrenal, per explicar-ho tot amb el saxo, tot allò que li dicta la seva ànima de compositor. Quan les regnes tornen a ser això, terrenals, és Turner qui les agafa i les torna a embolcallar per a un altre vol, per a un altre joc d’intercanvis. I després a explorar un altre cop. A jugar.
Quan et passa això i estàs assegut (o dret) escoltant, no tens temps per a assimilar tot el que et ve a sobre. Només hi ha temps pels matisos, per a deixar-se portar. Importa poc si hem començat amb una peça de Mark o amb una de Larry. O si la primera és una oda al free que acaba en un cant de tenor alliberador. O si la següent es diu “Brother Sister” i ens porta ritmes llatinitzats, o si acabem amb una nova ocurrència de Turner “It’s not right with me”. Tant és. No hi ha més lloc a la nau. Puges o baixes, però decideix-te d’una vegada ... o s’acabarà el concert.
Publica un comentari a l'entrada