dilluns, 1 de juliol de 2013

COM EL VALLÈS, PEL VIJAZZ, NO HI HA RES

De bracet amb la setena edició del ViJazz ens arriba un canvi dels importants a la capçalera: el color verd vinya que l’identificava des de l’edició de 2009 ha deixat pas al blau industrial de Banc Sabadell, en una maniobra tan silenciosa com necessària. Des de tots els punts de vista, l’operació ha estat balsàmica i permet mirar endavant amb força optimisme. L’entitat financera s’asseu a primera fila del maridatge i de passada n’allarga el nom, convertint-lo en parany de locutors i oradors. Un mal menor, si ho comparem amb un possible escenari on el patrocinador seria una empresa amb seu a l’altra co-capital de comarca, pilar indiscutible del Jazz català. Deixeu-me forçar una mica i constatar que, ara per ara, moltes coses bones del ViJazz venen del Vallès.
Chick Corea, Donostia-Sant Sebastià 2011Acudits i casualitats a banda, la gran notícia s’afegeix enguany a un cartell que desprèn forts aromes de vi ben envellit. Aromes d’un celler on no tot el vi que hi reposa és “tranquil” i que continua mantenint la fórmula dels vells caldos, combinats amb altres de més frescos i joves. Les figures consagrades són el gran imant del ViJazz i sense elles, el maridatge Jazz-Vi probablement no tindria l’efecte desitjat.
Encapçala la llista Chick Corea, l’indòmit fabricant de projectes i icona del jazz-rock que amb 72 anyets acabats de fer lidera The Vigil, una lluent proposta amb rerefons elèctric. Geni i figura dalt l’escenari, es presenta amb un estol de talents consagrats, entre els que destaca el jove baterista Marcus Gilmore. La vessant llatina anirà a càrrec d’Eliane Elias: bandera blanca a la plaça i rendició total als seus encants. Veu seductora com poques, piano dolç i temptador i pop-jazz tropical d’escola brasilera, en un singular tribut a l’inefable Chet Baker. Per tancar el triumvirat, el trio Medeski, Martin & Wood, una aliança de més de 20 anys que, sense deixar l’electrònica, fa una aposta decidida per la via acústica. Defensarà la continuïtat d’un projecte que ha estat, i és, un dels més trencadors i atractius del Jazz nord-americà contemporani. Tots tres grups, un per un, són motiu suficient per a instal·lar-se aquests dies al Penedès.
Naturalment, convindrà no perdre’s la descoberta que representarà per a la majoria el trio britànic-escandinau Phronesis, ni tampoc es pot passar per alt el moment “mainstream”, amb el prisma revisionista però despert de John Pizzarelli. I encara, si ens submergim a l’interior del programa, hi trobem dues rellevants propostes del Jazz fet a Catalunya, que ens arriben a la Rambla: el grup Astrio, amb una aposta eclèctica propera al rock que arriba precedida d’un èxit notable; i Roger Blàvia, acompanyat d’un magnífic trio d’asos, que ens portarà el seu calidoscopi de percussions.
Fet el repàs artístic, i encara un xic enfervorit per les òptimes sensacions prèvies, tant artístiques com financeres, he d’admetre que no és la primera vegada que, a les vigílies, m’arriba una insolent sensació de “déjà vu”.  Set anys després, la brillant idea continua escampant goig però genera poques sorpreses. Ve a tomb perquè, segons he pogut llegir fa poc en aquestes mateixes pàgines, l’organització té previst d’ampliar la programació del festival(sic). Una actitud que aplaudeixo des d’aquí perquè, sense deixar de ser el que és, al Vijazz li cal proposar més coses, i no parlo només de maquillatge. Estem d’acord en què el patró actual és bona recepta per al manteniment, sobre tot si no es veu desballestat pels fonaments. Però el futur no s’ha de construir sobre el manteniment, sinó sobre el canvi. El present que vivim ens ho ensenya cada dia. Cal aprofitar que fins a 2016 no s’esperen (permeteu-me un altre acudit) entrebancs.
Publica un comentari a l'entrada