Susana Sheiman, veu
Pierrick Pedron, saxo alt
Ignasi Terraza, piano
Horacio Fumero, contrabaix
Marc Miralta, bateria
CLOENDA DE TEMPORADA AL JAZZ CLUB VILAFRANCA
Ha acabat el cicle de concerts del Jazz Club amb una actuació d’alta volada. Segons la cançó, el millor comiat és aquell que diu “a reveure”, i aquest és el bon auguri que ens emportàvem dissabte passat després d’escoltar el trio del pianista Ignasi Terraza: la temporada del Jazz Club Vilafranca al Casino s’acaba, ha costat molt, però sembla que dóna clars símptomes de continuïtat, malgrat el zero dolorós en subvencions públiques.
Així és que, jazzferits i altres empestats per la música improvisada: prepareu-vos per a fer un nou esforç la temporada vinent. El Jazz s’ho val.
En aquesta darrera vetllada, a banda de reunir un autèntic ‘dream team’ de les seccions rítmiques del País (Marc Miralta & Horacio Fumero), el pianista barceloní Ignasi Terraza va comptar amb la seva cantant fetitxe (Susana Sheiman), i amb el poderós saxofonista Pierrick Pedron. Junts van fer un repàs al darrer disc “Swing Appeal”, que és una autèntica reivindicació del hardbop, i del swing en majúscules.
Hi ha moltes virtuts a reconèixer en aquest concert, començant per la versió ‘stride’ que Terraza va mostrar tota la nit. Ell és un pianista líric per naturalesa però sempre està disposat al canvi i a l’experimentació. Aquest cop ens va transportar als inicis del Jazz, potser atret pel record del seu admirat Art Tatum o, més enllà, Fats Waller. Moltes de les peces de la vetllada van tenir aquest color percudit i implacable. Ell, que col·loca el piano a la dreta de l’escenari com ho fa Ahmad Jamal, i no s’amaga mai, dissabte va tornar a donar mostra del seu lideratge, tot i comptar amb un saxofonista de so musculós al seu costat. Pierrick Pedron va ser l’home sorpresa de la nit, empenyent els seus solos sempre cap a versions més extremades, amb cataractes de notes més connectades amb la improvisació lliure, i properes a les seves darreres feines com a líder. Susana, amb gran domini de l’escena, i amb el caràcter que sempre imprimeix a la veu, va tirar endavant coratjosament, malgrat el mal servei que li feien els micros (una vegada més al Casino... i van?). Res es pot entendre, tanmateix, sense el duo Miralta-Fumero. Ells no tenen cap mania en sortir de la cova i cantar amb el seu instrument, en fer els duos que calguin (quin diàleg més generós a “Love for Sale”), per a tornar discretament a la ingent tasca de conduir la nau. No hi ha millors contramestres. Empatia, capacitat tècnica i discreció.
No volia tancar sense reconèixer la tasca de fons de la junta del Jazz Club, perquè sembla que els concerts es facin sols, i no és veritat. Hi ha una feinada al darrera, no solament de captació de recursos, i és una tasca que abasta tot l’any. Un reconeixement on també m’agradaria incloure la gent del Casino, sempre al peu del canó. Bon estiu de Jazz a tots, i a carregar piles per a la tardor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada