divendres, 4 de juliol de 2014

TARBABY & Oliver Lake (Jamboree Jazz Club, Barcelona, 18-04-2014)

Orrin Evans, Barcelona 2014

 

Oliver Lake, saxo alt

Orrin Evans, piano

Luques Curtis, contrabaix

John Betsch, bateria

LA JOGUINA QUE ENGANXA
Tarbaby és aquest invent del músic Orrin Evans que vol construir un món de llibertat, una mena de llicència dins del free, que sempre es connecti per la banda de la tradició melòdica, amb un protagonisme equilibrat de totes les opcions. D’això, n’Ornette Coleman en va dir música harmolòdica, un concepte que volia igualar melodia i harmonia, o a l’inrevés. Un bon embolic, si em permeteu.Oliver Lake, Barcelona 2014
Tanmateix, Tar-baby també és un ninot de ficció, sovint usat per la tradició contista nord-americana com a trampa per a racistes. Diguem que aquests indesitjables, en colpejar el ninot, queden enganxats en el quitrà del que està fet. No he aprofundit més en l’assumpte, però em sembla genial el nom de Tarbaby.
El discurs de Tarbaby és potent, arriba al públic amb convicció i, en algun moment, amb molta contundència. Assistim al segon passi, que ja és el darrer, al Jamboree i algunes de les cançons de The Eric Dolphy project, motiu i tribut del concert que ens ocupa, es mostren clarament esclaves de la melodia. Oliver Lake ho sap, s’hi barreja i fins i tot s’hi abandona.
Com qui lliura la carta d’un nàufrag, com qui després esclafa l’ampolla del nàufrag per llegir la carta……, i oblida que la dissonància crea, i que el no-camí és un camí. I aboca els harmònics del seu saxo i desafina com un nàufrag...., amb la seguretat d’un nàufrag....., amb la impunitat d’un nàufrag.
Ara ja sabeu quin pa s’hi dóna en aquest vaixell!
Oliver Lake, Barcelona 2014Oliver Lake, Barcelona 2014
Però aquest és el mateix discurs que pot fer Ornette. Sense que els harmònics siguin especials, sense que res sigui especial, el capità Black governa amb mà esquerra, també al piano, i no es mou, ni per acabar el seu solo, en un final que sembla defugir els aplaudiments. Evans és un músic que expressa bonhomia i ferotgia a parts iguals. Sembla que vulgui defugir l’aplaudiment fàcil, sembla molest, però no ho està. És un cop de timidesa, potser?
El créixer del capità Black

Serenament s’enfila

i frega el cim

Cau una volta, sembla morir.

La roba li amaga

el somni i l’avenir.

John Betsch, Barcelona 2014

Set List

(All Songs by Eric Dolphy, unless noted)

GW

The Prophet

Out to lunch

2:45

‘Round 2000 (Oliver Lake)

Booker's waltz

Luques Curtis, Barcelona 2014

Si algú pensa que sense Nasheet Waits es perd personalitat, que sàpiga que no és del tot cert. John Betsch es va mostrar agressiu quan calia i també molt flexible. Equilibrat i atent.

Luques Curtis és un 10, tant pel so com pel tempo.

Tarbaby, Barcelona 2014






Publica un comentari a l'entrada