dissabte, 2 d’abril de 2016

KOINÉ - Gonzalo del Val Trio (Fresh Sound New Talent, 2016)



Marco Mezquida, piano
David Mengual, contrabaix
Gonzalo del Val, bateria




01 Cantabile (Marco Mezquida)
02 I Got Plenty O’Nuttin’ (George Gershwin)
03 Paradox (Keith Jarrett)
04 Balada para Mauro (Gonzalo del Val)
05 Koiné (del Val, Mezquida, Mengual)
06 Inutil Paisagem (Antonio Carlos Jobim)
07 A Garraf (Gonzalo del Val)
08 Com Que Voz (Luiz de Camões, Alain Oulman)
09 Kaixo Polita (David Mengual)

Gravació: 30 i 31 de maig de 2015, per Fredi Peláez a Pottoko Studio






Segona incursió del baterista Gonzalo del Val amb el seu trio, després del Three Generations de 2011. Les tres generacions continuen però aquest cop més unides, si cal, per aquest vocable del grec antic (Koiné) que vol dir precisament llenguatge comú, força comú, sinònim de cultura de concentració. Hi ha un munt de comparacions que ens portarien a cercar quina és la pedra sobre la que s’edifica aquest trio, compost per músics distanciats en edats, però tan propers en tota la resta. Fa poc, en un dels programes radiofònics més recomanats en llengua castellana, El Club de Jazz que dirigeix Carlos Pérez Cruz, Gonzalo del Val comentava que no podria dir exactament quines coses tenen en comú els tres músics. Crec que el va vèncer la modèstia, perquè sense coses en comú no es pot fer un treball tan empàtic i, al mateix temps, tan eclèctic com aquest Koiné. Esmentar la sensibilitat quan es parla de músics sembla una obvietat, quelcom innecessari. Però en aquest comentari no la podem deixar de banda perquè s’adiu amb el toc esponjós de Gonzalo del Val, amb el puntejar volàtil del David Mengual, i no cal dir que amb l'esperit líric de Marco Mezquida. 

També deia Gonzalo a El Club de Jazz, que el líder és ell però que el treball és de tots. És ben cert que al disc hi ha composicions dels tres, i que la feina de construcció deu haver estat conjunta, però per les mans del baterista ha passat la producció, i aquest no és un detall menor. La música gentil, harmonitzada amb un llenguatge comú, agermanant partitures tan diverses com les de Gershwin o Jobim amb les pròpies dels tres protagonistes, és conseqüència directa de l’encert amb què s’ha fet aquesta feina.

Com a peça central, hem de comptar amb l’emocionant “Balada para Mauro”, dedicada al desaparegut pianista navarrès Mauro Urriza, company musical del baterista. S'afegeixen a aquest cos central les mostres apassionades de “Paradox”, inspirada en els trios de Keith Jarrett, i la incursió en la música portuguesa amb el “Com que voz” de Luiz de Camôes i Alain Oulman.

La composició conjunta “Koiné”, que colocada al bell mig de la lista actua de frontissa, retrata una mena de perfecció antiga, amb textures de fusta i pols, basada en la percussió i no exempta de lírica. És la peça que defineix el disc. Amb "A Garraf", Del Val proposa una partitura que tendeix a la dissonància, i Mezquida l’entoma amb eloqüència. David Mengual tanca el compacte amb "Kaixo Polita" (Hola Bonica), una cançó que fa que el compacte s’esvaeixi tendrament, en un silenci final que costa de trencar. I com que som davant d’una obra circular, tal com diu Óscar G. San Luís en les excel•lents notes del CD, el final ens acosta al principi, i allà hi trobem "Cantabile" de Marco Mezquida, obertura d’un romanticisme modern que diu molt de quina pasta estan fets aquests tres. La cançó i el relat, dues vertents impossibles de separar.


Publica un comentari a l'entrada