diumenge, 29 de maig de 2016

JOAN CORTÈS, fotògraf

Per Miquel Bricullé
Placeta del Mont-Rodon, Vic, 8-maig-2016 (Imma Casanellas)
Una de les imatges que conservo dels concerts és la dels fotògrafs. No faig cap esforç, els recordo, sobretot si són coneguts. Entre aquests records hi apareix sovint el Joan Cortès, un reporter experimentat i prolífic, dels que són capaços de retratar i passar desapercebuts. Proveït alhora de l'olfacte del caçador i de l'enginy del poeta, és molt popular entre el col·lectiu de músics, tant per les fotografies com per la seva fidelitat a la música en directe. Imagino casa seva amb un arxiu d'imatges immens, el producte d’una carrera fecunda i plenament activa. Nascut al nucli de Corró d'Avall, a Les Franqueses del Vallès, aquest professor d'institut, extravertit i gens turmentat, s'acosta silenciosament a la seixantena. Li endevino un rellotge interior que no para, amb un motoret sempre en marxa, com un dia sense nit.

En Joan Cortès creu en les imatges. Diu que posades en seqüència han d’explicar o suggerir alguna cosa, i no para de fer comparacions amb el cinema, agafat al codi principal de tot foto-periodista: una imatge ha de contenir, com a mínim, un petita narració "i, si en conté dues, molt millor", hi afegeix. Deu tenir més habilitats que no hem descobert, però la que ens ocupa és del tot singular: a la fotografia hi uneix la passió per la música. Si a la fotografia li demana que mostri coses, de la música n’espera capacitat per alterar l'estat d’ànim. “La música que m’agrada és la que em colpeix. La que em transporta, la que em fa viatjar”.

Primers clics
Degut a la seva relativa facilitat per a les manualitats, fill de fuster/ebenista i teixidora, no donava molta importància a la fotografia. Ell mateix es considerava un “anti-foto". Però arran d'un viatge Escòcia es va comprar una càmera i va tirar diapositives. Quan les va veure, va pensar que estaven prou bé, i s’hi va començar a fixar.
“No sóc un autodidacta. Vaig estudiar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, poc abans del pas de l’analògic al digital”
Es va apuntar a l’IEFC i sembla que el pas per aquesta escola li va refrescar l'enginy artesanal. "En aquell moment, tu et podies fer tot el procés de revelat i positivat en blanc-i-negre a casa”. Curiosament, va fer el treball de fi d’estudis sobre el revelat de pel·lícula amb diversos tipus de químics, sota la tutoria d'Hugo Rodríguez. Té un gran record dels professors que va tenir, entre ells, a més de l’esmentat, dos mestres del laboratori, José Antonio Osés i Carles Costa, així com Manel Esclusa, un gran pedagog, metòdic i exigent que “sempre era capaç de trobar un punt de vista positiu a l'hora de valorar els treballs acadèmics”.

Fotografia, fotoperiodisme i preferències
El Joan parla de les seves fotografies com ho deu fer un luthier dels seus instruments. Se li nota l'instint paternal i et fa sentir la convicció de l'artesà. Ell no creu que la fotografia sigui un art. Diu que és un procés tècnic artesanal, que produeix "petites o grans mentides", visions de la realitat, en diu. Ens amolla que, encara ara, molts fotògrafs que tiren amb pel·lícula pensen que les imatges són seves al 100%, i no tenen en compte la feina del positivador. En aquest terreny, li agrada destacar el treball dels “lectors/intèrprets del negatiu” -així els defineix- del calibre de  Juan Manuel Castro Prieto. "El laboratori és vital en el resultat final i no és just que el mèrit se l'endugui només el que fa el clic". Pel que diu, els sectors que defensen el blanc-i-negre analògic, utilitzen el fet d'intervenir en la còpia i dominar el procés de creació, com un dels seus arguments principals.
"Amb la tècnica digital, el fotògraf pot dominar el tractament del color, com ho fa l’analògic amb el blanc-i-negre"
El nostre fotògraf prefereix treballar en color però, de tant en tant, també deixa anar algunes imatges en blanc-i-negre, com les que publica al grup Jazz Photographers. Una modalitat que entoma com una anècdota. Una eina més. 
“Amb la digitalització, la fotografia, més que democratitzar-se, s'ha massificat
Creu que molta gent que actualment fa blanc-i-negre es mou sense els coneixements de l'antiga escola, que ell veu bàsics, “un bon exemple d’aquesta herència l’hem pogut gaudir a Barcelona amb la recent i suculenta exposició d’Hirosi Sugimoto". Segons diu, no s’aprofiten les possibilitats dels dispositius digitals i es tira en automàtic, obtenint resultats d'il·luminació  deficients. Una paradoxa si tenim en compte la important millora d'aquests equips en situacions de poca llum. "Abans treballaves al límit, havies de jugar-te-la molt, la resposta no era immediata", diu pensant en el triangle fotogràfic (sensibilitat, diafragma, obturador). 
“Fotografiar grans artistes no garanteix una “gran” foto. Una altra cosa és com la vegin els fans i els mitòmans”
El Joan no té preferència per l'obra d'un fotògraf en concret, però sí que l’han impressionat alguns treballs puntuals, on el relat hi té un paper preponderant. El primer que anomena és el foto-periodista James Nachtwey i el treball que va fer el 1990 sobre els hospitals psiquiàtrics infantils de Romania. També destaca les figuracions amb cadàvers de Joel-Peter Witkin, i les composicions de Guy Le Querrec, de qui n’admira la capacitat per a treballar els plans generals. 
"No em voldria carregar la teoria del moment decisiu de Cartier-Bresson, però m’interessen més les seqüències, fotoperiodístiques o no,  que una sola foto."
És un assidu de Les Recontres Arles Photographie i de Visa pour l’Image de Perpinyà, on l'any passat hi va veure l'exposició de Nancy Borowick sobre el procés de càncer simultani que van patir els pares de la fotògrafa nord-americana. Tot un exemple de seqüència. "El primer dia vaig haver de sortir a respirar” pel que transmetien les imatges, muntades amb una cinematografia valenta i molt explícita, i un blanc-i-negre demolidor. En altres edicions, el reportatge sobre la Torre David de Caracas, del foto-periodista Jorge Silva, o el del fotògraf alacantí Sebastián Liste, sobre una antiga fàbrica de xocolata ocupada (Urban Quilombo) a Salvador de Bahia, són dues “narracions” que li van agradar especialment.

I ara, què fas?
En els darrers temps, en Joan Cortès s'ha convertit en un dels més prolífics col·laboradors de la coneguda revista digital, Tomajazz. Hi publica dos reculls fotogràfics per setmana i, de tant en tant, algun comentari sobre concerts. Diu que no se sent prou preparat per a fer crítica i que, en els seus escrits, és el text que acompanya les fotografies. 
"Les imatges són les que tenen la iniciativa. És la dominant. No pretenc ser periodista"
Li demano com viu això d'escoltar el concert i tirar alhora, “amb el temps ja no tinc tants conflictes amb l'audició, ho copso millor però, si em distancio de l’escenari, em costa més centrar-me”. La proximitat li és vida, l’ajuda a fixar-se en els detalls i, si els músics són coneguts, les facilitats encara són més grans, “hi ha una mena de simbiosi”. El Joan diu que no busca imatges, que no va als concerts per a caçar “la foto”. El que intenta és captar el que hi troba, i fer-ne un micro-relat. Per experiència sabem que l'ideal és fer les fotografies a la meitat dels concerts, o al final. Però en molts escenaris deixen tirar només els primers minuts, quan els músics encara no estan en plenitud. Aquesta circumstància li ha fet prendre una mica de distància amb els grans esdeveniments. Una opció que comprenem i compartim des d'aquest bloc.
“Tirar en un concert que m’avorreix, em costa. Si em passa, intento buscar una altra cosa que em motivi a fotografiar”
La conversa ens porta, naturalment, a parlar de la Fotografia de Jazz. El Joan no creu que existeixi un gènere com a tal. Diu que hi ha fotògrafs de concerts, com ell, però no li sembla que n’hi hagi prou per a qualificar la tendència com a gènere o subgènere. Un altre mite que vol fer caure és el del blanc-i-negre en el Jazz. "No crec que la fotografia dels concerts, especialment la de Jazz, hagi de ser, específicament, en blanc-i-negre".

Diu que no té temps per a dedicar-se a altres tipus de fotografia. Quan va de viatge utilitza una compacta molt còmoda que li permet fer coses amb bona qualitat. Fa altres fotos que són petits divertimentos, “intento fer muntatges que expliquin bé l’ambient”. És una manera de jugar amb la petita part de mentida que comporta la fotografia.

No té exposicions a la vista.  Amb la visibilitat que li dóna Tomajazz, diu que ja en té prou per a donar a conèixer la seva feina. Però quan n’ha fet, “busco un cert diàleg entre les fotos, que tinguin un fil conductor”. Ell sempre pensa en les imatges com si fossin frases. El foto-periodista, sempre present.
“L’element narratiu i cinematogràfic és clau. Hi ha uns curts de Buster Keaton, per exemple, que són autèntiques joies” 

Li pregunto per algun moment crucial en la seva vida de fotògraf i no en sap detectar cap. Creu que ha arribat fins aquí a força d’anar "sedimentant capes", copsant i assimilant coses de la música i de la fotografia, però també de la literatura i sobretot del cinema. “Quan les capes sedimentades fan prou força, surt una nova direcció, un nou camí”.



La Jazz Cava, Vic, 8-maig-2016 (Imma Casanellas)

De música, proximitat i emocions
Quan parlem de música, l’element emocional es multiplica. “M'atreu la música que té elements improvisadors, i un punt de vista ampli”. Diu que no es casa amb cap capella, ni amb la lliure improvisació, ni amb el Jazz, ni amb  les herències del Rock progressiu, “em quedo amb el que em fa reaccionar, amb el que m'emociona”
"El Jazz és un gran paraigua, en el sentit més divers. D’alguna manera, podria dir que el Jazz, com a concepte estricte i tancat, no m’agrada"
Les seves preferències actuals són ben clares: el Jazz que es fa actualment a Europa, on hi pot intervenir el Rock, el Flamenc o la Música Tradicional. “Conec, relativament, el cas de França, on hi ha una escena de músics joves, i no tant joves, realment important i colpidora, igual que hi és a segurament a Itàlia, a Anglaterra o als Països Escandinaus, per citar-ne només tres”La música sempre té una herència, tant la improvisació lliure com la més connectada al Rock. Totes neixen d’alguna cosa i s’organitzen a partir d’ella. Diu que, a finals de gener, en dies consecutius, hi va haver a Barcelona dos concerts d'estètiques ben diferenciades: Enrico Rava New Quartet, i els Free Radicals amb Peter Evans, Agustí Fernández i Barry Guy. "La música t’ha de sorprendre i emocionar, i aquests dos concerts, tan diferents i de tanta qualitat, ho van aconseguir".

De privacitat i desitjos
Les xarxes socials són una porta oberta per a donar-se a conèixer, i el Joan diu que ho aprofita bé. Rep propostes gràcies a la xarxa però també n'hi ha passat alguna de poc galdosa, degut a l'aparent anonimat que proporciona. Hi ha molt poc respecte per la propietat intel·lectual. “Quan algú vol utilitzar una fotografia teva, ha de demanar autorització. Les fotografies són a Internet per a ser visualitzades, no per a copiar-les i apropiar-te'n”. Aquest assumpte donaria per un article sencer, i potser ens n'ocuparem un altre dia però, en general, s'ha estès la falsa apreciació que el que és a la xarxa és públic i se'n pot disposar. Si ho extrapolem, per exemple, a una exposició, "oi que si despengem una pintura i la prenem cap casa, estem cometent un robatori?" En alguns països europeus hi ha molta més consciència dels drets d'autor i, en aquests casos, funcionen diferent. "M'han arribat a demanar permís des de Polònia per a utilitzar fotografies meves...".
“Poder viure del que faig fotogràficament, ja m’agradaria. Però sóc conscient que ni els més posats en el fotoperiodisme musical, i ja no diguem del Jazz, ho aconsegueixen”
Viure i conviure, dos verbs compatibles amb la Fotografia i el Jazz, un espai que ens apassiona, gràcies a gent com el Joan. 

Publica un comentari a l'entrada