dissabte, 24 de desembre de 2016

VIATGE SONOR

Miguel Fernández amb Masa Kamaguchi, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-desembre-2016
Miguel Fernández amb Masa Kamaguchi, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-desembre-2016
Miguel Fernández Quartet, 17-desembre-2016, Auditori de Vinseum


Miguel Fernández, saxos tenor i soprano
Pascal Morente, piano
Masa Kamaguchi, contrabaix
David Xirgu, bateria


No estem gens acostumats als concerts que proposen viatges. Als concerts, més aviat hi anem a acontentar l’oïda, a cercar ritmes sabuts i tonades familiars. I sovint ens perdem l’ingredient sensorial, que és el més interessant i, en el fons, el que més “alimenta”. I d’exemples n’hi ha una pila. Sense anar gaire lluny, es pot parlar en aquests termes del que va oferir, fa pocs dies, el compositor Àlex Cassanyes amb la seva Big Band, en una audició rica i de gran emotivitat. Precisament ell, junt amb alguns companys músics, i un públic respectuós i atent, va ser testimoni del que va oferir l’eloqüent saxofonista Miguel Fernández, que el passat dissabte omplia el Vinseum amb la finor del seu fraseig i les incursions sòniques del quartet que dirigeix. Fou el darrer dels concerts que han programat enguany els esforçats components del Jazz Club Vilafranca que, tot s’ha de dir, duen una trajectòria ben lloable i constant.

El concert, tot i la premonitòria presència de partitures, va circular per camins propers a la improvisació lliure, arrodonint una vetllada densa i de metratge alt. Dic camins propers perquè, sense abocar-s'hi del tot, el repertori (editat en el darrer disc del grup, “Ocean Blood”) es va mantenir dins d’una atmosfera definida, deixant sempre que el component d’improvisació fos el més independent possible. Tots quatre solistes van tenir espaiosos fragments per a expressar-se, segons el propi bagatge i tècnica, i van donar el millor d’ells mateixos. La prova fefaent va venir en la tercera peça, “Robot Skin”, que va passar per diversos estils, des del folk al blues passant pel free, i desembocant en una planura entre flamenca i llatina, després de diverses rondes de solos.

En el decurs de l’actuació, el contrabaixista Masatoshi Kamaguchi i el bateria David Xirgu, l’un amb la profunditat del seu so, i dansant expressiu amb l’instrument, i l’altre amb la musicalitat per bandera, i un punt de mag prestidigitador (tocant amb tantes baquetes com li queien de les mans), enlluernaren amb un llenguatge profund, acoblat sense esforç amb el descobriment de la nit, el pianista Pascal Morente, sempre respectuós i amb brillants iniciatives en les seves intervencions. Finalitzades les excursions particulars de cadascú, els magistrals retorns a l’atmosfera comuna van esdevenir l’altre tret fonamental del concert. Uns aterratges esponjosos, amb la delicadesa del cotó-fluix.
Publica un comentari a l'entrada