dijous, 13 de juliol de 2017

JAZZALDIA 51 2016 (i IV)

DeJohnette/Coltrane/Garrison
Plaza de la Trinidad, 26/7/2016

Ravi Coltrane, saxo tenor, soprano i sopranino
Matt Garrison, baix i efectes
Jack DeJohnette, bateria i piano

Jack DeJohnette, Plaza de la Trinidad, Donostia, 26-jul-2016


D’un trio on hi ha els “fills de”, dirigits per un dels bateries que van tenir l’honor d’acompanyar John Coltrane, se’n pot esperar alguna cosa més que un homenatge? La resposta evidentment és sí. El projecte de Jack DeJohnette es deixa endur pel record, però s’apuntala en una exquisida interpretació. Les complexitats rítmiques i compositives que, en algun moment, van engorronir l’audiència, es van veure perfectament compensades pels pics d’èxtasi interpretativa. Mentre alguns dels riffs de l’obra A Love Supreme ens mantenien alerta, a la sala de màquines, Matt Garrison i els seus ginys electrònics s’erigien en centre neuràlgic. Va lluir especialment amb The Sidewinder, un èxit dels 60 (del trompetista Lee Morgan) que va posar la mel als llavis a molts dels assistents. Ravi Coltrane, centre de tots els solos, va deixar empremta amb el soprano i el sopranino.

Steve Coleman & Five Elements
Plaza de la Trinidad, 26/7/2016

Steve Coleman, saxo alt i veu
Jonathan Finlayson, trompeta i veu
Miles Osazaki, guitarra i veu
Anthony Tidd, baix i veu
Sean Rickman, bateria i veu
Steve Coleman, Plaza de la Trinidad, Donostia, 26-jul-2016


El maquinista va posar la locomotora en marxa, i les peces començaven però no tenien intenció d’acabar. El so hipnòtic i les estructures aparentment lliures del quintet de Steve Coleman, actuaven de catalitzador de les peces. Tant, que el set podria haver durat fins l’endemà. La connexió amb el rap i el hip hop sempre present, i les contínues interseccions entre instrumentistes (ara un duo, ara un solo, ara un trio), van configurar un viatge entre versions urbanes d’alguns estàndards, com la del 'Round Midnight o la del Begin The Beguine. Tot ben conegut, però realment inconegut. Acabar, ho va acabar Ravi Coltrane, que tornà a l’escenari que havia trepitjat una estona abans. Precedit per una ronda de solos, on l’scat i les veus dels intèrprets també hi van ser presents, es va integrar perfectament en el viatge, com a bon aventurer que és.

Sean Rickman, Plaza de la Trinidad, Donostia, 26-jul-2016

Josemi Carmona y Javier Colina
Patio de San Telmo, Donostia, 25/7/2016



Josemi Carmona, guitarra
Javier Colina, contrabaix i acordió
José Manuel Ruiz “Bandolero”, bateria i percussió


El bon gust va presidir el darrer dels concerts matinals, novetat en aquesta 51a edició del Jazzaldia. Josemi Carmona i Javier Colina, acompanyats pel percussionista Bandolero, van oferir un repertori de cançons populars, salpebrades amb algun estàndard, que, amb el pas de l’estona, va deixar entre l'audiència una mena de bellesa íntima. La passió del públic creixia i a més d’un periodista se li va escalfar el bolígraf, miraculosament i exaltada. Només va faltar que Colina desenfundés l’acordió per a fer “La Recoba”, una farruca flamenca del tot emotiva, a duo només amb Carmona. Detalls com aquest ens fan constatar, un cop i un altre, que el contrabaixista navarrès viu envoltat d’una aura que el fa excepcional.


Christian Scott aTunde Adjuah
Auditorio del Kursaal, 26/7/2017


Christian Scott, trompeta i efectes
Elena Pinderhughes, flauta
Braxton Cook, saxo alt
Lawrence Fields, piano i teclat
Chris Dunn, contrabaix 
Corey Fonville, bateria 
Christian Scott amb Elena Pinderhugues, Braxton Cook i Lawrence Fields al piano, Auditorio del Kursaal, Donostia, 26-jul-2016

Com a cloenda d’una substanciosa 51a edició, el Jazzaldia presentava, ben a prop de la mitjanit, un dels trompetistes que carreguen amb el títol d’haver nascut a la Nova Orleans de Louis Armstrong, pare i buc insígnia de tots els solistes de Jazz. Christian Scott, que és potser el més jove d'aquests “hereus”, presentava a Donostia el projecte Stretch Music, que en aquest concert va donar un resultat força difuminat. No només pel tarannà de la pròpia música, brillant però enrevessada, sinó també per les condicions en què el vam afrontar: 5 dies intensos de festival, amb més de 20 concerts a les oïdes i una darrera jornada també esgotadora. Tot i les condicions, la intensitat de les peces i les intervencions individuals ens van conduir a un estat d’atenció notable. Christian Scott, que ja sabeu que es dissenya les seves pròpies trompetes, usava dos micròfons, un amb el so natural, i l’altre en el que hi introduïa filtres electrònics. Sobre l’escenari, a banda de la ja coneguda capacitat d’adaptació del pianista Lawrence Fields, vam notar la presència de la jove flautista Elena Pinderhughes la qual, lluny de passar desapercebuda, va concebre uns solos creixents que la banda sabia administrar amb serenor i empatia. Des dels fons electrònics del hip hop, el repertori va incloure aproximacions al jazz-rock, però també a la música contemporània d’arrels clàssiques.



La Marmite Infernale
Teatro Victoria Eugenia, 25/7/2016

Jean Aussanaire, saxos alt i soprano
Jean-Paul Autin, saxo sopranino i flauta
Michel Boiton, bateria i percussió
Jean Bolcato, baix
Olivier Bost, trombó i guitarra 
Eric Brochard, baix 
Jean Marc François, corneta 
Xavier Garcia, sampler, laptop i leap motion 
Clément Gibert, clarinet 
Guillaume Grenard, trompeta, tuba, flauta 
Christian Rollet, bateria i percussió 
Alfred Spirli, bateria i objectes 
Guy Villerd, saxo tenor, veu i electrònica 
Jean-Paul Delore, direcció 

El sainet, barreja de música i teatre, que representa en totes les seves actuacions el grup de Lió La Marmite Infernale, no deixa de ser una experiència colpidora. En l’obra que representaven en aquesta ocasió, Les homes... maintenant!!, l’escenografia entre medieval i post-apocalíptica, va donar com a resultat un concert de ritme creixent on es va vindicar en diverses ocasions la música en directe –excepcional el número de les paelles-, deixant força malparat tot el que es pugui associar a la música “enllaunada”. Execució eloqüent i expressiva, que sempre va comptar amb un fons de metal rock enginyós i, fins a cert punt, bèl·lic.


Bobo Stenson Trio
Plaza de la Trinidad, 25/7/2016


Bobo Stenson, piano
Anders Jormin, contrabaix
Jon Fält, bateria 

La capacitat tècnica i compositiva del pianista suec Bobo Stenson va quedar palesa en el breu concert que va oferir just abans de donar pas a la diva Diana Krall. En una hora encara no, va tenir temps per a desconstruir cançons llatines, una constant en la seva carrera, volent-ne mostrar sempre la part emotiva. Bellesa continguda, en podríem dir. Després, en la part central, deixà que els seus músics es perdessin pels camins de la improvisació, no sense haver-se conjurat per a retrobar-se i tancar. Finalment visità, amb la mateixa dèria desconstructiva, el rock i la fusió. Una bellesa massa fràgil per a ser tractada en públic.
Publica un comentari a l'entrada