“La meva capacitat per descriure la música va millorar gràcies a la immersió en la cultura i la crítica del vi.” Ted Gioia (compositor i crític de jazz)
El moment de transició que viu el Vijazz, sobretot pel canvi de director artístic, s'ha deixat sentir en tot el que s’ha vist sobre l'escenari de Jaume I. Hem tingut un programa en general més clàssic, amb dos grups que recuperaven velles arrels, Jazz–The Story i The JB's, i dues propostes de primer nivell, Dianne Reeves i Christian Scott. El fil entre uns i altres s’ha mantingut equilibrat però, si parlem de volum, el pes total ha estat francament lleuger. En el fons, els quatre concerts a plaça queden lluny dels sis de no fa gaires anys i, si tenim en compte l’antic escenari de la Rambla, que es va eliminar en fa dos, la diferència d’actuacions “en obert” és evident. Per acabar-ho d’adobar, els exclusius concerts del claustre de Sant Francesc s’han solapat amb els de la plaça, i encara no he trobat ningú que me’n sàpiga explicar el motiu. També han fet un gir les formes. Hem tingut una cara visible que ens ha parlat de tu a tu des de dalt l'escenari, sense gravacions. En Pere Pons, acostumat al seu Jamboree, ha presentat els concerts i ha aprofitat per a fer aparèixer el vi en diverses de les seves locucions. Sembla que hi ha algú que veu per on haurien d'anar els trets del Vijazz.
D’altra banda, el Vi també sembla en trànsit. Més enllà de copes i estands, gairebé em passa desapercebut. No he sabut concentra-m’hi, ho confesso. Deu ser allò que els arbres no et deixen veure el bosc, perquè he sentit a parlar més de tastos amb les menges més diverses, de pujar escales de campanars, de concursos culinaris, de relats eròtics i de clàssics cars, que no pas de Vi. Afectat pel deliri, més d’un dia he imaginat el Fèlix, en algun saló vilafranquí, amb les espelmes enceses, fitant la porta per sortir.
Jazz – The Story "Celebrating 100 Years of Jazz Recording"
El concert sobre la història del Jazz que obria el festival, va deixar sensacions agredolces. Una banda d’onze músics de primeríssim ordre va protagonitzar l’homenatge als 100 anys de la primera gravació de Jazz. Un concert on es van sentir molt els solistes i poc la banda. Tot i així, vam tenir moments captivadors, com ara la versió del ‘Birdland’ de Weather Report, o el ‘So What’ de Miles Davis. Tanmateix, tot i la implicació dels solistes, no es va poder evitar la imatge d'uns músics tan reputats llegint partitures per a tocar estàndards dels més coneguts. El projecte estrenava gira europea a Vilafranca, per bé, i per mal.
Gianni Gagliardi i Octavi Coronado
El que s’ha mantingut amb molt d’esforç és el Vermut-Jazz, tot i la precarietat a la que es veuen sotmesos els músics participants. El saxofonista barceloní Gianni Gagliardi, de so dolç i vellutat, va oferir la seva actuació a Cal Figarot acompanyat del teclista Tomàs Fosch i el bateria Jordi Pallarès. Una estona plàcida i de molt de valor interpretatiu. Esforç també el que van fer Jazz i Swing Vilafranca per repetir la ballada de Lindy Hop de l’any passat, però concentrada en un dia sol, dissabte, i amb música en viu a càrrec de l’Octavi Coronado Swingtet, un vell conegut de l’afició vilafranquina.
Christian Scott aTunde Adjuah
L’home que es dissenya les pròpies trompetes fins el punt de posar-les-hi nom. El que vol connectar fermament amb els seus orígens afroamericans i amerindis (té un avi gran cap de tribu), ens va submergir en un món poètic que viu alhora de sonoritats clàssiques i electròniques. La seva ‘Stretch Music’, representada per una trilogia de gravacions que també volen celebrar els 100 anys del primer disc de Jazz, va calar com la pluja fina. Els ritmes urbans que obrien l’actuació, van cedir part del protagonisme a la jove Elena Pinderhugues, que mostrà un discurs imaginatiu, net i sòlid alhora, gens comú entre els intèrprets de flauta travessera en el Jazz. La formació, que va tancar totalment connectada a l’espai i al públic, comptava amb el percussionista Weedie Braimah, el jove bateria Mike Mitchell (Vijazz 2015, amb la Stanley Clarke Band), el baixista Max Moran i el finíssim pianista Lawrence Fields.
The JB’s - James Brown Original Band
La banda del padrí del funk no va fer un concert perfecte, però sí que va tenir punts calents molt apreciats per l’audiència. Van ser dues hores d’una esbojarrada marxeta que va tenir en les veus de Martha High (una de les veus que duia Maceo Parker el 2007) i Cynthia Moore, les seves millors cartes.
Dianne Reeves
De comunió absoluta es pot qualificar el concert de cloenda. La versatilitat vocal de Dianne Reeves, i el bon gust a l'hora d'exterioritzar-la, va connectar des del primer minut. Amb un inici explosiu, i una empatia extraordinària, la cantant i el quartet que l’acompanyava (Romero Lumambo, guitarra; Peter Martin, piano i teclat; Reginald Veal, baix i contrabaix; Terreon Gully, bateria) van completar una actuació ondulant, contrapuntada amb diverses balades, on la sentor africana de l’scat i les infinites aventures vocals de la diva van seduir un públic disposat a escoltar, i a jugar amb tots els cors que l’artista proposava. Per qualificar el concert de perfecte, no ens podem oblidar del quartet: sincronia, modulació, serenor, clímax... per moments, una versió reduïda de Duke Ellington amb la seva big band.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada