60è JAZZALDIA - MARC RIBOT: LA VENTADA DE MARÇ

Fotografies ©Imma Casanellas

Marc Ribot, Plaza de la Trinidad

El pas de Marc Ribot per la 60a. edició ha deixat emprempta, no només per ser un dels artistes que enguany han rebut el Premi Jazzaldia, sinó pels tres concerts plens de força i enginy que va oferir. Aquest és segurament el misteri d'un guitarrista únic. D'on treus la força, Marc? Com es pot ser tan contundent i tan fi alhora? Com es pot semblar tan despreocupat i no deixar-se mai res al tinter? 

Aquí van alguns moments d'aquesta autèntica ventada de març feta guitarrista.

HURRY RED TELEPHONE

25 JULIOL 2025
Trinitate Enparantza

DESCÀRREGA ELÈCTRICA. No em puc imaginar el voltatge que circulava per l’escenari en aquest concert, però la sensació dels que érem asseguts just al davant era d’enrampada constant.

Sebastian Steinberg, Chad Taylor, Ava Mendoza i Marc Ribot

La capacitat de Marc Ribot d'incidir en les coses i portar-les a l’extrem sense, pràcticament, cap moviment corporal, assegut davant dels seus papers rebregats, mig d’esquena al públic, espanta una mica. És el que deu voler, vaig pensar. 

Ava Mendoza

Potser vindrà un terratrèmol, o potser tornarem als 50’s on l’enrampada del Rock ens va ferir per tota la vida o, ves a saber, potser avançarem tant en el temps que farem música electrònica sense cap més estri que una guitarra acústica. 

Chad Taylor

Sebastian Steinberg

Ribot ens espanta i no podem parar de mirar i escoltar, perquè al seu voltant hi té en Chad Taylor, el seu bateria de confiança, un improvisador nat com Sebastian Steinberg i Ava Mendoza, col·lega "elèctrica" de les sis cordes, capaç de liderar i acompanyar amb la mateixa eloqüència.

___________________________________________________________________________________

Marc Ribot amb Shahzad Ismaily al Victoria Eugenia

MARC RIBOT SOLO / CERAMIC DOG
26 i 27 juliol 2025
San Telmo Museoa / Victoria Eugenia Antzokia

EL NEGUIT. Amb Marc Ribot sempre em passa. El seu tarannà de Professor Tornassol (veure còmics de Tintín) em desconcerta. No sé què n’he d’esperar d’aquest home de posat senzill, gens formal i, dalt l’escenari, una mica escàpol, boi sempre assegut de perfil, o directament d’esquena a l’audiència. Potser és aquesta incertesa, aquesta aparença de metge-distret, la que fa que, si puc, no em perdi mai un concert seu.

Ceramic Dog al Victoria Eugenia

Al solo del Claustre de San Telmo va mostrar la seva cara més lliure, connectant amb tot el seu immens ventall. Dels grinyols i les textures més esquerpes va passar al blues, i d’una cançó cubana al soroll més estrepitós que es pugui fer amb 6 cordes i una caixa. Tantes connexions impossibles com vulgueu, i ell com si res no hagués passat.

Ches Smith

L’endemà era el gran dia. A la prèvia del seu concert al Victoria Eugenia va rebre, amb molta joia, el Premi Jazzaldia d’aquesta 60a edició. No se sap si a conseqüència de la injecció d’autoestima resultant, o per la gran afinitat amb els seus companys de Ceramic Dog, tot seguit ens va presentar una autèntica meravella de concert. Vam sortir enlairats tots. 

Shahzad Ismaily amb Marc Ribot

Quina matinal més potent, quin viatge i quin so més esclatant. Amb modificadors electrònics pel mig, a cops semblava el power trio de Hendrix, a cops el Lou Reed de Velvet Undergroud, a cops un revolucionari, quan va improvisar sobre el Bella Ciao. Una delícia que no va deixar de banda un rebuig absolut a les dictadures, recordant la de Franco, però posant en el punt de mira la que treu el cap al seu país. Són l’embrió de totes les guerres. 

Marc Ribot amb el Premi Jazzaldia

Els Ceramic Dog es completen amb Shahzad Ismaily, baix i percussions, i Ches Smith a la bateria i percussió electrònica.

Ceramic Dog

Marc Ribot

IMMA CASANELLAS AL 60è JAZZALDIA

Entrada a l'exposició

Imma Casanellas, fundadora de Jazz i Fotografia de Primera Mà, participa a l'exposició commemorativa del 60è Aniversari del Donostiako Jazzaldia, el degà dels festivals peninsulars. Comissariada per Lolo Vasco, actual fotògraf del Festival, l'exposició Jazzaldia. Irudi bidaia (Jazzaldia. Viatge visual) és una retrospectiva dels artistes que hi han actuat de l'any 1966 fins avui. Les més de 200 imatges que s'hi poden veure pertanyen als qui, en el decurs d'aquests anys, van ser fotògrafs oficials del Festival.

Imma Casanellas a l'esquerra i a la dreta amb Lolo Vasco

Oportunament intercalades entre les "oficials" hi podem trobar imatges d'aquells que cobrim el Festival per a mitjans diversos, com ara aquest bloc-revista que teniu entre mans. La llista de fotògrafs inclou la nostra companya Imma Casanellas que hi participa amb una imatge de la pianista japonesa Hiromi Uehara, captada al Jazzaldia de l'any 2013.

Panoràmica de l'exposició amb la fotografia d'Hiromi Uehara en primer pla

L'exposició és de lliure accés al 2on pis del San Telmo Museoa, just als peus de l'Urgull, el petit puig que s'eleva al final de la Parte Vieja donostiarra, i es pot veure fins el 28 de setembre. Si sou per la ciutat, no us ho deixeu perdre.

Cartell de l'exposició

60è JAZZALDIA - LA VEU POT AMB TOT

Fotografies ©Imma Casanellas                                     

KURT ELLING & YELLOWJACKETS 

CELEBRATE WEATHER REPORT

24 juliol 2025

Trinitate Enparantza

Kurt Elling, veu

Bob Mintzer, saxo tenor i EWI

Russell Ferrante, piano i teclats

Dane Anderson, baix

William Kennedy, bateria

Kurt Elling & Yellowjackets Celebrate Weather Report

El que ha fet Kurt Elling amb la música dels insubstituïbles Weather Report és una animalada, en el millor sentit de la paraula. A banda de posar lletra a unes composicions que no en tenien, cal remarcar la complexitat que representa adaptar-les a la veu, malgrat que no és el seu medi original. El resultat de tot plegat és força irreconeixible (Birdland, al bis, i A Remark You Made foren les peces més identificables), però també molt atractiu.

Bob Mintzer amb l'EWI

Quan va començar el concert, tots desitjàvem sentir aquelles tonades. El cap se te n’anava als 70’s, però ni els Yellowjackets no volien ser Weather Report ni Elling, tot i tenir una veu capaç de produir les sonoritats més impensades, pretenia emular Zawinul, Shorter o Pastorius. 

Russel Ferrante

De fet, i com no podia ser d’una altra manera, la qüestió vocal fou el centre de gairebé tot, més enllà d’uns Yellowjackets que van anar clarament de menys a més en l’actuació. 

William Kennedy

Kurt Elling es va convertir en el mestre de cerimònies, el crooner desitjat i l’equilibrista de l’scat que tots recordem. El seu domini de l’escena i la seva impressionant perícia amb el micròfon van fer la resta.

Dane Anderson

Yellowjackets, amb un proactiu William Kennedy a la bateria, el jove Dane Anderson al baix, un Bob Mintzer finíssim amb l’EWI i en Russell Ferrante, membre fundador del grup, propietari encara d’un discurs emocionant davant les tecles.

Kurt Elling

60è JAZZALDIA - Concerts previs

             Fotografies ©Imma Casanellas  

Iñaki Salvador i Marco Mezquida, Chillida Leku, Hernani   -    20 juliol 2025

Hem tornat a Donostia i en sortim novament amb grans satisfaccions, poques decepcions i molta música per explicar. Com sempre, hem tornat a casa amb una pila d'imatges que volem presentar aquí. Ja sabeu que ens mou el desig de compartir emocions per mitjà de les nostres fotografies i dels comentaris que les acompanyen. Són les emocions que ens transmet la música, l'indret on ha sonat i el tarannà que desperta entre els espectadors que hi assistim. Un totum revolutum segurament irrepetible. 

Enguany, no ens ha semblat que el 60è aniversari del degà dels festivals de Jazz peninsulars hagi suposat, precisament, cap revolució. Més enllà d'un cartell absolutament impossible d'abastar, i l'habitual desfilada de patums que fan d'aquest festival un dels més importants d'Europa, el Jazzaldia ha tingut alguns concerts previs que avui volem explicar com a tret de sortida. El primer és el duo de pianos d'Iñaki Salvador i Marco Mezquida, i el segon, una trobada gairebé casual amb l'Arcarazo Trio, aquest sí, totalment fora de cartell (cerqueu-lo al final d'aquesta pàgina).

En les properes setmanes anirem penjant les nostres impressions dels concerts als que hem pogut assistir, d'entre les més de 100 actuacions que s'han programat en 5 dies.

IÑAKI SALVADOR / MARCO MEZQUIDA

Chillida Leku, 20 juliol 2025

Iñaki Salvador, piano i acordió
Marco Mezquida, piano i acordió

JUGAR PER PARELLES. Qui és qui? em preguntava quan ja érem a mitja actuació. Si no hagués estat perquè en Marco s’aixecava de tant en tant per manipular les cordes del seu piano, confesso que en molts moments no hauria sabut, d’oïda, qui tocava què.

Iñaki Salvador i Marco Mezquida, baixant cap a l'escenari

Tot va commençar amb els dos protagonistes baixant el pendent que els separava de l’escenari, en mig del públic, calçats amb un parell d’acordions i entonant una cançó de Mikel Laboa, concretament “Ihesa zilegi balitz” (Si fos lícit fugir). L’emotiva baixada va acabar amb bona part del públic dret i taral·lejant la tonada.

D’entrada fou una sorpresa, però també un inici ben significatiu. Amb els acordions, les dues ànimes es desfeien de la seva closca protectora i s’obrien a jugar en un terreny poc habitual. Deixaven el seu bagatge per a emprendre una partida nova amb els seus pianos. Equilibraven la seva pianística per a la propera hora i mitja.

Iñaki Salvador

El concert (“Dichosos tributos”) va ser un homenatge a pianistes de la història del Jazz. Per la coctelera van passar Bud Powell, Tete Montoliu, Horace Silver, Egberto Gismonti, Bill Evans, Chick Corea i Keith Jarrett.

Marco Mezquida

Amb aires monkians en diversos moments, el joc de les 178 tecles va tancar amb una fidel evocació del “Maple Leaf Rag” de Scott Joplin. Algunes peces van ser versions sobre composicions dels autors esmentats, però també n’hi va haver un parell dels dos teclistes.

Iñaki Salvador i Marco Mezquida, acabats d'arribar a l'escenari

Quan va ser l’hora de deixar l’escenari, no es van oblidar dels acordions i van baixar literalment amb les tecles posades. Si les imatges al·legòriques valen per alguna cosa, deu ser per a això.

ARCARAZO TRIO

Club Cantábrico, 22 juliol 2025

Víctor Carrascosa, trompeta

Camil Arcarazo, contrabaix

Enric Fuster, bateria

Víctor Carrascosa, Camil Arcarazo i Enric Fuster, Club Cantábrico, Donostia - 22 juliol 2025

En una altra prèvia del 60è Jazzaldia hi vam trobar aquest grup de talents joves, com deia aquell, sobradament preparats.

Camil Arcarazo

La sessió va consistir en un doble set a un dels espais exclusius de Donostia, el Club Cantábrico, que de fa uns mesos ha tornat a programar concerts.

Enric Fuster

Va ser una diversió plena de stàndards amb el toc personal de cada solista ben present.

Víctor Carrascosa

Un plaer retrobar aquests artistes i els seus solos, lluny de casa.

ESCOLTAR I BEURE, Edició 2025

CRÒNICA DELS CONCERTS A PLAÇA

Publicat a EL 3 DE VUIT (11-7-2025)    

Que el vaixell del Vijazz fa temps que navega amb dificultats, ja ho sabem. Del que no en sabem tant és de les seves virtuts, i no parlo de l’autobombo i dels elogis fora mida que rep sovint. Parlo, per exemple, de tot el que té a veure amb la música. La gestió artística es manté allunyada dels circuïts dominants i, en general, de les grans productores. En altres paraules, hi ha una autonomia que, d’una banda provoca maldecaps (com ara la poca presència als mitjans generalistes), però de l’altra deixa les mans més lliures per a confeccionar el cartell d’artistes. Enguany, no sé si per aquest motiu o per una racionalització forçada dels recursos, m’ha semblat que aquesta virtut es deixava sentir més que en edicions anteriors. Hi ha hagut canvis. És notori, per exemple, que s’hagi prescindit de les veus. No hem tingut vocalistes a la Plaça de Jaume I. Si vols tu, l’inefable Avishai Cohen va cantar la seva Alfonsina y el mar, en Robben Ford els obligats tributs d’una prolífica carrera com la seva, i els escocesos corto.alto van tancar l’actuació amb una peça cantada. Però més enllà d’això, ni una veu solista. Correctíssim. Una altra virtut, aquesta menys amagada, són les bones sensacions dalt l’escenari. S’han tornat a veure músics satisfets, abans i després. Bona feina al backstage.

Tanmateix, el viatge d’aquesta 18a edició començava fluix. Divendres, el baixista Vincen Garcia, que és un gran intèrpret del seu instrument, va fer una actuació abassegadora, amb molta simetria i un devessall incessant de notes, una mena de castell de foc permanent. El públic enfervorit i content, però poca cosa més. Sort que just després un Robben Ford excel·lent amb 73 primaveres va fer un concert connectat amb el pop-rock, tot deixant anar un discurs clar i emotiu on també hi va aparèixer el blues. El més destacable, si més no, fou l’experimentada banda que l’acompanyava, amb el baixista Chris Minh Doky al capdavant, el teclista Ricky Peterson i un extraordinari Keith Carlock a la bateria. Pocs poden fer-la cantar amb aquesta clarividència, tot combinant energia i colorisme. La bateria que canta: una de les herències, tot val a dir-ho, que el Rock ha tingut del Jazz. 

La de dissabte va ser nit de descobertes juvenils. El quartet escocès del multi-instrumentista Liam Shortall (corto.alto en espanyol) va oferir un concert també molt colorista, a cavall del jazz-rock i l’acid-jazz. Bons solistes i bones bases ambientals, tal com s’espera d’uns músics que venen del nord. La descoberta posterior no va ser per la figura d’Avishai Cohen, que ja havia deixat la seva empremta al Vijazz l’any 2014, sinó per l’actuació tan coral i perfecta que va perpetrar amb l’acompanyament de dos músics molt joves. El contrabaixista israelià va fer de la seva exuberància una virtut i tots tres músics pràcticament no van parar de tocar alhora. Cada solo va anar sempre acompanyat dels altres dos músics en segon pla, i tant Itay Simhovich al piano com Roni Kaspi a la bateria van respectar i van ser respectats, en una actuació llarga que ningú no hauria volgut que s’acabés. 

El vespre-nit de diumenge, per tancar aquesta edició, vam tenir dos plats de categoria. El que va fer Joe Lovano amb el trio polonès de Marcin Wasilewski és el que en podríem dir la veritat del Jazz portada a l’extrem. Sé que no m’explico bé, però si el Jazz és improvisació i connexió entre músics, aquest quartet ens en va fer una demostració de primer nivell, sense etiquetes, amb poques melodies i sense cap patró identificable. Després de tanta pulsió quasi esotèrica em quedo amb les quatre notes del Lonely Woman d’Ornette Coleman que Lovano va deixar anar cap al final del bis. En el concert anterior, havíem tingut el bateria Makaya McCraven amb una actuació oberta, també amb poques etiquetes, i construïda des del power trio, és a dir, amb guitarra, baix i bateria. Un finíssim Matt Gold a la guitarra, va impulsar el quartet fins els cims del jazz-rock, tot i acabar deixant el gran Marquis Hill i la seva trompeta una mica en segon pla. Un altre dia serà! 

Resumint, segurament un Vijazz dels més prolífics dels darrers anys a nivell musical.