60è JAZZALDIA - Concerts previs

             Fotografies ©Imma Casanellas  

Iñaki Salvador i Marco Mezquida, Chillida Leku, Hernani   -    20 juliol 2025

Hem tornat a Donostia i en sortim novament amb grans satisfaccions, poques decepcions i molta música per explicar. Com sempre, hem tornat a casa amb una pila d'imatges que volem presentar aquí. Ja sabeu que ens mou el desig de compartir emocions per mitjà de les nostres fotografies i dels comentaris que les acompanyen. Són les emocions que ens transmet la música, l'indret on ha sonat i el tarannà que desperta entre els espectadors que hi assistim. Un totum revolutum segurament irrepetible. 

Enguany, no ens ha semblat que el 60è aniversari del degà dels festivals de Jazz peninsulars hagi suposat, precisament, cap revolució. Més enllà d'un cartell absolutament impossible d'abastar, i l'habitual desfilada de patums que fan d'aquest festival un dels més importants d'Europa, el Jazzaldia ha tingut alguns concerts previs que avui volem explicar com a tret de sortida. El primer és el duo de pianos d'Iñaki Salvador i Marco Mezquida, i el segon, una trobada gairebé casual amb l'Arcarazo Trio, aquest sí, totalment fora de cartell (cerqueu-lo al final d'aquesta pàgina).

En les properes setmanes anirem penjant les nostres impressions dels concerts als que hem pogut assistir, d'entre les més de 100 actuacions que s'han programat en 5 dies.

IÑAKI SALVADOR / MARCO MEZQUIDA

Chillida Leku, 20 juliol 2025

Iñaki Salvador, piano i acordió
Marco Mezquida, piano i acordió

JUGAR PER PARELLES. Qui és qui? em preguntava quan ja érem a mitja actuació. Si no hagués estat perquè en Marco s’aixecava de tant en tant per manipular les cordes del seu piano, confesso que en molts moments no hauria sabut, d’oïda, qui tocava què.

Iñaki Salvador i Marco Mezquida, baixant cap a l'escenari

Tot va commençar amb els dos protagonistes baixant el pendent que els separava de l’escenari, en mig del públic, calçats amb un parell d’acordions i entonant una cançó de Mikel Laboa, concretament “Ihesa zilegi balitz” (Si fos lícit fugir). L’emotiva baixada va acabar amb bona part del públic dret i taral·lejant la tonada.

D’entrada fou una sorpresa, però també un inici ben significatiu. Amb els acordions, les dues ànimes es desfeien de la seva closca protectora i s’obrien a jugar en un terreny poc habitual. Deixaven el seu bagatge per a emprendre una partida nova amb els seus pianos. Equilibraven la seva pianística per a la propera hora i mitja.

Iñaki Salvador

El concert (“Dichosos tributos”) va ser un homenatge a pianistes de la història del Jazz. Per la coctelera van passar Bud Powell, Tete Montoliu, Horace Silver, Egberto Gismonti, Bill Evans, Chick Corea i Keith Jarrett.

Marco Mezquida

Amb aires monkians en diversos moments, el joc de les 178 tecles va tancar amb una fidel evocació del “Maple Leaf Rag” de Scott Joplin. Algunes peces van ser versions sobre composicions dels autors esmentats, però també n’hi va haver un parell dels dos teclistes.

Iñaki Salvador i Marco Mezquida, acabats d'arribar a l'escenari

Quan va ser l’hora de deixar l’escenari, no es van oblidar dels acordions i van baixar literalment amb les tecles posades. Si les imatges al·legòriques valen per alguna cosa, deu ser per a això.

ARCARAZO TRIO

Club Cantábrico, 22 juliol 2025

Víctor Carrascosa, trompeta

Camil Arcarazo, contrabaix

Enric Fuster, bateria

Víctor Carrascosa, Camil Arcarazo i Enric Fuster, Club Cantábrico, Donostia - 22 juliol 2025

En una altra prèvia del 60è Jazzaldia hi vam trobar aquest grup de talents joves, com deia aquell, sobradament preparats.

Camil Arcarazo

La sessió va consistir en un doble set a un dels espais exclusius de Donostia, el Club Cantábrico, que de fa uns mesos ha tornat a programar concerts.

Enric Fuster

Va ser una diversió plena de stàndards amb el toc personal de cada solista ben present.

Víctor Carrascosa

Un plaer retrobar aquests artistes i els seus solos, lluny de casa.

ESCOLTAR I BEURE, Edició 2025

CRÒNICA DELS CONCERTS A PLAÇA

Publicat a EL 3 DE VUIT (11-7-2025)    

Que el vaixell del Vijazz fa temps que navega amb dificultats, ja ho sabem. Del que no en sabem tant és de les seves virtuts, i no parlo de l’autobombo i dels elogis fora mida que rep sovint. Parlo, per exemple, de tot el que té a veure amb la música. La gestió artística es manté allunyada dels circuïts dominants i, en general, de les grans productores. En altres paraules, hi ha una autonomia que, d’una banda provoca maldecaps (com ara la poca presència als mitjans generalistes), però de l’altra deixa les mans més lliures per a confeccionar el cartell d’artistes. Enguany, no sé si per aquest motiu o per una racionalització forçada dels recursos, m’ha semblat que aquesta virtut es deixava sentir més que en edicions anteriors. Hi ha hagut canvis. És notori, per exemple, que s’hagi prescindit de les veus. No hem tingut vocalistes a la Plaça de Jaume I. Si vols tu, l’inefable Avishai Cohen va cantar la seva Alfonsina y el mar, en Robben Ford els obligats tributs d’una prolífica carrera com la seva, i els escocesos corto.alto van tancar l’actuació amb una peça cantada. Però més enllà d’això, ni una veu solista. Correctíssim. Una altra virtut, aquesta menys amagada, són les bones sensacions dalt l’escenari. S’han tornat a veure músics satisfets, abans i després. Bona feina al backstage.

Tanmateix, el viatge d’aquesta 18a edició començava fluix. Divendres, el baixista Vincen Garcia, que és un gran intèrpret del seu instrument, va fer una actuació abassegadora, amb molta simetria i un devessall incessant de notes, una mena de castell de foc permanent. El públic enfervorit i content, però poca cosa més. Sort que just després un Robben Ford excel·lent amb 73 primaveres va fer un concert connectat amb el pop-rock, tot deixant anar un discurs clar i emotiu on també hi va aparèixer el blues. El més destacable, si més no, fou l’experimentada banda que l’acompanyava, amb el baixista Chris Minh Doky al capdavant, el teclista Ricky Peterson i un extraordinari Keith Carlock a la bateria. Pocs poden fer-la cantar amb aquesta clarividència, tot combinant energia i colorisme. La bateria que canta: una de les herències, tot val a dir-ho, que el Rock ha tingut del Jazz. 

La de dissabte va ser nit de descobertes juvenils. El quartet escocès del multi-instrumentista Liam Shortall (corto.alto en espanyol) va oferir un concert també molt colorista, a cavall del jazz-rock i l’acid-jazz. Bons solistes i bones bases ambientals, tal com s’espera d’uns músics que venen del nord. La descoberta posterior no va ser per la figura d’Avishai Cohen, que ja havia deixat la seva empremta al Vijazz l’any 2014, sinó per l’actuació tan coral i perfecta que va perpetrar amb l’acompanyament de dos músics molt joves. El contrabaixista israelià va fer de la seva exuberància una virtut i tots tres músics pràcticament no van parar de tocar alhora. Cada solo va anar sempre acompanyat dels altres dos músics en segon pla, i tant Itay Simhovich al piano com Roni Kaspi a la bateria van respectar i van ser respectats, en una actuació llarga que ningú no hauria volgut que s’acabés. 

El vespre-nit de diumenge, per tancar aquesta edició, vam tenir dos plats de categoria. El que va fer Joe Lovano amb el trio polonès de Marcin Wasilewski és el que en podríem dir la veritat del Jazz portada a l’extrem. Sé que no m’explico bé, però si el Jazz és improvisació i connexió entre músics, aquest quartet ens en va fer una demostració de primer nivell, sense etiquetes, amb poques melodies i sense cap patró identificable. Després de tanta pulsió quasi esotèrica em quedo amb les quatre notes del Lonely Woman d’Ornette Coleman que Lovano va deixar anar cap al final del bis. En el concert anterior, havíem tingut el bateria Makaya McCraven amb una actuació oberta, també amb poques etiquetes, i construïda des del power trio, és a dir, amb guitarra, baix i bateria. Un finíssim Matt Gold a la guitarra, va impulsar el quartet fins els cims del jazz-rock, tot i acabar deixant el gran Marquis Hill i la seva trompeta una mica en segon pla. Un altre dia serà! 

Resumint, segurament un Vijazz dels més prolífics dels darrers anys a nivell musical.

CONTINUÏTAT MÚLTIPLE

Fotografies ©Imma Casanellas                 

ALBERT MARQUÈS

-

GONZALO DEL VAL

JAMBOREE JAZZ CLUB - SALA 3

56è Festival de Jazz de Barcelona

8 novembre 2024

Albert Marquès, piano

Gonzalo del Val, bateria i percussions

Encara bo que només n'eren dos, de músics! Quina capacitat de generar atmosferes! La immensa quantitat de registres i estils que van desplegar aquest dos artesans fou de les que et fan aferrar-te a la cadira fins al final del concert, encuriosit només per escoltar què va passant. 

Assistíem al primer set de l'actuació amb una sala ben plena. Els dos protagonistes es retrobaven anys després d'haver coincidit en els inicis de les seves respectives carreres i, per a ells dos, vam entendre que es tractava d'una ocasió d'un alt component emocional. Hi va haver música coneguda, i també de nova per explorar plegats, tal com vam poder escoltar després. 

De seguida ens vam adonar que el set es plantejava sense pauses, amb una peça que en va integrar moltes altres i que va tenir una durada de 50'. El blues va fer-se veure només començar. Creixia i creixia fins que va connectar amb alguns passatges clàssics. De cop t'has de posar en alerta. La contundència, segurament més clàssica que rockera, es fa present amb certa violència fins que acaba en el minimalisme, les sonoritats extra-instrumentals, textures, sorolls... i, plàcidament, et veus transportat als grans espais septentrionals, aurores boreals, ambients nòrdics. 

Però ve't aquí que, sense adonar-nos-en, entrem en els acords flamencs i les seves escales frígies, just quan Gonzalo del Val posa les seves mans per primer cop sobre el hang que tenia a la seva esquerra. I apareix de sobte el rock, més aviat punk que no pas progressiu i, al final, una cançó... que duu als creixents melòdics, no pas rítmics com al principi, i finalitza tal com ha començat, amb el blues.

La segona peça comença amb un solo de bateria, polit i amb caràcter. Ja es veu que es tracta de quelcom més líric, més melòdic. Fins i tot hi ha una cançó, pre-gravada, que s'inserta juntament amb un seguit de projeccions del Marc Marquès, germà del pianista. Final d'un viatge generós i divers que no ens va deixar gaire temps per a respirar. Que en siguin més! 

MARIA I EL MIRACLE D'ALMERÍA

6 novembre 2024

SALA PARAL·LEL 62

56è Festival de Jazz de Barcelona

MARIA SCHNEIDER & CLASIJAZZ BIG BAND

Direcció: Maria Schneider

Acordió: Philippe Thuriot

Trompetes: Joan Mar Sauqué, Bruno Calvo, Pep Garau, José Carlos "Pepelu" Rodríguez

Trombons: Rita Payés, Tomeu Garcías, Miguel Moisés, Pedro Pastor

Saxos i vents: Irene Reig, Enrique Oliver, Tete Leal, Pedro Cortejosa, Francisco Blanco "Latino"

Piano: Dahoud Salim

Guitarra: Jaume Llombart

Contrabaix: Bori Albero

Bateria: Andreu Pitarch

Fotografies ©Imma Casanellas               

Ja no és que Maria Schneider sigui una compositora més que inquieta, amb una idea comunicativa única. Ni que la seva figura artística sàpiga connectar tan bé amb el que vol descriure. Ni tampoc que sigui, música a banda, una gran aficionada a la contemplació d’aus...

El que més va commoure en aquest concert al davant de la Clasijazz Big Band fou la capacitat de posar-hi el seu segell, de fer visible el seu món per mitjà d’un grup de músics, en principi, poc coneguts per la directora.

La Big Band, que forma part del miracle Clasijazz, que ve d’Almería de la mà d’un melòman anomenat Pablo Mazuecos -present a la sala i dirigint-se al públic amb paraules plenes d’emoció-, és una formació amb músics de procedència diversa (molts dels Països Catalans) que aquell vespre a la Sala Paral·lel 62 es va convertir en un instrument valuosíssim a les mans de la directora de Minnesota.

Una Big Band amb molta personalitat que en cap moment va deixar de ser Schneider. La capacitat de fer sonar les seves composicions tal com ella les ha pensat, acompanyada de l'obstinació dels músics per a deixar-hi el seu pòsit, la seva empremta, van ser gloriosos.

Irene Reig

  

Enrique Oliver

Creixents mil·limètrics a dojo, finals de cotó-fluix quan menys te’ls esperes, tuttis potents amb instrument solista per davant. Tot, marca de la casa.

Maria Schneider

Anècdota trista però molt emocionant fou el record que va tenir el saxofonista Francisco Blanco “Latino” amb la catàstrofe de la DANA que ha patit l’Horta Sud, a València, molt recent en el dia d’aquest concert. Fundador del col·lectiu Sedajazz, de la població de Sedaví, el saxofonista adreçà unes molt sentides paraules que van portar a un minut de silenci impressionant, seguit d’una ovació de gala amb tota la sala dempeus.

Francisco Blanco "Latino"

A banda, el concert també va comptar per al Retrat d’Artista que el Festival ha encarregat enguany a la trombonista i cantant Rita Payés, que forma part de la Clasijazz Big Band. Payés va participar, tant des del trombó com des de la veu, en un final discret però significatiu.

Rita Payés

PASSES DE GEGANT

CAMIL ARCARAZO - VÍCTOR CARRASCOSA QUINTET

Auditori del Conservatori del Liceu

56è Festival de Jazz de Barcelona

5 novembre de 2024

Víctor Carrascosa, trompeta i fliscorn

Camil Arcarazo, guitarra

Diego Hervalejo, piano

Masa Kamaguchi, contrabaix

Andreu Pitarch, bateria

                                                                                                               Fotografies ©Imma Casanellas

Camil Arcarazo i Víctor Carrascosa amb Masa Kamaguchi

Poques coses emocionen tant com el talent jove fent passes de gegant. Quan comença un viatge o, com en aquest cas, quan el viatge continua i s'atura a ports importants com el Festival de Jazz de Barcelona. En aquest concert, Arcarazo i Carrascosa van despertar molt més que curiositat. No val a badar. Nosaltres hi èrem i res no va ser només curiós, sinó sòlid, amb discurs bàsicament mainstream, però dels que fan parar l'orella.

Camil Arcarazo-Víctor Carrascosa Quintet

Els dos amics es van envoltar d'un trio que, pel que sembla, no tindrà continuïtat, si més no en els propers temps. Una llàstima que només hagi estat una reunió per a la ocasió, però quina reunió!

Diego Hervalejo

A les tecles hi trobem un dels pianistes que porta temps traient el cap a l'escena amb una brillantor constant, fins i tot configurant el seu propi trio. Es tracta del mallorquí Diego Hervalejo, fi estilista amb un discurs dels que arriben bé al pati de butaques.

Els dos protagonistes amb Andreu Pitarch i Masa Kamaguchi

La part central, i el cos, van anar càrrec d'un tot-terreny com Masatoshi Kamaguchi. Enèrgic i sorpresiu, a voltes solitari, però sempre amatent, el cordista japonès afincat a Catalunya no mostra mai res que no sigui eloqüència. Navega per mars embravits, però en el fons és un matalàs immens per a tripulants valents.

Camil Arcarazo i Víctor Carrascosa

Per tancar el triangle hi tenim un altre fi estilista que sempre enforteix el discurs general, un dels percussionistes capaços d'abraçar una gamma amplíssima d'extrems. De la tramuntana més sorollosa al llebeig més càlid, l'Andreu Pitarch, ara que parlem de soroll, ha pujat al podi sense fer-ne gaire. Només tocant bé.

Víctor Carrascosa

Excel·lències del trio a banda, el grup es va fer notar per tenir so propi, cosa gens fàcil de trobar pels escenaris. La sonoritat dels duos de guitarra i trompeta (o fliscorn), simultanejant sovint notes i partitura, no va passar desapercebuda. Al contrari, va semblar un autèntic senyal d'identitat.

Camil Arcarazo

A més del bonic duo de guitarra i fliscorn amb la versió de Body and Soul, i d'una peça del cantautor Micah P. Hinson i una altra del saxofonista/flautista Joe Farrell, el repertori va girar de forma un xic eclètica, i es va completar amb dues peces del propi Camil Arcarazo, i una altra de l'Alfons Carrascosa, històric compositor i saxofonista, i pare del bufador que ens ha ocupat a la crònica d'avui.