dilluns, 19 de gener del 2026

DUES CARES DE L'ARPA

Fotografies ©Imma Casanellas                                                


BRANDEE YOUNGER TRIO

Festival de Jazz de Barcelona 2025
Auditori Conservatori del Liceu
4 novembre 2025


Brandee Younger, arpa
Rashaan Carter, contrabaix i baix elèctric
Allan Mednard, bateria


No us penseu ara que un instrument tan majestuós com l'arpa només tingui dues cares. Ni és així, ni ho sembla. Només de contemplar-ne l'estampa a l'escenari ja es veu que podríem fer un escrit només sobre l'instrument. 

Però serà més bona pensada parlar de l'arpista que vam poder escoltar al Conservatori del Liceu perquè, tot i superar en poc els quaranta, ja té una extensa història al seu darrera. A més, compta amb l'apadrinament de la família Coltrane, que l'ha portat a tenir el privilegi de tocar l'instrument restaurat de la pròpia Alice. Així doncs, Brandee Younger ja no és cap debutant i el seu so ens interroga amb fermesa i fa que desprengui noves sensacions, fora del que coneixem de l'arpa dins d'una orquestra simfònica.



Allan Mednard

Tanmateix, el concert sí que en va tenir dues de cares. La primera, molt propera al so Alice Coltrane, amb una dosi significativa d'espiritualitat i psicodèlia, un ambient molt proper als 70's quan la vídua va enregistrar la major part de la seva producció discogràfica. Un so que els dos acompanyants van seguir amb un fraseig, una quasi imitació sonora, del tot emocionant. 


Rashaan Carter

L'altra cara va ser un gir quasi espontani cap al Soul i al Rhythm & Blues, just quan Rashaan Carter es va calçar el baix elèctric. Una peça d'Stevie Wonder (It's Magic) en fou el tret de sortida i, a més, va servir d'homenatge a Dorothy Ashby, prionera de l'arpa dins del món del Jazz o, més ben dit, pionera de l'arpa fora del seu espai a la música simfònica.

La fidelitat dels dos acompanyants també va continuar en aquest tram del concert. En ell, l'arpista va tractar l'instrument amb vocació més aviat de guitarra solista. Una adaptació meritòria i també memorable. El bis final va acabar de reblar el clau amb una versió del I Want You de Marvin Gaye.





divendres, 19 de setembre del 2025

60è JAZZALDIA - MARC RIBOT: LA VENTADA DE MARÇ

Fotografies ©Imma Casanellas

Marc Ribot, Plaza de la Trinidad

El pas de Marc Ribot per la 60a. edició ha deixat emprempta, no només per ser un dels artistes que enguany han rebut el Premi Jazzaldia, sinó pels tres concerts plens de força i enginy que va oferir. Aquest és segurament el misteri d'un guitarrista únic. D'on treus la força, Marc? Com es pot ser tan contundent i tan fi alhora? Com es pot semblar tan despreocupat i no deixar-se mai res al tinter? 

Aquí van alguns moments d'aquesta autèntica ventada de març feta guitarrista.

HURRY RED TELEPHONE

25 JULIOL 2025
Trinitate Enparantza


DESCÀRREGA ELÈCTRICA. No em puc imaginar el voltatge que circulava per l’escenari en aquest concert, però la sensació dels que érem asseguts just al davant era d’enrampada constant.

Sebastian Steinberg, Chad Taylor, Ava Mendoza i Marc Ribot

La capacitat de Marc Ribot d'incidir en les coses i portar-les a l’extrem sense, pràcticament, cap moviment corporal, assegut davant dels seus papers rebregats, mig d’esquena al públic, espanta una mica. És el que deu voler, vaig pensar. 

Ava Mendoza


Potser vindrà un terratrèmol, o potser tornarem als 50’s on l’enrampada del Rock ens va ferir per tota la vida o, ves a saber, potser avançarem tant en el temps que farem música electrònica sense cap més estri que una guitarra acústica. 


Chad Taylor


Sebastian Steinberg

Ribot ens espanta i no podem parar de mirar i escoltar, perquè al seu voltant hi té en Chad Taylor, el seu bateria de confiança, un improvisador nat com Sebastian Steinberg i Ava Mendoza, col·lega "elèctrica" de les sis cordes, capaç de liderar i acompanyar amb la mateixa eloqüència.



___________________________________________________________________________________


Marc Ribot amb Shahzad Ismaily al Victoria Eugenia


MARC RIBOT SOLO / CERAMIC DOG
26 i 27 juliol 2025
San Telmo Museoa / Victoria Eugenia Antzokia


EL NEGUIT. Amb Marc Ribot sempre em passa. El seu tarannà de Professor Tornassol (veure còmics de Tintín) em desconcerta. No sé què n’he d’esperar d’aquest home de posat senzill, gens formal i, dalt l’escenari, una mica escàpol, boi sempre assegut de perfil, o directament d’esquena a l’audiència. Potser és aquesta incertesa, aquesta aparença de metge-distret, la que fa que, si puc, no em perdi mai un concert seu.

Ceramic Dog al Victoria Eugenia


Al solo del Claustre de San Telmo va mostrar la seva cara més lliure, connectant amb tot el seu immens ventall. Dels grinyols i les textures més esquerpes va passar al blues, i d’una cançó cubana al soroll més estrepitós que es pugui fer amb 6 cordes i una caixa. Tantes connexions impossibles com vulgueu, i ell com si res no hagués passat.

Ches Smith


L’endemà era el gran dia. A la prèvia del seu concert al Victoria Eugenia va rebre, amb molta joia, el Premi Jazzaldia d’aquesta 60a edició. No se sap si a conseqüència de la injecció d’autoestima resultant, o per la gran afinitat amb els seus companys de Ceramic Dog, tot seguit ens va presentar una autèntica meravella de concert. Vam sortir enlairats tots. 

Shahzad Ismaily amb Marc Ribot


Quina matinal més potent, quin viatge i quin so més esclatant. Amb modificadors electrònics pel mig, a cops semblava el power trio de Hendrix, a cops el Lou Reed de Velvet Undergroud, a cops un revolucionari, quan va improvisar sobre el Bella Ciao. Una delícia que no va deixar de banda un rebuig absolut a les dictadures, recordant la de Franco, però posant en el punt de mira la que treu el cap al seu país. Són l’embrió de totes les guerres. 

Marc Ribot amb el Premi Jazzaldia


Els Ceramic Dog es completen amb Shahzad Ismaily, baix i percussions, i Ches Smith a la bateria i percussió electrònica.

Ceramic Dog

Marc Ribot







dimarts, 2 de setembre del 2025

IMMA CASANELLAS AL 60è JAZZALDIA

Entrada a l'exposició


Imma Casanellas, fundadora de Jazz i Fotografia de Primera Mà, participa a l'exposició commemorativa del 60è Aniversari del Donostiako Jazzaldia, el degà dels festivals peninsulars. Comissariada per Lolo Vasco, actual fotògraf del Festival, l'exposició Jazzaldia. Irudi bidaia (Jazzaldia. Viatge visual) és una retrospectiva dels artistes que hi han actuat de l'any 1966 fins avui. Les més de 200 imatges que s'hi poden veure pertanyen als qui, en el decurs d'aquests anys, van ser fotògrafs oficials del Festival.


Imma Casanellas a l'esquerra i a la dreta amb Lolo Vasco


Oportunament intercalades entre les "oficials" hi podem trobar imatges d'aquells que cobrim el Festival per a mitjans diversos, com ara aquest bloc-revista que teniu entre mans. La llista de fotògrafs inclou la nostra companya Imma Casanellas que hi participa amb una imatge de la pianista japonesa Hiromi Uehara, captada al Jazzaldia de l'any 2013.


Panoràmica de l'exposició amb la fotografia d'Hiromi Uehara en primer pla

L'exposició és de lliure accés al 2on pis del San Telmo Museoa, just als peus de l'Urgull, el petit puig que s'eleva al final de la Parte Vieja donostiarra, i es pot veure fins el 28 de setembre. Si sou per la ciutat, no us ho deixeu perdre.


Cartell de l'exposició


dimarts, 26 d’agost del 2025

60è JAZZALDIA - LA VEU POT AMB TOT

Fotografies ©Imma Casanellas                                     



KURT ELLING & YELLOWJACKETS 
CELEBRATE WEATHER REPORT

24 juliol 2025
Trinitate Enparantza


Kurt Elling, veu
Bob Mintzer, saxo tenor i EWI
Russell Ferrante, piano i teclats
Dane Anderson, baix
William Kennedy, bateria

Kurt Elling & Yellowjackets Celebrate Weather Report


El que ha fet Kurt Elling amb la música dels insubstituïbles Weather Report és una animalada, en el millor sentit de la paraula. A banda de posar lletra a unes composicions que no en tenien, cal remarcar la complexitat que representa adaptar-les a la veu, malgrat que no és el seu medi original. El resultat de tot plegat és força irreconeixible (Birdland, al bis, i A Remark You Made foren les peces més identificables), però també molt atractiu.

Bob Mintzer amb l'EWI


Quan va començar el concert, tots desitjàvem sentir aquelles tonades. El cap se te n’anava als 70’s, però ni els Yellowjackets no volien ser Weather Report ni Elling, tot i tenir una veu capaç de produir les sonoritats més impensades, pretenia emular Zawinul, Shorter o Pastorius

Russel Ferrante


De fet, i com no podia ser d’una altra manera, la qüestió vocal fou el centre de gairebé tot, més enllà d’uns Yellowjackets que van anar clarament de menys a més en l’actuació. 

William Kennedy

Kurt Elling es va convertir en el mestre de cerimònies, el crooner desitjat i l’equilibrista de l’scat que tots recordem. El seu domini de l’escena i la seva impressionant perícia amb el micròfon van fer la resta.

Dane Anderson


Yellowjackets, amb un proactiu William Kennedy a la bateria, el jove Dane Anderson al baix, un Bob Mintzer finíssim amb l’EWI i en Russell Ferrante, membre fundador del grup, propietari encara d’un discurs emocionant davant les tecles.

Kurt Elling




dimarts, 12 d’agost del 2025

60è JAZZALDIA - Concerts previs

             Fotografies ©Imma Casanellas  
Iñaki Salvador i Marco Mezquida, Chillida Leku, Hernani   -    20 juliol 2025

Hem tornat a Donostia i en sortim novament amb grans satisfaccions, poques decepcions i molta música per explicar. Com sempre, hem tornat a casa amb una pila d'imatges que volem presentar aquí. Ja sabeu que ens mou el desig de compartir emocions per mitjà de les nostres fotografies i dels comentaris que les acompanyen. Són les emocions que ens transmet la música, l'indret on ha sonat i el tarannà que desperta entre els espectadors que hi assistim. Un totum revolutum segurament irrepetible. 

Enguany, no ens ha semblat que el 60è aniversari del degà dels festivals de Jazz peninsulars hagi suposat, precisament, cap revolució. Més enllà d'un cartell absolutament impossible d'abastar, i l'habitual desfilada de patums que fan d'aquest festival un dels més importants d'Europa, el Jazzaldia ha tingut alguns concerts previs que avui volem explicar com a tret de sortida. El primer és el duo de pianos d'Iñaki Salvador i Marco Mezquida, i el segon, una trobada gairebé casual amb l'Arcarazo Trio, aquest sí, totalment fora de cartell (cerqueu-lo al final d'aquesta pàgina).

En les properes setmanes anirem penjant les nostres impressions dels concerts als que hem pogut assistir, d'entre les més de 100 actuacions que s'han programat en 5 dies.


IÑAKI SALVADOR / MARCO MEZQUIDA

Chillida Leku, 20 juliol 2025

Iñaki Salvador, piano i acordió
Marco Mezquida, piano i acordió

JUGAR PER PARELLES. Qui és qui? em preguntava quan ja érem a mitja actuació. Si no hagués estat perquè en Marco s’aixecava de tant en tant per manipular les cordes del seu piano, confesso que en molts moments no hauria sabut, d’oïda, qui tocava què.

Iñaki Salvador i Marco Mezquida, baixant cap a l'escenari

Tot va commençar amb els dos protagonistes baixant el pendent que els separava de l’escenari, en mig del públic, calçats amb un parell d’acordions i entonant una cançó de Mikel Laboa, concretament “Ihesa zilegi balitz” (Si fos lícit fugir). L’emotiva baixada va acabar amb bona part del públic dret i taral·lejant la tonada.

D’entrada fou una sorpresa, però també un inici ben significatiu. Amb els acordions, les dues ànimes es desfeien de la seva closca protectora i s’obrien a jugar en un terreny poc habitual. Deixaven el seu bagatge per a emprendre una partida nova amb els seus pianos. Equilibraven la seva pianística per a la propera hora i mitja.

Iñaki Salvador

El concert (“Dichosos tributos”) va ser un homenatge a pianistes de la història del Jazz. Per la coctelera van passar Bud Powell, Tete Montoliu, Horace Silver, Egberto Gismonti, Bill Evans, Chick Corea i Keith Jarrett.

Marco Mezquida

Amb aires monkians en diversos moments, el joc de les 178 tecles va tancar amb una fidel evocació del “Maple Leaf Rag” de Scott Joplin. Algunes peces van ser versions sobre composicions dels autors esmentats, però també n’hi va haver un parell dels dos teclistes.

Iñaki Salvador i Marco Mezquida, acabats d'arribar a l'escenari

Quan va ser l’hora de deixar l’escenari, no es van oblidar dels acordions i van baixar literalment amb les tecles posades. Si les imatges al·legòriques valen per alguna cosa, deu ser per a això.



ARCARAZO TRIO

Club Cantábrico, 22 juliol 2025

Víctor Carrascosa, trompeta
Camil Arcarazo, contrabaix
Enric Fuster, bateria

Víctor Carrascosa, Camil Arcarazo i Enric Fuster, Club Cantábrico, Donostia - 22 juliol 2025

En una altra prèvia del 60è Jazzaldia hi vam trobar aquest grup de talents joves, com deia aquell, sobradament preparats.

Camil Arcarazo

La sessió va consistir en un doble set a un dels espais exclusius de Donostia, el Club Cantábrico, que de fa uns mesos ha tornat a programar concerts.

Enric Fuster

Va ser una diversió plena de stàndards amb el toc personal de cada solista ben present.

Víctor Carrascosa

Un plaer retrobar aquests artistes i els seus solos, lluny de casa.