Oferir un concert en solitari al Palau de la Música és una fita que molts pianistes deuen haver somiat alguna vegada. Fer-la realitat, en canvi, és cosa d'uns pocs. Si heu seguit una mica la trajectòria de Marco Mezquida, segur que li coneixeu unes quantes aparicions en aquest format. Segons el crític Martí Farré, aquesta és "una de les formacions amb les quals llueix més", i aquesta afirmació no és cap artefacte periodístic. Simplement, és la constatació del personatge, d'un músic que ha practicat el piano sol des de que va començar, de ben menut. De qui té el piano com a refugi, i de qui n'ha fet el seu company de viatge.
Però seure a la banqueta davant del gran piano del Palau no és només cosa de talent. També cal una aposta artística al darrera com la que ha perpetrat el Festival Mas i Mas, per qui ara mateix només se m'acudeixen adjectius de valent en amunt.
El Palau presentava un aspecte magnífic, amb la platea pràcticament plena i alguns espectadors instal·lats en els pisos superiors. D'això se'n pot dir un èxit amb majúscules, si tenim en compte la competència directa que sempre hi ha a Barcelona on, el propi Festival, aquell dia, programava en el mateix horari l'insigne duo Dave Holland & Kenny Barron.
El discurs de Marco Mezquida damunt les tecles va estar en aquesta ocasió molt vinculat a les composicions del seu propi repertori, de les que en va remarcar els himnes i els moments emotius. Podem dir que va mostrar una tendència, a cops melangiosa, cap a la lírica. Un concert "molt preparat", segons les seves pròpies paraules, que l'espectador va metabolitzar amb delit. Una actuació sense viatges extrems, molt pensada per a donar una mesura el més real possible. Així és la personalitat d'aquest artista. Musicalment pot tenir moltes cares, però aquest dia va voler donar la que ara més s'estima.
La personalitat diversa i refinada del músic menorquí va escampar dels del primer moment el seu món ultra-pianístic. El so de "tot" l'instrument, amb preferència per l'interior, amb les cordes com a protagonistes, va ser la tònica dominant i, en alguns moments, un autèntic regal per a l'oïda. Amb la participació d'estris de percussió, tots ells acústics, desproveït de ginys electrònics, i amb una amplificació respectuosa, va projectar amb ells un ventall cromàtic tan potent com el propi discurs pianístic. Peces que comencen amb una dansa, i acaben bullint de notes, peces amb aires orientals en què el piano sona com un clavicèmbal, una versió del "Cant dels Ocells" acabada en un blues trepidant, una peça molt lírica dedicada a l'àvia protectora, ... Tot ben lligat sota un prisma en molts moments vertiginós, que quasi ens obliga a caure en la temptació de posar etiquetes. Unes etiquetes que mai no posarem a Marco Mezquida, perquè ell sempre et sorprendrà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada