Rudresh Mahanthappa, saxo alt i ordinador
David Gilmore, guitarra elèctrica
Rich Brown, baix elèctric de 6 cordes
Damion Reid, bateria
Novament els 70. Si per aquelles psicodèliques dates, gent com John McLaughlin i Jaco Pastorius ajudaven a forjar el que es va convenir en anomenar power trio, i en la mateixa embranzida, altres músics de jazz i rock fixaven la seva mirada en l'Índia i el seu complex món de ritmes i harmonies, el saxofonista d'origen hindú Rudresh Mahanthappa ha volgut emprendre la seva pròpia fusió, elèctrica i electrònica, d'aquests dos mons.
Una atractiva proposta com aquesta mereixia sense cap dubte una sala a vessar. Estic segur que l'exigent calendari del Festival va fer que el ple no s'arribés a completar.
Sobre les espatlles del protagonista reposa la insigne càrrega d'haver estat nomenat “millor saxofonista de 2011” per la prestigiosa revista Downbeat, i ja se sap que quan la fama precedeix l’artista, els directes solen necessitar d'un plus de convenciment. En altres paraules, la fama "oficial" sol ser enganyosa i, alhora, molt exigent. És molt millor la fama del boca-a-boca, o la de les bones crítiques, ja que activen més el rum-rum positiu: l'artista viu més íntimament l'èxit, però no es veu tan exigit. Amb aquestes premisses calia lluitar i Rudresh Mahanthappa ho va fer amb un projecte del qual es tenien poques referències, atès que les peces del disc Samdhi van ser gravades el 2008 i no s'han editat fins aquest estiu.
És habitual amb el material gravat, i més quan és elèctric i modificat digitalment, que els directes s'assemblin poc al disc. Naturalment, les peces són les mateixes però el resultat és, o bé distant, o bé tan llunyà que ni s’albira. Al meu parer estem davant d'un d'aquests casos. El concert va començar com el disc, amb un solo del saxofonista a duo amb el seu Mac. So clar, música captivadora, gairebé sagrada. En el següent tema (Killer) va entrar el grup amb un gran desenvolupament energètic. Van sortir a escena les excel·lents prestacions de David Gilmore a la guitarra (no confondre amb David Gilmour). Els seus duos amb el saxo modificat digitalment del propi líder, van ser de les millors coses de la vetllada. Fins, lírics i sovint divertits. El curs de l'actuació va seguir camins sonors també propers als 70, quan el volum jugava un paper primordial. Tant va ser així que el fil del concert es va difuminar una mica entre riff i riff, i la infinitat d'escales de bebop a les que vam ser sotmesos. No va ser fins a l'última peça, amb la balada For mi Lady, que es va poder apreciar la pura sensibilitat des de la que treballa Rudresh Mahanthappa. Va estar magistral en la introducció, traient-li inquietants harmònics del seu alt, i va prescindir del seu ordinador.
Al contrari que en l'actuació de Luz de Gas, el disc no ofereix la mateixa intensitat sonora i ofereix moltes més possibilitats per a gaudir dels matisos i les textures. En aquest cas no puc estar més a favor de la música plenament acústica, atès que no hi ha millor espai que el directe per a comprovar si una proposta es defensa amb facilitat, s'exposa amb claredat i, a més, emociona.
Al contrari que en l'actuació de Luz de Gas, el disc no ofereix la mateixa intensitat sonora i ofereix moltes més possibilitats per a gaudir dels matisos i les textures. En aquest cas no puc estar més a favor de la música plenament acústica, atès que no hi ha millor espai que el directe per a comprovar si una proposta es defensa amb facilitat, s'exposa amb claredat i, a més, emociona.
De nuevo los 70. Si por aquellas psicodélicas fechas, gente como John McLaughlin y Jaco Pastorius ayudaban a forjar lo que se convino en llamar power trio, y en la misma carrerilla, otros músicos de jazz y rock volvían su mirada a la India y a su complejo mundo de ritmos y armonías, el saxofonista de origen hindú Rudresh Mahanthappa ha querido emprender su propia fusión, eléctrica y electrónica, de esos dos mundos.
Una atractiva propuesta como ésta merecía sin lugar a dudas una sala a rebosar. Sin embargo, el exigente calendario del Festival seguramente hizo que el lleno no se alcanzara.
A las espaldas del protagonista reposa la insigne carga de haber sido nombrado el mejor saxofonista de 2011 por la prestigiosa revista Downbeat, y ya se sabe que cuando la fama le precede a uno, los directos suelen necesitar de un plus meridianamente convincente. En otras palabras, la fama “oficial” suele ser engañosa y, a la vez, muy exigente. Mucho mejor es la fama del boca-a-boca, o la de las buenas críticas, puesto que activan más el run-run positivo. El artista vive más íntimamente el éxito, pero no se ve tan exigido. Con esos mimbres había que lidiar y Rudresh Mahanthappa lo hizo con un proyecto del que se tenían pocas referencias pues, aunque las piezas del disco Samdhi fueron grabadas en 2008, no se han editado hasta este verano.
Como suele ocurrir con el material grabado, y más cuando es eléctrico y modificado digitalmente como es el caso, los directos se parecen poco al disco. Naturalmente, las piezas son las mismas pero el resultado es unas veces distante, y otras ni se le vislumbra. A mi modo de ver estamos ante uno de estos casos. El concierto empezó como el disco, con un solo del saxofonista a dúo con su Mac. Sonido claro, música envolvente, casi sagrada. En el siguiente tema (Killer) entró el grupo con un gran desarrollo enérgico. En él saltaron a escena las excelentes prestaciones de David Gilmore a la guitarra (no confundir con David Gilmour). Sus dúos con el saxo modificado digitalmente del propio líder, fueron de lo mejorcito de la velada. Finos, líricos y hasta cierto punto divertidos. El curso de la actuación siguió caminos sonoros también próximos a los 70, en los que el volumen jugaba un papel primordial. Tanto fue así que el hilo del concierto se difuminó un poco entre tanto riff y el sinfín de escalas de bebop a la que fuimos sometidos. No fue hasta la última pieza, con la balada For my Lady, que se pudo apreciar la pura sensibilidad desde la que trabaja Rudresh Mahanthappa. Estuvo magistral en la introducción, sacándole inquietantes armónicos a su alto, y prescindió de su ordenador.
Al contrario que en la actuación de Luz de Gas, el disco no ofrece el tal vigor sonoro y ofrece muchas más posibilidades para disfrutar de los matices y las texturas. En este caso no puedo estar más a favor de lo acústico, puesto que no hay mejor espacio que el directo para comprobar si una propuesta se defiende con soltura, se expone con claridad, y además emociona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada