Tigran Hamasyan, piano i veu
Chris Tordini, contrabaix i baix elèctric
Nate Wood, bateria
El cicle Pianos del Festival de Jazz de Barcelona ha programat a la sala Luz de Gas la visita de diversos joves valors dels que ja hem escrit des d'aquest mateix pupitre, però el que s'emporta la palma pel que fa a popularitat és Tigran Hamasyan. La seva joventut (24), juntament amb la seva alta consideració entre els aficionats, li valen aquest premi anticipat. En ell hi veuen un prodigi de sensibilitat, amb qualitat suficient perquè el talent que atresora, l’acabi convertint en una nova estrella del piano-jazz.
Per no repetir clixés, deixarem de banda les dades biogràfiques i ens centrarem en el discurs del teclista armeni i en el concert que ens va oferir en el seu debut barceloní.
Més enllà de la presentació de Joan Anton Cararach (director artístic del festival) en la que va introduir el grup com "Tigran Trio", vagi per davant que ens va agradar la jovialitat del solista, la seva pulsació eclèctica, capaç del pianissimo més delicat fins a l’stride més rocker, el suau caire oriental de les composicions i la voluntat de connectar amb el blues i la tradició. També van ser agraïts els diversos episodis d’scat que va oferir: uns més enfocats a la percussió vocal, en concret en el tema Homesick del seu penúltim disc "New Era", i d’altres més cantats i centrats en la melodia, pertanyents a un tema de "A Fable ", el disc que presentava en aquest concert.
D’altra banda, el seu comportament davant del teclat va ser força histriònic i vehement, a l'estil que els aficionats reconeixeran en altres teclistes joves, com ara Hiromi o Jamie Cullum. Però no ens confonguem, Tigran té un ventall de matisos que el fan superar llindars en què altres solen quedar atrapats. La seva versatilitat és gran i no cal preguntar de moment per la seva evolució a curt termini. Temps tindrà més endavant per a enviar missatges en aquest sentit.
De moment, el seu present és impactant i mereix un seguiment atent. El concert que ens ocupa va començar amb la peça que dóna nom a l'últim disc i en ella ens va deixar gairebé tots els missatges que ens havia de donar. Melodia identificable, introducció fina però ràpida, discurs central suportat en una lírica fins a cert punt exòtica, i contundència per acabar. Però "A Fable" és un disc a piano sol i el trio que teníem davant li’n demanava més al nostre heroi. Així va ser com, a la segona peça, el baixista es va desprendre del seu contrabaix per agafar amb fermesa el baix elèctric, i ja no el va deixar fins al bis final. Amb aquest gest, i la deconstrucció de Someday my prince will come va convertir el lirisme en fusió i els matisos de la bateria van mudar a ritmes simètrics, sense la inventiva que havia marcat el primer quart d'hora. D'aquí al final, amb un discurs contundent, el grup ens va portar per bona part de les peces del nou disc "A Fable" i, tal com ja s'ha dit, amb referències a l'anterior, "New Era". Un gir que no va satisfer a tots els presents atès que, excepte la densa història que ens va explicar amb el tema The Legend of The Moon, la resta va ser molt semblant a idees ja explotades per altres trios amb direccions musicals semblants, com ara "The Bad Plus ", per posar un exemple.
Para no repetir clichés, dejaremos aparte los datos biográficos y nos centraremos en el discurso del teclista armenio y en el concierto que nos ofreció en su debut barcelonés.
Más allá de la presentación de Joan Anton Cararach (director artístico del festival) en la que introdujo al grupo como “Tigran Trío”, vaya por delante que nos gustó la jovialidad del solista, su pulsación ecléctica, capaz del pianissimo más delicado hasta un stride de tintes rockeros, el suave cariz oriental de las composiciones y la voluntad de conectar con el blues y la tradición. También fueron agradecidos los diversos episodios de scat que ofreció: unos más enfocados a la percusión vocal, en concreto en el tema Homesick de su penúltimo disco “New Era”; otros más cantados y centrados en la melodía, pertenecientes a un tema del disco “A Fable”, que presentaba en este concierto.
En sí, su comportamiento ante el teclado fue bastante histriónico y vehemente, al estilo que los aficionados reconocerán en otros teclistas jóvenes, léase Hiromi o Jamie Cullum. Pero no nos vayamos a confundir, Tigran posee un abanico de matices que le hacen superar umbrales en los que otros suelen quedar atrapados. Su versatilidad es grande y no hay que preguntarse de momento por su evolución a corto plazo. Tiempo tendrá para mandar mensajes en ese sentido en el futuro.
Así es que, buena materia prima, futuro brillante y actuación un tanto desigual, más por la vía escogida que por la interpretación en sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada