Sylvain Cathala
saxo tenor
Sarah Murcia
contrabaix
Christophe Lavergne
bateria
El treball interior del saxofonista Sylvain Cathala demostra tenir l’abundància suficient per a generar un discurs remarcable, ple d’arestes sòniques i dissonàncies d’àmbit urbà. Es tracta d’un viatge audaç que, Sarah Murcia i Christophe Lavergne aprofiten cobejosament per a omplir el sarró, i repartir figures encara més riques....
Mons interiors que sorprenen. Interessen perquè solen aportar riquesa i perquè descriuen una personalitat i els trets que la identifiquen. Diguem que furgar en la personalitat d’un artista és quelcom pel que ja val la pena fer l’esforç de voler escoltar-lo, salvada la seva capacitat per a expressar-se amb l’instrument que li és propi. Crec que amb aquestes premisses tenim ben enquadrat el concert que aquest trio de solistes ens va oferir al cartesià soterrani on hi ha l’Auditori de l’Institut Français de Barcelona. La personalitat a descobrir és la de Sylvain Cathala, un saxofonista que domina la complexitat.
A banda de l’aportació prèvia del disc publicat enguany, Flow & Cycle, el relat del concert s’enceta amb un inici descarnat, quasi violent, amb Hope, una peça plena de notes altes que llença missatges de l’estil “prepareu-vos per a la tempesta”. Una lliçó que podem aprendre si seguim amb el filòsof Descartes, engeguem la màquina de pensar, i ens deixem impressionar pel que sentim. Ergo sum! A la següent peça (Black Dance) ens topem amb la inspiració i la infal·libilitat d’un solo de Sarah Murcia. Un cop paït el concert, penso que aquest va ser un moment clau per a entendre l’atractiu d’aquest grup. La musicalitat ve del contrabaix. Ella condueix, o més ben dit, tradueix l’impuls dels seus companys. 
Quan arribem a Constantine, el grup ja s’ha identificat plenament i, passada una fase de baixos bioritmes, malgrat la complexitat, la vivesa es comença a despertar novament des del mateix tenor, que ara abraça passatges no tan críptics i més directes. És aquí on els duos de bateria i contrabaix esdeve
nen el centre del 
discurs. Intensitat a la bateria i cançó al contrabaix, ens fan descobrir novament Sarah Murcia a qui, sense embuts, hem de considerar l’autèntica revelació de la vetllada. Amb un so clar i pregon, abraça sense complexos el protagonisme solista, cantant amb inventiva i gran sentit de la lírica. Tanmateix, i ateses les possibilitats del grup i de cadascun dels components, he de confessar que em vaig quedar amb les ganes de sentir un duo tenor-bateria, i més després de veure que Christophe Lavergne s’absentava uns moments de l’escenari en el decurs d’una de les peces, propiciant la dualitat tenor-contrabaix, també molt suggestiva. 
A hores d’ara el concert ja ha esdevingut molt més comunicatiu, i s’hi torna un xic més amb l’homenatge que el grup dedica al flautista d’avantguarda Magic Malik. La peça revela la influència que el músic d’origen antillà exerceix sobre el discurs de Cathala. Malik va treballar a Paris, farà prop de 10 anys amb el saxofonista Steve Coleman, pioner de la introspecció. Aquest detall ens quadra perfectament, car del món de Steve Coleman se’n descobreixen pinzellades ben gruixudes en el decurs del concert. 
En definitiva, va ser el retrat d’un món que s’endevina esquerp i que s’alimenta de textures i interaccions dissonants. Tot amb un so franc i acurat... i Sarah Murcia, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada