28-Jul-2013
YOUN SUN NAH QUARTET
Si he de ser just amb mi mateix, la triomfadora indiscutible de tan imaginària competició va ser Youn Sun Nah, cantant sud-coreana amb present parisenc, que va captivar des de la roda de premsa matinal. Al vestíbul del Teatre Victoria Eugenia, i amb gran senzillesa, va admetre la sort d’haver topat amb un guitarrista com Ulf Wakenius, a qui considera company musical a tots els efectes i, amb absoluta franquesa, es va obrir a compartir experiències, conscient de que en surt sempre enriquida. Ella, que disposa d’una capacitat vocal com poques veus femenines recordem, desperta empatia i bones sensacions per allà on passa. Justament, en el Jazzaldia de l’any anterior, Youn Sun Nah va ser un dels atractius als cruels escenaris de la Zurriola. El seu èxit no va passar desapercebut i enguany l’hem tinguda sota la protecció de la Plaza de la Trinidad, una empara gens meteorològica (ploure, hi plou igual), i en canvi molt significativa a nivell artístic.
El concert de Youn Sun Nah va ser de llibre. Amb un començament tan exquisit com habitual –“My Favorite Things” acompanyada només de la seva kalimba- va anar pujant el to fins a arribar a peces molt més intenses com ara “Momento Mágico” del seu darrer disc “Lento”, una cançó que es debat entre el flamenc i el tango, on es van demostrar ben clarament les possibilitats vocals de la nostra protagonista atès que, a banda del seu altíssim nivell en l’ “scat”, va desplegar velocitat d’interpretació i altíssima capacitat d’afinació pel que fa a notes extremes, tan per dalt com per baix. Tampoc va passar desapercebuda la versió del clàssic de Johnny Cash, “Hurt”, en un altre duo íntim amb Wakenius, ni tanmateix l’altre gest també amb Cash, “Ghost Riders in The Sky”, un dels himnes del country popularitzat pel cantant, que va servir per a tancar l’actuació.
Tota la vetllada va tenir l’acompanyament de dos músics francesos d’exquisida sonoritat, com són Vincent Peirani a l’acordió i l’acordina, i el contrabaixista Simon Tailleu. Gran expressivitat i molts colors de Peirani en el seu solo a “Inner Prayer”, una cançó escrita per la pròpia Youn Sun Nah pel disc de 2008 “Voyage”.
HIROMI: THE TRIO PROJECT
I Hiromi Uehara va saltar a l’escenari.
Un esforçadíssim Anthony Jackson va oferir una autèntica demostració pel que fa a ritme, en el manteniment de la integritat del grup. No entro en la tècnica de Hiromi però sí que no deixa de sorprendre’m que menystingui les possibilitats sonores d’un piano. Sé que per a fer-ho hauria d’entrar en la recerca de sonoritats (i matisos) però no sembla que tal cosa li preocupi gaire. Confesso que em deixa sense opcions a l’hora de comptabilitzar el resultat final. No m’emporto res a casa, no connecto.
Bon balanç del 48è Jazzaldia que, com sempre, hem tardat a completar en el nostre bloc. Aquest cop fins i tot un xic més tard que altres vegades. Hem tingut una estada feliç i hem gaudit de tots els concerts que el temps material ens ha permès. Fins la propera Donostia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada