TRACTAT SOBRE TRADICIÓ FUTURA
Tu no ho saps, però
esperes ocasions com aquesta per a retrobar la intensitat. Comproves que, un
cop lliurat a la pirotècnia i al desgavell aparents, s’obre un terreny
lluminós, on governen també el criteri, la tècnica i l’emoció. I no és només la
digitació encesa de David Murray, que en el concert que ens ocupa va
impartir un curs accelerat d’excessos sònics, amb lliçó magistral de respiració
circular inclosa, sinó la força d’un quartet que, en poc més d’una hora, va
tocar tots els límits de l’excel·lència. Als que hi érem ens va semblar poc
temps, però el terreny recorregut va ser molt.
David Murray, saxo tenor
Orrin Evans, piano
Nasheet Waits, bateria
Jaribu Shahid, contrabaix
L’ocasió s’ho valia i la cava
del Jamboree presentava un gran
aspecte, ja en el primer set. Entre els assistents, s’hi comptava una
significativa representació de crítics i cronistes de la premsa especialitzada,
junt amb una bona munió d’habituals apassionats del Jazz. Vaja, el que es diu
una autèntica entrada de gala. Alguns tenien ganes de sentir el nostre bufador
amb el clarinet baix, instrument del que també és un mestre consumat però,
finalment en aquest set, només se’l va poder sentir amb el saxo tenor.
El Infinity Quartet és només un dels molts projectes de David Murray en la seva nodrida
trajectòria. Diguem que és el grup que connecta més amb les arrels del Jazz,
sempre molt presents a la història de Murray,
i que s’expandeix directament al futur, passant de puntetes i ràpid pels
darrers 50 anys. Després de Be My Monster
Love, un disc vocal editat el 2013 amb participació de cantants com Gregory Porter o Macy Gray, l’Infinity Quartet
incorpora ara el pianista Orrin Evans,
en una jugada que ens atreviríem a qualificar d’expansió ideològica. No ens
aturarem aquí a comentar la brillant trajectòria recent d’Orrin Evans com a pare de criatures com Tarbaby o la Captain Black’s
Big Band.
Vestit amb un repertori arrapat
a la tradició, he de dir que el concert no va decebre gens. Des del primer moment,
en el que el swing i el blues es van deixar notar amb força, el tenorista es va
desbocar de la manera més natural. Frases enceses, feridores, amb aquell so gairebé
dramàtic que tant l’identifica. Va semblar que arrossegats per l’energia
d’aquest solista tan implacable, els components del trio es posaven en marxa
també a cent per hora. Potser no va ser el cas del pianista, Orrin Evans, però sí que es van sentir
interpel·lats contrabaix i bateria. Això va fer que l’accent es posés en la
lluita del ritme contra el so del tenor. Nasheet
Waits va treure tots els seus recursos per posar-se a l’alçada. Va parlar
amb decisió per mitjà d’un beat
calculat i notablement agermanat amb Jaribu
Shahid. Quan Evans va iniciar el
seu protagonisme, el trio es va convertir en una màquina poderosa, que no podia
amagar estructures semblants a Tarbaby,
el grup que tant Evans com Waits comparteixen per viure amb més
llibertat les fronteres del Jazz.
La cursa va continuar amb un
tema decantat subtilment als ritmes llatins. Aquí descobriríem la volatilitat
del so de Jaribu Shahid, una
navegació que acompanya amb finals de frase punyents i profunds. Una virtut aquesta
que va emprar fins a liquar-se religiosament amb Evans i Waits. Van ser molt
més que tres germans en el decurs de l’actuació. Per la seva banda, David Murray va augmentar la llargària
dels seus solos, i va aprofundir en la diversitat de textures i harmònics que
sortien el seu tenor, molts d’ells a punt de caure de la partitura per la part
de dalt. Embrancat en aquesta lluita extenuant, el saxo va acabar sonant com
una afinadíssima trompeta de fira.
En sortir, algú comparava el
que acabàvem de sentir amb un altre quartet de recent audició, i que també
treballa en els confins del Jazz, com el de Wayne
Shorter. La conclusió va ser que el nivell de gaudi va resultar molt
semblant, tot i la important distància que separa les dues propostes. És la
demostració que els límits de recerca en l’evolució del Jazz són molts, i poden
ser molt diversos.
3 comentaris:
Doncs està molt bé tot el que dius i com ho dius. I comparteixo les teves opinions Miquel, són molt clarificadores de com va anar tot plegat. Enhorabona pel blog...i per les fotos de l'Imma....brutals...
Doncs estic totalment d'acord amb la teva exposició Miquel. De fet la primera part va ser tan bèstia com la segona, (en aquesta sí que va tocar el clarinet). L'altra cosa és que anava una mica carregat però fins i tot així ho va quadrar. LA secció rítmica varen fer alguns temes amb ritme entretallat i contratemps diversos impressionants. I el mestre Murray va volar pels súperaguts. Les fotos de la Imma són també impressionants. Sou uns professionals..he. Abraçada.
Vaja, un altre dia haurem d'intentar ser a tots dos sets. Una pena no haver-lo sentit amb el clarinet baix. Moltíssimes gràcies pels teus comentaris, Miquel i Jazz Club La Vicentina. Un brindis pels lluitadors del Jazz!!
Ho vam passar molt bé amb aquest monstre i el grup que portava. Un dels concerts més llaminers dels darrers temps.
Publica un comentari a l'entrada