Gorka Benítez, saxo tenor i flauta travessera
Ben Monder, guitarra elèctrica i efectes
David Xirgu, bateria
El trio que lidera el músic basc Gorka Benítez aprofitava
un dels Afters de l’Auditori per a
presentar a Barcelona el seu disc Gasteiz, enregistrat en directe al
Festival de Jazz de Vitòria de 2012. El disc es va gravar en una actuació gairebé
improvisada, on els tres músics van descobrir dalt l’escenari allò que molts en
diuen química. Serà la química, o serà la força quasi rural que desprèn
aquest paio, alhora lliure i sensible. El fet és que la maduresa artística li escau a la perfecció.
El solo de tenor, en començar, ens va retornar el so ampli de sempre, fins i tot més brillant i eloqüent. L'actuació, que el propi
saxofonista va proclamar com a inici (i també final) de la gira, -com tants bons
projectes lamentablement avui dia-, va contemplar dues sensibilitats en una. Dos mons marcats
per l’instrument solista. La primera part del repertori va tenir el saxo tenor
de protagonista, per a deixar pas després a la flauta travessera.
Amb el tenor es van multiplicar els senyals
de matriu rockera, amb passatges
connectats amb el free més ferotge.
Tanmateix, va ser un free jazz poblat
de riffs melòdics, amb una petja de fusió
prou evident. Ben Monder s'hi movia còmodament mentre David Xirgu circulava, amb fredor, des de la
fúria cap a la sensibilitat, immers com un cirurgià en els seus instruments. Allà on
els humans veuríem ritmes simètrics, el bateria de Badalona hi veu, sortosament,
poliritmes. Una lliçó de trempera ben confegida que va aixecar passions (tot i
que molt controlades) entre una audiència convençuda i ben servida.
Una
terrassa improvisada davant l’escenari, amb servei d’entrepans i begudes, és la
confortable disposició de públic que s’estila en els Afters de l’Auditori.
La part de flauta travessera, inserida al bell
mig del concert, va ser més breu. El ambients folk van fer baixar la bilirubina, i el pop va guanyar terreny, i fins van treure el cap alguns colors de la psicodèlia. Per si no ens n’havíem
adonat, aquí va aparèixer amb brillantor l'escampall electrònic que Ben Monder tenia al seus peus. La vena Frisell es va materialitzar acompanyada d'una pulsació rica i el compromís total del guitarrista amb el projecte. Els destacables duos protagonitzats amb la bateria van confirmar les seves magnífiques dots de sideman.
Abans de retornar al saxo i cloure el concert, el grup ens va deixar una bona colla d’atmosferes florals i perfumades, contrapuntades amb alguna franja de dramatisme. La duresa, sempre present.
Abans de retornar al saxo i cloure el concert, el grup ens va deixar una bona colla d’atmosferes florals i perfumades, contrapuntades amb alguna franja de dramatisme. La duresa, sempre present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada