Xavier Monge, piano
Ignasi González, contrabaix
Jo Krause, bateria
EL CANÇONER DE HAROLD ARLEN
Sense sortir dels cànons del swing i del blues, el Sam-Cafè ha tornat a programar un concert a la seva seu de la Rambla, la porta per on, un dia, va entrar el Jazz a Vilafranca. Si mai us cal un retorn terapèutic a la tradició musical americana, feu-vos un favor i deixeu-vos caure pel Casino.
La societat que formen la cantant Tui Higgins i el pianista Xavier Monge va fer els honors a la zona de cadires del Sam-Cafè, oferint un projecte triat acuradament, i ben armat, sobre el compositor nord-americà Harold Arlen (1905-1986), conegut per la seva prolífica obra associada generalment a musicals de Broadway i a produccions de Hollywood. A tots ens venen al cap melodies com "Stormy Weather", "It's Only a Paper Moon" o l'estol de cançons que figuren en la producció cinematogràfica "The Wizard of Oz"(1939), inclosa l'oscaritzada i sobreexposada "Over the Rainbow". Cal parlar doncs d'un repertori realment ampli que vol una implicació absoluta per part dels executants. En escena sobresurt la veu de Tui Higgins, que treballa a fons per a explicar sensacions que arriben des d'un parell de generacions ençà. Explicar aquest projecte vol dir parlar de vocació gairebé arqueològica a l'hora de fer la tria, i d'enginy després per a vestir amb essència pròpia la tant coneguda cançó nord-americana. A favor hi juga que tot ens resulta familiar, gràcies segurament a uns mitjans de comunicació que, durant la segona meitat del passat segle, han estat profundament ianquis.
Tot i les limitacions tècniques de l'espai, el quartet, que es completava amb el contrabaixista Ignasi González i Jo Krause a la bateria, va començar amb empenta i es va anar greixant, poc a poc, fins a assolir un punt d'empatia molt intens amb la partitura de Harold Arlen. La capacitat de Tui Higgins per a governar l'escena es va fer present en un local que converteix cada peça en un espectacle coral, entre músics i públic. Alguns van pensar que, arribat el breu entreacte, ja en tenien prou i van marxar. Errada greu, perquè el rush final va ser dels que fan afició, amb el Sam content com un gínjol per la fluïda connexió musical i per haver tornat, durant un parell d'hores, al primer pla del Jazz vilafranquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada