David Murray, saxo tenor, clarinet baix
Iván González, direcció, trompeta, percussions
Pol Padrós, trompeta, direcció, percussions
Julián Sánchez, trompeta, xiulets, percussions, direcció
Albert Cirera, saxos tenor i soprano, direcció
Tom Chant, saxos tenor i soprano
Oriol Fontclara, saxo baríton
Valentín Murillo, saxo tenor i flauta
Marc Cuevas, contrabaix
Àlex Reviriego, contrabaix
Arnau Obiols, bateria
Ramon Prats, bateria
Acabats d'arribar, ja es notava l'excitació. Una mena d'efervescència habitava tots els racons del Jamboree. Escales amunt, el neguit continuava sota els porxos de la Plaça Reial. Hi havia petits grups xerrant i fumant amb desfici. Alguns dels músics conversaven probablement sobre la recent gira de la Free Art Ensemble, que finalitzava amb la doble sessió d'aquella nit.
La gira d'un grup com aquest, amb projecte de Jazz d'avantguarda, és una excel·lent notícia. Sembla que en els darrers temps s'ha començat a invertir la tendència, i altres propostes han gaudit d'oportunitats semblants. Que duri!
La gira d'un grup com aquest, amb projecte de Jazz d'avantguarda, és una excel·lent notícia. Sembla que en els darrers temps s'ha començat a invertir la tendència, i altres propostes han gaudit d'oportunitats semblants. Que duri!
A baix, a la cava del Jamboree, era ni més ni menys que David Murray, un dels saxofonistes més inclassificables de l'escena mundial, el que esperava per a fondre's entre els tentacles de la FAE. Membre fundador de The Wolrd Saxophone Quartet i protagonista d'una bona colla de fusions amb grups i orquestres de diversos pelatges, David Murray representa el gust pel so trencat i extrem, embocat des d'una bufada rabiosa que sembla sortir-li del no-res.
La sessió va començar amb una introducció minimalista... amb lleus percussions, textures fondes, i la fina capbussada del convidat. Ell mateix, amb l'entrada pròpia d'un ebenista, va promoure l'onatge i va conjurar la posterior tempesta. Els crescendos van seguir, i els duos i sobretot els trios, es van anar escampant. Un d'ells, amb trompeta, flauta i saxo soprano, ens va posar a tots en alerta. I la peça següent, que començava amb un duo de contrabaix i clarinet baix, ens va deixar desarmats...
La FAE ha confegit Cap de Toro com un treball de continuïtat que, com descriu Germán Lázaro des del seu Overlook Hotel, s'arrela històricament en l'Art Ensemble of Chicago, i segueix fins avui per mitjà de les fusions instigades en els darrers anys pel mestre Agustí Fernández. Es tracta del primer disc sense la col·laboració del pianista, i segurament no es pot parlar de canvi ni de novetats radicals, però sí que hi ha ganes de que aquest diàleg sonor s'ampliï i guanyi recursos. A partir d'ara, sembla que s'obre un camí molt llaminer que caldrà seguir.
Apaivagat el temporal després dels dos primers temes, va sorgir la FAE que ja coneixíem (modestament), de vessant més rockera i dissonant. A aquestes peces, tan mestisses com ben calibrades, i minuciosament dirigides, David Murray hi va afegir, amb una naturalitat palmària, el seu so epidèrmic que demostra, per si encara cal, la importància del llenguatge. El llenguatge de la diversitat.
Cal esperar, tan aviat com sigui possible, un nou episodi d'aquest grup, que sembla existir per a refrescar-nos el pensament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada