Gabriel Amargant, saxo tenor i clarinet
Martí Serra, saxo tenor i soprano
Adrià Plana, guitarra elèctrica
Marco Mezquida, piano
Miguel Serna, contrabaix
Joan Vidal, bateria i composició
Ferran Conangla i Enric Giné, tècnics de gravació
Strauss amb permís de Nietzsche
Per un dia, l’Auditori de Vinseum es va convertir en estudi de gravació. Era dissabte passat quan, des de ben d'hora, els components del sextet del Joan Vidal s’instal·laven a la sala de la Plaça de Jaume I, amb l’objectiu de preparar l'enregistrament del disc “Revisiting Zarathustra”, una recreació de la coneguda suite de Richard Strauss, que tindria lloc al vespre en rigorós directe.
L'esdeveniment va atraure un públic entès, inclosos alguns músics habituals de l'escena barcelonina, la majoria conscient del que estava a punt de succeir. L’ocasió s’ho valia, no només per la curiositat que suposa immortalitzar un concert, sinó per a conèixer un nou episodi de la fusió entre Jazz i música simfònica, aquest cop des de la perspectiva d'un jove compositor com el baterista granollerí Joan Vidal.
Les adaptacions al Jazz i les creacions de Joan Vidal no són una novetat. De fet, és la línia en la que ha triat treballar i donar-se a conèixer des que el 2012 va finalitzar dos anys de màster a la Royal Academy of Music de Londres. Per a adonar-nos que el modus operandi de l'autor va més enllà de la música, i es deixa influir clarament pels textos, només hem de recordar l'obra "Coleridge's Dream Suite", basada en un conte de Jorge Luís Borges, i presentada l'any passat pel sextet, acompanyat de l'Orquestra de Cambra de Granollers. És per això, que ens aventurem a pensar en la volguda ambivalència del "Revisiting" per part de l'autor, tot i els esforços que va fer en directe per a desmarcar-se'n. No endebades, tot plegat es fonamenta en un dels llibres principals del pensament de Nietzsche, "Així parlà Zaratustra", una connexió tan forta que l'ha portat a batejar les peces amb noms procedents del text, i no pas del poema simfònic de Strauss. El conjunt de l'obra (l'original i la revisitada) sembla voler reflectir la complexitat d'un text que molts han llegit i pocs diuen haver entès.
El concert es va desenvolupar amb el xerricar propi de les fusions, i des d'una òptica fidel a la pomposa partitura de Strauss. En el desplegament dels intèrprets hi vam trobar la clau de volta, tot i que, en algun moment, semblés que veien disminuït el seu camp d'acció. Les composicions van anar passant embolcallades en una fusió d'arrel rockera, administrada amb seny des de la simetria de ritmes. Els aromes clàssics es van deixar sentir, sovint banyats de minimalisme i amb una clara tendència cap a textures del free jazz. Tot aprofitant els crescendos, la sessió va tenir moments d'eufòria, i molts passatges farcits de duos i solos, tan substanciosos com impossibles de destacar els uns per sobre dels altres. Si de cas, parlar un cop més de la pulsació, per moments corprenedora, de Marco Mezquida, els colors sàviament contrapuntats d'Adrià Plana, i la clarividència de Martí Serra i Gabriel Amargant. Tot lligat com la millor de les salses des del contrabaix de Miguel Serna, agermanat a la perfecció amb la bateria austera i detallista del líder Joan Vidal.
Nit exitosa en tots els aspectes, que ens mantindrà a l’aguait del disc que l’ha d’immortalitzar. No cal dir que, des d'ara, l’esperem amb candeletes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada