Fotografia © Imma Casanellas
 |
| Arxiu jazzdeprimera.cat |
Els cinc anys d'en Pere Pons a la direcció artística del Vijazz s'han acabat de manera sobtada, fa pocs dies. Hem conegut la notícia més per la proclamació del seu substitut, en Carles Ocaña, que no pas perquè algú hagi explicat els motius de tan expeditiva i inesperada destitució. Oficialment, no han transcendit els fets, però el que circula entre bambolines no deixa en gaire bona posició ni el Vijazz, ni els seus organitzadors. Tot plegat passa en un moment clau per a qualsevol festival d’estiu, i sinó que els ho preguntin als artistes i mànagers amb qui el destituït s’havia compromès per a l’edició d’enguany.
Greuges a banda, el Vijazz perd l’home que ha dirigit el període 2017-2021, un temps ple d’incomoditats on només s’han pogut celebrar 4 edicions. En el seu moment, substituir l’ara retornat Carles Ocaña, fou un primer escull a superar. Recordem que el director artístic vilafranquí plegava per voluntat pròpia el desembre del 2016, deixant entreveure certa manca de suport en el si de Tastavins, tal com es va publicar en alguns mitjans. Els habituals del Festival, d’altra banda, ja ens havíem acostumat als cartells amb reminiscències milesdavisianes, on la fusió era principi i arrel de gairebé tot. En agafar-ho, en Pere Pons va voler apostar per les figures històriques, i per un acostament sense complexos a la tradició del Jazz. Recordem el concert d’un pes pesant com Archie Shepp, el d’un celebradíssim Ron Carter, o la connexió caribenya de Monty Alexander. Tanmateix, els cartells d’aquestes 4 edicions tampoc no han deixat de banda el Jazz més modern. Els trompetistes Avishai Cohen o Christian Scott en són un bon exemple, com també ho van ser dos grans solistes com Charles Lloyd i Bill Frisell amb els seus The Marvels. Tampoc no s’han trobat a faltar les grans cantants, amb l’autèntic esclat que va suposar la diva Dianne Reeves o, més darrerament, la cantautora Madeleine Peyroux.
Altra cosa han estat els darrers dos anys, començant pel terrible 2020, un viacrucis per a la música en directe i naturalment també pel Vijazz. El seu director artístic va tenir a punt diverses propostes que, dissortadament, van acabar totes aigüera avall. Malgrat veure com altres festivals de nivell semblant continuaven, fent front a les restriccions, Vilafranca no va tenir prou cintura per mantenir el seu. L’edició 2021, en canvi, va ser francament curativa, tornant a programar un nou Vijazz que va fer mans i mànigues per mantenir-se entre els grans. Amb presències estel·lars com la de Cécile McLorin-Salvant, el Juan Perro més eloqüent, o el trio Carles Benavent, Jorge Pardo, Tino Di Geraldo, la distribució del públic en taules separades va ser una autèntica revelació. Tota aquesta feinada, feta en gran part lluny del focus mediàtic, ha merescut el cessament fulminant, fins al punt de negar el dret a un comiat digne. Un adéu per la porta del darrera, que no sembla ni just ni encertat... però ja és tard per a ploricons.
Simplement, agrair al Pere el temps dedicat i el seu bon ull jazzístic, i també el coratge en els moments durs que li ha tocat viure... i, com que tot va més lligat del que pot semblar, tampoc no voldria perdre l’oportunitat per a desitjar sort i encerts al vell nouvingut Carles Ocaña, tot esperant que aquest cop no hagi de patir pels suports interns, un risc sobre el que sembla haver pres ja mesures preventives.
Ens veurem pels concerts, Pere Pons.
Miquel Bricullé
Co-fundador i Director Artístic Vijazz Penedès 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada