dimecres, 4 de juny de 2014

BILL FRISELL & BEAUTIFUL DREAMERS (Centre Cultural Terrassa, 28-3-2014)

Bill Frisell Beautiful Dreamers, Terrassa 2014Bill Frisell, guitarra i efectes
Eyvind Kang, viola i efectes
Rudy Royston, bateria
L’ESCALFOR DE L'HOME DE GEL
Bill Frisell, Terrassa 2014En un dels punts culminants del 33è Festival de Jazz de Terrassa, el guitarrista Bill Frisell ens citava un vespre a l’Auditori del Centre Cultural Terrassa. No deu ser cap novetat explicar que vam tenir la sort d’assistir a un concert emotiu, molt sec i complex en començar, però amb un creixement líric i cromàtic extraordinari fins les notes finals.
Quan surt a escena, Bill Frisell no mira gens convençut i sembla que li costi tocar. És gairebé un senyal d’identitat, és el tarannà d’aquest guitarrista de culte que no té seguidors, sinó que té súbdits. Tanmateix els seus companys somiadors ja saben com les gasta, i tenen un mig somriure als llavis. Saben de la seva pulsació clara i inconfusible.
L’escenari sembla un quadre de família. Un espai amb poques coses i molt ben posades. Un escenari gran i tres músics en un pam de terreny. Poques coses i un parell de guitarres amb molts pedals. Un terra empedrat de pedals. Una autèntica taula de so estirada al terra. Tots tres estan junts, gairebé tocant-se. Com si ells tres tampoc no es volguessin perdre res del que passa allà dalt.
Eyvind Kang, Terrassa 2014
I sona un crescendo lent amb una vaporosa sonoritat country. Tímidament la viola estira, com si encara tot es desvetllés. I anem traient el cap entre la pulsació implacable i esvaïda de Bill.
Ah! El folk americà, quin mar més gran, quina flassada guaridora.
Sembla que de tan minimalista que comença la segona peça, no arribarem a desfer mai el gel. En entrar, ja sabíem que res no s’aturaria i ja es veu que el trio continuarà la seva escalada. Ara ja n’estem segurs. Des d’una mirada esquerpa, tot sona clivellat i dissonant, els somiadors ens estan preparant pels esclats que venen.
Rudy Royston, Terrassa 2014
I a la tercera, Rudy Royston pren la iniciativa. La seva introducció s’omple d’un blues raquític i extemporani, mentre Kang i Frisell es mantenen amb la boca badada. Però tot plegat ja es comença a desfigurar, la sequera comença a minvar, i es desvetlla el blues més construït i tornat a desconstruir. Ens comencem a adonar de la magnitud de la nit i de quina atmosfera respirem.
Quan, a la quarta, plora la viola, ja estem en el món de Bill. Ja som presoners i els sons aràbics de les cordes ja no ens sorprenen, més aviat ens atrapen. Hem de tenir cura perquè no ens despertin ara. Tinc por de que en passi alguna. Que s’apagui la llum, que soni una sirena i ens evacuïn....., no, ara no, si us plau!!
Bill Frisell, Terrassa 2014Per tancar i per acabar-nos de trastocar, ens espera una balada llarga que, per mitjà d’un passatge de viola i la guitarra actuant de baix, s’acaba convertint en un esclat de fusió, entre rock i música celta. Després del llamp ve el tro i, naturalment, acaba tronant, amb tot el grup desfermat, i tornem a descendir, aquest cop en clau de blues, on espera pacient, un petit homenatge a Jimi Hendrix.
El toc Beatles per mitjà de “In My Life”, a l’hora del bis, només fa que allargar les excel·lències d’un grup que recordarem molt de temps, i acaba d’arrodonir una vetllada plaent, de les que justifiquen això de la música.









Publica un comentari a l'entrada