Ethan Iverson, piano
Reid Anderson, contrabaix
David King, bateria
INTENSITAT SOTA CONTROL
El 33è Festival de Jazz de Terrassa tenia reservat un plat fort pel dia 23, però el va haver de suspendre. Es tractava del concert amb l’Steve Kuhn Trio, cancel·lat per raons de salut, i que probablement ens hauria brindat l’oportunitat d’escoltar Joey Baron i Steve Swallow junt amb el pianista de New York. Mostrant bona cintura, el Festival va aconseguir mantenir la tensió, i de quina manera. El plat suplent, que era molt diferent, tot i gaudir dels mateixos components instrumentals, va ser una bona ocasió per a tornar a tastar les mels del rock passat pel sedàs dels The Bad Plus, un trio acústic sensible i contundent a l’hora, i també nordamericà. El temps també passa pels músics americans, no hi ha dubte. Però el platejat d’alguns cabells no sembla que hagi provocat altra cosa que activar la maduració del grup. Segur que, com els bons caldos, ho fan en barriques de roure americà.
Semblen una força de la natura, però evolucionen controladament. Més tranquils i més enginyosos de com els recordava, més interessats en el resultat final i més comunicatius, i no solament per la dicció esforçada i distesa de Reid Anderson en la presentació dels temes de la nit.
La base de l’actuació era, sobre el paper, el darrer disc del grup, Made possible, però ha passat més d’un any d’aquesta gravació i moltes peces del repertori aplegades en aquest treball, van sonar noves i molt més riques. Potser és la sonoritat de la Nova Jazz Cava, excel·lent un cop més, o potser és el bon tracte als artistes de part de l’organització, però tot va sonar més sensible i acolorit. Una peça com Pound for Pound en va ser un exemple. Al disc molt seca i poc atractiva, en directe amb un punt de brillantor i serenitat que es va fer escoltar. 
Des del principi, al concert se li va observar un to volgudament suau, pertorbat només pels grans crescendos que aquesta gent sap ordir amb astúcia. El resultat va ser el que ja coneixíem: un trio coral que ho té tot molt calculat i on la batuta d’Ethan Iverson es nota però no de manera sobreactuada. D’Iverson i de la seva tècnica, cal dir que pocs pianistes utilitzen amb tanta profusió la mà esquerra. Ell gairebé sembla que la reivindiqui com la mà solista en molts dels seus fraseigs.
La realitat va ser però que, superats els primers minuts, la vetllada ens va portar uns quants temes nous que s’han de publicar en el proper disc del grup, l’octubre vinent. Encara sense títol, podem dir que Prisons Incorporated, I hear you (una balada de pell de gallina), Epistolary note (amb palmes gens flamenques incloses) o Mister Now seran alguns dels talls d’aquest disc. A la Nova Jazz Cava van sonar emocionants, entre grans pinzellades de rock i funk, amb la sempre present tendència a la lírica clàssica. El contrapunt que ajuda a fer present el segell del grup.
També és de justícia destacar que el segon set va ser molt més lliure i no tan calculat com el primer. Va ser aquí on van caure els temes del disc Made possible i també alguns de més coneguts publicats en discos anteriors, com per exemple Thriftstore Jewelry, una cúmbia delirant i rapidíssima del seu disc Prog(2007).
M’agradaria explicar-li al Jep (aquest concert també se l’ha perdut. No n’aprendràs mai, nano) que hi haurà altres oportunitats però que si volia sentir com sonen els amplificadors de fusta, construïts artesanalment per l’empresa catalana Esgleas Wood Cabinets, haurà de parlar primer amb la Nova Jazz Cava i que l’avisin, que això no passa sempre, solament quan els que pugen a l’escenari són uns autèntics apassionats del so acústic. 
1 comentari:
Bones fotos de l'Imma!
Publica un comentari a l'entrada