dissabte, 30 d’abril de 2016

ÀLEX CASSANYES, compositor i director de big band

Per Miquel Bricullé

Escola Municipal de Música Dolors Calvet, Vilafranca del Penedès, 8-abril-2016 (Fotografia: Imma Casanellas)


La música es pot entendre des de moltes òptiques, però quan te l’explica aquest jove apassionat, recordes que estàs parlant d'art. L'Àlex veu la música com un espai per a crear, com un mètode d’expressió complet. I no la mira mai des dels racons. La contempla des de dalt, des d'una perspectiva zenital.

Amb la seva aparença de metge distret, no sembla que ara, quan n'ha fet trenta-quatre i rep reconeixements pel seu talent, aquest artista nascut a Capellades tingui pressa per assolir fites elevades. Si ha d’arribar, ja arribarà. Ell continua escrivint i dirigint, que són les coses que el fan feliç.

Trombonista de formació i intèrpret ocasional d’aquest instrument, és professor de llenguatge musical i harmonia a l’Escola Municipal de Música Dolors Calvet, d’on també en dirigeix la Big Band principal i la de joves. Ho explica sense escarafalls, però ja es veu que l'il·lusiona la direcció dels grups. Quan parlem de posar d'acord persones que han de tocar conjuntament, li dic que jo he tingut una etapa d'entrenador... i de paral·lelismes ens en surten una pila.
"Escric música perquè em fa feliç. És una sensació espiritual"
El camí
No sé si el pare (Francesc Xavier Cassanyes, compositor de sardanes i director de diverses formacions) es va adonar de quines tendències fomentava, però l'escena familiar que imagino, entre partitures, deu haver estat poc menys que embrionària. La seva tia, que junt amb l'oncle porten l'Escola de Música de Capellades, li va donar les primeres nocions de piano. Temps després, per casa, va topar amb un trombó de vares que el va seduir immediatament. Va buscar mestre i el va trobar en un dels savis d'aquest instrument, l'Eduard Mañé. Quan formava part de la Banda de l'Escola de Música de Capellades, un seu convilatà, i ara company de professió, en Carles Sanz, li va donar les primeres classes de piano-jazz. Diu que va ser aleshores, entre trombó i piano, que va decidir ser músic. Tenia 17 anys.

Com si se li despertés un petit “orfeu” interior, i en una altra troballa domèstica, va descobrir el Jazz. Va ser escoltant A Foggy Day, de Gershwin, una de les peces de l'àlbum de Hank Jones, Compassion. "L'escoltava dia sí, dia també". Empès per aquesta mena d'ànsia musical, va arribar fins al món de la cobla i en va tastar el seu so colpidor. De jove, jo també vaig admirar les sonoritats de la cobla, i sempre he pensat que justifiquen per si soles l'expressió que tant li agrada al nostre entrevistat: "pell de gallina". Deu anys vinculat a aquesta formació l'han portat a fer dues sardanes, però em costa de veure l'Àlex escrivint sota els cànons de la cobla.

"La cobla, fora del llenguatge sardanístic, es fa difícil d'escoltar. Sents Joaquim Serra i dius, això sí. Però va morir el 57"
Amb la poca remuneració que li arribava de la cobla va iniciar els cursos superiors, i es va apuntar a piano-jazz i trombó clàssic, tot a l'hora. Després es va agafar a la composició, inicialment no focalitzada en el Jazz. Ha passat per l'Aula del Liceu, pel Taller de Músics i per l'ESMUC, les tres universitats de la música a Barcelona. Ha tingut mestres com Joan Monné, Joan Díaz o Manel Camp i diu que ha estat mal estudiant, perquè ha fet moltes cabrioles amb els cursos i les classes, "però el superior de l’ESMUC me l’he tret bé, eh?", sentencia sorneguer.
"Quan penso en música per a Big Band, no penso en Jazz"
Confessa que el seu professor de composició a l’ESMUC, l’Arnau Bataller, li feia fer coses poc convencionals. Es va posar amb les bandes sonores perquè l’Arnau n'és compositor, i el primer any va ser dur, però el segon va poder participar en un concurs a Copenhagen, seleccionat pel propi ESMUC. "...vaig pensar que, en Jazz, no hi tenia res a fer", però va guanyar aquest i dos certàmens més, un a Granada i l’altre a Barga (Itàlia). Amb tants honors, es va preguntar "¿i ara, què faig?" Guanyar concursos l'ha catapultat però també el responsabilitza, i sovint pensa que no se'ls mereix, els premis. 
"No sabia com agafar-m’ho, això dels premis, però m'han ajudat a decidir-me per la composició"
Diversos factors el van conduir cap a la composició per a grups grans, i la C-15 Jazz Band devia ser-ne un de clau. “És un octet on participo i pel que he escrit les meves primeres peces. M’ha permès perdre la por". L'empenta definitiva va arribar amb una master-class de la compositora i líder de Big Band, Maria Schneider, a l’ESMUC. Aquella jornada li va fer descobrir l'obra de Bob Brookmeyer, de qui va pensar "no entenc res!”, però s’hi va quedar enganxat.  "Brookmeyer va canviar les Big Bands". Explica que cada peça de la New Art Orchestra, la formació de Brookmeyer en els seus darrers anys, li deia coses noves, i el va captivar tant que va pensar "tant de bo pogués tenir una Big Band on expressar-me".
"La història no fa justícia a Bob Brookmeyer. Només se'n parla com a arranjador o trombonista"
Després d’escoltar Maria Schneider i Bob Brookmeyer, un dia va sentir el nom de John Hollenbeck. En veure la música del compositor i baterista nord-americà "vaig quedar parat, per què també canvia coses i, a més, amb una gran radicalitat". John Hollenbeck, que fou el bateria de la New Art Orchestra, s'ha convertit en una de les referències de l'Àlex, fins el punt que li ha fet classe en diverses ocasions.
"A Hollenbeck li van agradar els meus papers per a big band, però li va cridar més l’atenció un concert per a gralla i orgue"
Teatre La Lliga, Capellades, 28-febrer-2016 (Fotografia: Imma Casanellas)
Actualitat
La seva gran passió és composar. "Ara estic escrivint un concert per a trombó, cobla i marimba", però el seu objectiu principal és l'Àlex Cassanyes Big Band Project. En el concert d'aquesta formació al Teatre La Lliga de Capellades, el passat 28 de febrer, vam tenir ocasió de gaudir d’un repertori eclèctic i lliure de swing, amb subtils flaires mediterrànies. Hi destacava la riquesa expressiva dels tuttis, més propers a una orquestra simfònica que a una big band de Jazz. Va ser la constatació d'un segell personal. De com fer sonar la lírica simfònica amb les textures d'una big band de Jazz.
"De moment, encara no he fet swing. Em considero una persona amb poc swing, però els meus instruments són la Big Band i l'Orquestra"
La docència també li omple la vida. "M’agrada molt. És un repte intentar fer veure a alumnes adolescents que la música serveix per alguna cosa". Diu, fins i tot, que prefereix fer pocs concerts i donar moltes classes. 

Però si hem de parlar de dirigir, li agraden més els assaigs que les actuacions. El dia del concert escolta i gaudeix de la música. "No he de fer res... animar, algunes entrades, ..." però la feina important, la que el fa feliç, és la de l’assaig. Aquí recordo altre cop el meu passat d'entrenador de bàsquet, i aquella frase tan irrebatible que diu: “jugues tan bé com entrenes” o, traduït, "toques tan bé com assages".

El futur i altres coses
Tot i que un dia el pianista i compositor Guillermo Klein li va deixar anar vas a llegar muy lejos, ja he dit que l'Àlex no té pressa. Per al futur només demana seguir donant classes, escriure amb la mateixa empenta i, si pot ser, tenir veu pròpia com a compositor.
"Si no m'hagués dedicat a la música, segur que hauria fet alguna altra activitat artística"
Escriu musica perquè en coneix la fórmula, i potser si conegués altres coses també les faria. "Aquest curs he començat la carrera d’Història de l’Art", em deixa anar sense immutar-se. Quan era més jove, va voler anar a una exposició de Kandinski i en va quedar impressionat. Els museus, i sobretot la pintura, l’inspiren. "Veig els colors i les formes del tot interpretables. Les obres d'art em donen informació de com posar les notes. Els museus són un lloc que em fa feliç".
"Si tinc pau, puc ser més crític amb la música. A l'hora d'escoltar, m'importa més la musicalitat que les demostracions tècniques"
Em diu que es vol dedicar a pintar, i em tranquil·litza "Home! és per a reposar de la composició!". Quan acaba una obra està esgotat i vol allunyar-se tant com pugui de les partitures. Tocar el trombó o el piano no el fan descansar, per això prova altres coses. "Ja he comprovat que la pintura m'ajuda a tenir pau".
Publica un comentari a l'entrada