Jesse Van Ruller, guitarra elèctrica
Omar Rodríguez Calvo, contrabaix
Julio Barreto, bateria
TEBIOR COLORISTA
Malgrat que posseeix les condicions que li atorga el seu origen cubà, ens enganyaríem molt si penséssim que Ramon Valle és només un velocista del teclat. La immensa capacitat de la seva paleta de colors, resultat d’un procés vital ple d’influències, començant per la música clàssica, li dóna un avantatge gran davant de qualsevol comparació que se li pugui fer.
Per la seva banda, Ramon Valle va voler iniciar el repertori donant importància a la “mare Àfrica” amb el tema “Black Wind”, dibuixant fins i tot un cert dramatisme en l’ambient. Però de seguida es va deixar anar, i amb “Flashes from Holland” va començar a explicar la seva experiència acumulada en els darrers anys com a veí d’Amsterdam, motiu principal del disc. En tot moment va vo
ler fer notar la diversitat ètnica, i per tant cultural, que s’hi viu. Les seves composicions volen reflectir aquest paraigua de colors, on s’hi nota sempre una voluntat de caminar sobre bases urbanes i volgudament simètriques, com per a indicar que al terra hi ha una ciutat amb una vida universal. Amsterdam “la ciutat que mai dorm” reflectida inexorablement a la caixa del baterista Julio Barretto, una caixa distesa i vibrant i, com us deia, simètrica.
Si el caràcter cubà es va fer present des d’un bon principi, no va ser fins ben entrat el concert que va aparèixer la típica síncope cubana, i d’una manera subtil que ja hem notat en altres compatriotes. Valle vol mantenir les seves arrels des d’un prisma llunyà, des d’un “gran angular” obert al totes les influències. Omar Rodríguez Calvo, un altre cubà resident a centre-Europa de fa anys, és el que manté aquest flaire inconfusiblement llatí. Un contrabaixista enèrgic amb pulsació àmplia i caràcter suficient per a liderar. Amb composicions com “Playground” o “40 grados” la vetllada es va tenyir amb la calidesa caribenya, per a finalitzar amb el retrat “Un cubano perdido” i “Pary Time”, una petita festa de comiat.
Sempre penso que les fusions cal mirar-les des del respecte més absolut. És per això que no paro de repetir-me que tenen un aspecte recurrent: les parts de la fusió sempre es veuen disminuïdes quan es produeix la unió. En aquest cas, entre els 40 graus de La Havana i el fred d’Amsterdam hem hagut d’anar a posar-nos una rebequeta, per allò del refredat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada