24-jul-2013
Jazz Band Ball
El Jazzaldia s’ha posat en marxa amb el Jazz Band Ball, un conjunt de concerts gratuïts tot sovint eclèctics, que se celebra a la zona de platja adjacent al cubs de Moneo, i que compta amb un públic divers i bellugadís. Certament, és una vetllada caòtica de seguir, amb diversos concerts simultanis. És una mena de posada de llarg, on sembla que hom hagi reunit tots els protagonistes del Festival, músics i públic, i els hagi posat a tocar i aplaudir tots alhora. Feu treballar la imaginació i tindreu una sensació aproximada del sarau. Però no us hi entretingueu gaire, que
tenim pressa, molta pressa.
El Jazz Band Ball comença i ja fem tard.
Corre, corre.... travessem el pont!
... arribem i canta Porter.
No pot ser! Canta al sol,
mirant la posta....
no es treu ni el barret ni el passa-muntanyes.
(És un escenari per a herois, aquest del Kursaal)
Ulleres de sol; aquesta és la imatge.
Barret, passa-muntanyes i ulleres de sol.
Entre tant de moviment, enguany sobresurt la figura del cantant Gregory Porter, tot i que també em crida força la nova proposta "experimental" del pianista Robert Glasper. A la Zurriola, amb el públic a la platja, hi ha actuat també la gran aposta del dia (o de la nit): el menut i igualment bellugadís (pianista i cantant) Jamie Cullum. Un geni que sobrepassa la nostra capacitat de comprensió, i els nostres coneixements de pop, circ i gimnàstica rítmica. També hem pogut veure la Shibuza Shirazu Orchestra que ha abocat tota la seva energia multi-disciplinar per mitjà del seu ritme ska incansable. Els Comediants podrien agermanar-s’hi. Grans dosis de flexibilitat musical calien per a apreciar la feina del Trio Reijseger/Fraanje/Sylla. Orfeu sap que ho hem intentat, però ha estat en va.
Tanmateix ens interessa Gregory, i ell no canvia. Continua tan afable com el recordes, i te’l mires com miraries un elefant de dibuixos animats. Saps que mai no et trepitjarà.
Mentre l’actuació de Gregory avança, la camisa que culmina amb un llaç verd al coll, es va mullant amb la suor.
Gregory Porter ofereix una actuació brillant, de les que mereixen reconeixement. El seu tarannà afable i alhora modest, i la seva veu fonda i infal·lible, completen hora i mitja de recorregut pel gospel i el blues, salpebrada amb peces del seu disc “Be Good” i del que sortirà el setembre “Liquid Spirits”. Una vetllada rodona que col·loca el cantant en direcció a altres escenaris més adients del propi festival, per a properes ocasions. L’any que ve el tornarem a veure.
Ja ens oblidàvem de Robert Glasper. Qui l’ha vist i qui el veu. Pràcticament ha dedicat el concert al techno i al hip-hop. La sensació de tebior ha estat important, i la d’avorriment també. Em sap greu perquè és un pianista imaginatiu i amb una tècnica excel·lent. Això de les fusions no sempre acaba en la direcció desitjada. Tot i així, sé d’uns quants que s’ho van passar molt bé amb les bases electròniques i els solos del saxofonista Casey Benjamin a qui, havent-se erigit en protagonista gairebé permanent del concert , molts van confondre amb el propi Glasper. Eh! Bob, on ets? Desperta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada